L’entrevista, liderada i conduïda per Mònica Terribas, narra els primers anys d’existència de la Universitat a través dels records de qui va ser-ne l’impulsor i primer rector, entre els anys 1990 i 2001.

Durant l’entrevista, en què també han participat els estudiants de Periodisme de la UPF Bernat González Solà i Mariona Martínez Moyano (aquesta darrera també estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració), Enric Argullol relata com van ser les primeres passes que van portar a la fundació de la Universitat. Ho fa a partir de les converses inicials amb el conseller Laporte, i fins a la consolidació dels diferents campus i la implantació dels estudis, una estructura que segons Argullol “ja tenia al cap” des del principi, tant pel que fa a la ubicació territorial com a l'organització acadèmica.

“Com a responsable del projecte, començar les classes l’octubre del 90 era ja un èxit. Que els professors, els constructors i els arquitectes posessin en condicions l’Edifici Balmes, que sis mesos abans ningú sabia que havia de ser una universitat... El mèrit és de tota aquesta gent”

Argullol posa especial èmfasi en el període inicial, l’any 1990, quan una successió d’esdeveniments vertiginosa van fer possible que al gener fos nomenat comissionat per a l'Oficina de Promoció de la Universitat Nova de Catalunya; al juny del mateix any la llei de creació de la UPF fos aprovada pel Parlament, proclamada pel president de la Generalitat, publicada al DOGC i entrés en vigor; i que a l’octubre, a l’edifici vell de Balmes, comencés l’activitat acadèmica la primera promoció de la UPF, amb prop de 300 estudiants de les llicenciatures en Dret i Econòmiques.

“Com a responsable del projecte, començar les classes l’octubre del 90 era ja un èxit. Que els professors, els constructors i els arquitectes posessin en condicions l’Edifici Balmes, que sis mesos abans ningú sabia que havia de ser una universitat... El mèrit és de tota aquesta gent”, afirma Enric Argullol.

Un repàs als temes essencials de la història de la UPF

En el decurs de l’entrevista, Enric Argullol repassa temes relacionats amb les condicions que va posar per liderar el projecte de la nova universitat; les gestions fetes amb les diverses administracions per implantar els campus a Ciutadella i a Rambla; les lluites, obstacles i resistències que es va trobar (especialment per la implantació dels estudis tècnics i de l’àmbit de ciències experimentals i de la salut); el plantejament i el model dels estudis que s’anaven implantant; el perfil dels estudiants que van començar les classes a Balmes, i aspectes innovadors del nou projecte, com la distribució del curs per trimestres o l’aposta feta per la Biblioteca, amb uns horaris d’obertura ampliats.

Argullol també explica què es va fer per contractar nou professorat, amb un procés de selecció que va apostar per una composició intergeneracional i per personal docent i investigador procedent de l’estranger (es van posar anuncis a revistes científiques com Science). A més, desgrana les claus del model docent pel qual va optar la Universitat, que va posar les seves bases en la trobada que una quarantena de membres fundacionals van fer a Tortosa l’any 1990, en què van parlar des plans d’estudis i el règim de permanència, al voltant del lema “estudiar és treballar”.

D’altra banda, Enric Argullol defensa el criteri que va establir per investir doctors honoris causa, que havien de ser personalitats “indiscutibles i de valor universal i transversal”: va intentar-ho amb Nelson Mandela, però no va ser possible, i finalment es va apostar per a l’arquebisbe anglicà Desmond Tutu, primer doctor honoris causa per la UPF, durant el curs 1999-2000.

El document audiovisual es clou amb alguns consells del primer rector per a dos col·lectius de la Universitat: per al professorat, “no renunciar mai a allò que ens demana la societat, i que per això posa els diners, que és formar ciutadans, en primer lloc, i ensenyar els estudiants a aprendre a aprendre”; i una recomanació per als estudiants, “recordar que han passat uns anys en què han après vida, uns anys que no tornaran”.