“Els pronoms febles adverbials, pronoms capritxosos? “ ha estat el títol de la lliçó inaugural del nou curs a la Facultat de Traducció i Interpretació, que ha impartit la Gemma Rigau, catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

L’acte inaugural, que ha comptat amb servei d'interpretació de Llengua de Signes Catalana, ha tingut lloc el 10 d’octubre, a les 13.00 hores, a l’auditori del campus del Poblenou, que s’ha omplert de gom a gom. Enric Vallduví, vicerector per a projectes en l’àmbit de la recerca, i Sergi Torner, degà de la Facultat, han acompanyat la ponent a la taula presidencial.

Després d’unes paraules de benvinguda d’Enric Vallduví, ha pres la paraula Sergi Torner. El degà ha manifestat que actes com aquest, amb la presència de Gemma Rigau, fan recordar que “la universitat no sols és un lloc on es formen futurs professionals, sinó que és un lloc de reflexió, creació, transmissió del coneixement i diàleg”.

Sergi Torner ha repassat la trajectòria de Gemma Rigau i ha remarcat que la ponent, que havia estat professora seva a la UAB, es caracteritza per “presentar de manera clara i comprensible fenòmens molt complexos, perquè la llengua en si és molt complexa”. “Com a professora la Gemma va ser dura i exigent, però era molt apassionada, amb una gran capacitat de despertar entusiasme i il·lusió entre els estudiants”, ha assegurat.

Tres casos per reflexionar sobre els pronoms febles adverbials

En la seva lliçó, Gemma Rigau (després de esmentar que té bons exalumnes a la UPF, entre els quals el degà, Sergi Torner, o el rector, Jaume Casals) ha convidat a reflexionar sobre aquells contextos que permeten prescindir d’un pronom feble adverbial (“en” i “hi”) i que, fins i tot, a vegades ens porten a prescindir-ne obligatòriament. És a dir, ha parlat d’alguns contextos en què un pronom feble que normalment sentim necessari pot no aparèixer a la frase i no el trobem a faltar. I no només això, sinó que pot fer nosa si hi aparegués, ja fos per hipercorrecció (frase mal formada), o perquè en canviaria el significat.

Segons la professora Rigau, no obstant això, cal tenir en compte que es tracta d’aspectes que no sempre valen per a tots els parlars, i que, per exemple, poden ser vàlids per als parlars valencians o de la franja, que no tenen tan viu el pronom “hi” com altres parlars catalans.

Gemma Rigau ha mostrat que la presència o absència del pronom “en” o “hi” no és arbitrària, sinó que ve determinada per diverses condicions gramaticals. De fet, es tracta de condicions que els parlants coneixen intuïtivament. “Els parlants saben quan en una frase cal posar-hi el pronom i quan no cal. El que hem de fer els estudiosos de la llengua i de la comunicació és ajudar a fer conscient aquest coneixement inconscient”. I ha afegit: "Així evitarem que els nostres textos escrits o orals resultin carregosos o incomprensibles perquè no hem fet atenció a la intuïció gramatical”.

La ponent ha presentat tres tipus de construccions en què els pronoms adverbials sembla que actuen capritxosament, perquè apareixen i desapareixen de la frase: el cas dels predicats simètrics (per exemple, "El professor s'hi ha enemistat"), el cas dels predicats de moviment direccional ("Acaben d'entrar-hi") i el pronom “en” i la representació anafòrica del complement del nom ("N'heu preguntat el preu?").

La filòloga ha afirmat que per a uns casos hi ha raons lexicosemàntiques que justifiquen aquesta desaparició (com el cas dels predicats simètrics), mentre que per a altres casos la raó és de caràcter pragmàtic (predicats de moviment). També ha reflexionat sobre una tercera casuística, en què el pronom adverbial està en situació de feblesa (no pas aparent, sinó real), perquè els parlants opten per altres vies d’expressió. “En aquest darrer cas, s’està produint un canvi lingüístic”, ha afirmat.

Experta en lingüística teòrica i codirectora de la Gramàtica de la Llengua Catalana de l’IEC

Gemma Rigau i Oliver (Banyoles, Pla de l’Estany, 1948) va estudiar a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar en Filologia Romànica (1979). És catedràtica de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual ha estat directora dels departaments de Filologia Hispànica i de Filologia Catalana.

Des del 1993, ha estat coordinadora del Grup de Lingüística Teòrica, actualment Centre de Lingüística Teòrica (CLT-UAB), que aplega diversos dels lingüistes més rellevants del nostre país. Com a investigadora, ha fet aportacions en aquest àmbit en les disciplines de la lingüística del discurs, la sintaxi oracional, l’estructura lèxica del català, les llengües romàniques i l’anàlisi de la microvariació sintàctica que mostren els parlars del català.

Ha publicat Gramàtica del discurs (1981, a partir de la seva tesi doctoral) i nombrosos treballs, ja sigui com a articles de revista en publicacions de prestigi o en capítols de llibre. Ha col·laborat en la Gramàtica del català contemporani, dirigida per  Joan Solà (2002) i ha codirigit la Gramàtica de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 2016), juntament amb Manuel Pérez Saldanya i Joan Solà.

Ha rebut els premis Pompeu Fabra de l’IEC (1982), el Manuel Sanchis Guarner a la Unitat de la Llengua, de la Fundació Jaume I (1982) i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat de Catalunya (2006). És membre numerària de la Secció Filològica de l’IEC (2002), una secció de la qual va ser vicepresidenta (2010-2014).