La jornada del Cicle de Reflexió i Debat sobre Docència Universitària amb María Acaso, celebrada el 26 de febrer al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, va esdevenir un espai de reflexió sobre el sentit i el paper de la docència universitària en el context actual.

Lluny de presentar un repertori de metodologies concretes aplicables a l’aula, la proposta d’Acaso va consistir a obrir preguntes sobre el "per a què" de la universitat i sobre la responsabilitat que assumeix el professorat en un context marcat pel pes de la burocràcia, el gir clientelista de les institucions educatives i la irrupció de noves formes de producció de coneixement que sovint semblen prescindir de la dimensió humana.

La sessió es va articular al voltant de quatre eixos fonamentals que convidaven a revisar de manera crítica la tasca docent. 

El primer d’aquests eixos 

…va ser el compromís. En un temps de fortes tensions polítiques, d’auge de discursos feixistes i de proliferació d’imatges del col·lapse, Acaso va defensar la necessitat d’una docència universitària capaç de posicionar-se. La universitat - va suggerir- no pot aspirar a una neutralitat que en realitat no existeix: la neutralitat també és una posició política. En aquest sentit, es va reivindicar una pràctica docent que sigui capaç de portar la vida a l’aula, establint vincles significatius entre les experiències vitals de l’alumnat i els continguts específics de l’aprenentatge. Només així el coneixement pot deixar de ser una transmissió abstracta per convertir-se en una eina per comprendre i intervenir en el món.

El segon eix

… va plantejar la necessitat de qüestionar la ideologia de l’esforç que tradicionalment ha estructurat bona part de les pràctiques educatives. Segons Acaso, tant el model educatiu nord-americà com l’herència cultural judeocristiana han consolidat una narrativa segons la qual el valor del coneixement es mesura a través del sacrifici i el patiment. Aquest paradigma produeix sovint un alumnat dòcil però esgotat abans de començar, que associa l’aprenentatge amb el dolor. Davant d’això, la proposta va consistir a desplaçar la ideologia de l’esforç cap a una cultura de la dedicació i del plaer. Les experiències que ens interpel·len des del gaudi, des de la curiositat i des del desig de comprendre, poden implicar moments d’intensitat i dificultat, però ho fan des d’una actitud vital diferent: una actitud moguda per l’alegria, pel sentit i per la implicació personal.

El tercer eix 

… va apuntar a la necessitat de desplaçar la centralitat de l’avaluació dins dels processos educatius. Acaso va plantejar que l’obsessió institucional per mesurar, quantificar i classificar l’aprenentatge sovint acaba eclipsant allò que realment importa: el procés de pensament, la curiositat i la investigació. En aquest sentit, es va defensar una pedagogia que situï el focus en el treball i en l’exploració, on l’error sigui entès com una part imprescindible del procés d’aprenentatge i no com un fracàs a penalitzar. Des d’aquesta perspectiva, l’aula es transforma en un espai de recerca compartida més que no pas en un dispositiu de control i verificació.

Finalment, 

Acaso va proposar el pensament artístic com a vehicle privilegiat per activar aquests desplaçaments. Entès no només com una disciplina, sinó com una forma de pensar i de conèixer que desborda els marcs rígids de la racionalitat occidental hegemònica, el pensament artístic permet obrir espais d’imaginació crítica dins de la universitat. La pràctica creativa no apareix així com un luxe o un complement ornamental, sinó com una potència pedagògica capaç de generar noves maneres de mirar, de preguntar i d’aprendre.

La jornada va concloure sense oferir receptes tancades, però sí amb un conjunt de preguntes que continuen ressonant: 

• La universitat serveix per formar professionals o per formar ciutadans? 
• És possible impartir docència sense impartir política? 
• Quin paper hi tenen el plaer, la curiositat i la imaginació en els processos d’aprenentatge? 

Més que proporcionar respostes definitives, la proposta d’Acaso va convidar a sortir del simulacre que sovint narcotitza les institucions educatives i a tornar a imaginar, col·lectivament, la universitat que desitgem.

L’endemà, la trobada va continuar amb un taller de treball que va permetre aprofundir en aquestes qüestions des de la pràctica i, sobretot, des del diàleg compartit entre professorat universitari. Aquest espai va fer evident fins a quin punt existeix una necessitat real de compartir experiències, dubtes i estratègies al voltant de la docència universitària. La conversa col·lectiva va posar de manifest la importància de generar zones d’intercanvi continuat, espais on la reflexió sobre l’ensenyament i el seu sentit ocupi un lloc central dins la vida universitària. Més enllà d’una activitat puntual, el taller va obrir la possibilitat d’imaginar formes de trobada sostingudes en el temps, on pensar conjuntament la docència sigui també una manera de transformar-la.

Text elaborat per la professora Julia Llull.