Miriam Sánchez, del grup CINEMA, va presentar la seva tesi “El film como materia corporal: encarnaciones menstruales y fluidas en el cine de Barbara Hammer”, dirigida pel Dr. Alan Salvadó. La tesi monogràfica va ser defensada el divendres 13 de febrer al Campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra.

La defensa es va obrir amb un recorregut per imatges que situaven el tribunal en l’efervescència artística i feminista dels anys seixanta. Miriam Sánchez va projectar, entre d’altres, fotogrames de Vagina Painting (1965) de Shigeko Kubota i obres de Judy Chicago, per contextualitzar el moment en què Barbara Hammer comença a fer cinema. Segons va explicar la doctoranda, és en aquest clima de reapropiació del cos i de desplaçament dels límits de la representació on s’inscriu l’emergència del seu projecte cinematogràfic.

Cap a un cinema lèsbic encarnat

Sánchez va sostenir que el cinema de Hammer dels anys setanta desenvolupa un treball profundament fenomenològic i experiencial. No es tracta només de representar el cos, sinó d’encarnar-lo cinematogràficament: fer tangibles les pròpies experiències corporals a través de la lent, el muntatge i la manipulació del suport fílmic.

La investigadora va remarcar la influència de Maya Deren, així com el desig explícit de Hammer de crear un nou cinema lèsbic del cos, un cinema que neix després d’haver-se filmat a si mateixa i d’haver explorat les possibilitats materials de la pròpia imatge.

Relectura crítica de les primeres obres

Un dels eixos centrals de la tesi, tal com va exposar Sánchez, és la reinterpretació de les primeres pel·lícules de Hammer, sovint qualificades de “massa essencialistes”, “pornogràfiques” o excessivament “emocionals” i “femenines”. La doctoranda va qüestionar aquestes lectures i va proposar una nova aproximació des d’un marc materialista anglosaxó, especialment des d’aquelles teòriques que plantegen l’agenciament del cos, la seva resignificació i la seva condició fluida i desbordada.

En aquest marc, Sánchez articula el concepte d’encarnació a partir de la mateixa Hammer i en diàleg amb Maurice Merleau-Ponty i Vivian Sobchack. La seva lectura situa l’experiència corporal no com a essència fixa, sinó com a procés material i relacional.

Fluids, menstruació i materialitat

La defensa es va aturar en l’anàlisi de Menses, un curt que, segons Sánchez, permet explorar la menstruació des d’una materialitat cinematogràfica que mostra un cos fragmentat i dual. Igualment, la tesinanda va analitzar les metàfores visuals que Hammer construeix en obres com Multiple Orgasm, Women I Love i Sappho, on la menstruació es relaciona amb la natura i especialment amb el medi aquàtic.

Aquestes imatges, va recordar la doctoranda, van ser criticades com a essencialistes. Tanmateix, la seva proposta és entendre-les com una recuperació d’un imaginari cultural lèsbic en què l’atracció entre dones es presenta a través dels fluids i del contacte entre cossos. Hammer, segons la lectura de Sánchez, no idealitza un cos femení sec i contingut, sinó que aposta per un cos que desborda, que pot ser llegit com a abjecte i que s’experimenta des del fluid compartit.

Aquesta dimensió material s’intensifica en Synch Touch (1981), on la intervenció química sobre el cel·luloide —que acaba degradant-se— estableix una correspondència entre la trobada sexual de dues dones i la pròpia materialitat de la pel·lícula. De manera similar, a Women I Love (1976), la textura i el muntatge reforcen aquesta experiència tàctil.

Trencar el pacte voyeurista

Un altre aspecte central de la recerca és la qüestió del temps i de la posició de l’espectador. Sánchez va subratllar que el temps fílmic en Hammer no és lineal ni estrictament cronològic, sinó viscut i expandit. Les seves pel·lícules no busquen oferir un espectacle visual per a una audiència distant, sinó encarnar l’experiència mateixa.

Segons va argumentar la doctoranda, aquest cinema trenca el pacte visual voyeurista i no perpetua la lògica del plaer visual dominant: les imatges no es limiten a ser observades, sinó que han de ser sentides corporalment.

En aquest sentit, la seva anàlisi comparativa posa en relació les pel·lícules de Hammer amb la pornografia, el cinema d’explotació, la publicitat i el cinema de terror, no per assimilar-les, sinó per fer-ne emergir les diferències i les operacions de desactivació dels codis hegemònics.

Un llegat experimental

La defensa es va tancar destacant la influència de Hammer en cineastes experimentals posteriors com Zeinabu Irene Davis, Pipilotti Rist, Judith Noble i Louise Bourque. Per a Sánchez, aquest llegat confirma que l’obra de Hammer no només amplia els límits de la representació lèsbica, sinó que redefineix les possibilitats del cinema des de la seva pròpia materialitat corporal.

La defensa va evidenciar així una recerca rigorosa i coherent que proposa rellegir Barbara Hammer no des de l’etiqueta, sinó des de l’experiència encarnada del cinema.

Un tribunal que en destaca el rigor, la maduresa i la solidesa teòrica

El tribunal va estar format per la Dra. Barbara Zecchi, de la University of Massachussetts Amherst, com a presidenta del tribunal; per la Dra. Imma Merino, de la Universitat de Girona, com a secretària i la Dra. Carolina Martínez, de la Universitat de Girona, com a vocal. En la seva intervenció, la Dra. Carolina Martínez va destacar que la tesi constitueix una aportació valuosa als estudis fílmics i als de gènere pel seu enfoc metodològic. Va elogiar-ne l’estructura, la solidesa del corpus i la qualitat de l’escriptura, així com la capacitat de la doctoranda per abordar les contradiccions del feminisme i obrir noves línies de recerca en les conclusions. Per la seva banda, la Dra. Imma Merino va qualificar el treball d’aportació fonamental i profunda a l’estudi de l’obra d’una cineasta que, segons va remarcar, potser no ha estat prou reconeguda. Va subratllar que l’escriptura és brillant, clara i fluïda, i va posar en relleu la manera com Sánchez ressegueix l’evolució de Barbara Hammer en relació amb el pas del temps, l’envelliment i els efectes de la malaltia sobre el seu cos. Finalment, la Dra. Barbara Zecchi va alabar l’escriptura i la veu pròpia de la investigadora, definint-la com una acadèmica sòlida i una figura necessària en la contemporaneïtat. Va destacar especialment el marc teòric i la manera com la doctoranda no només l’utilitza amb precisió, sinó que el situa dins l’evolució de la teoria fílmica feminista, traçant-ne també una història crítica. Així mateix, va subratllar el rigor, la documentació exhaustiva, la maduresa i la precisió conceptual de la tesi, i va lloar la mirada matisada de Sánchez Manzano respecte de les teories dominants sobre la menstruació. Per tot això, el tribunal ha decidit qualificar la tesi doctoral de la

Miriam Sánchez defensant la seva tesi doctoral.