La tendència actual en l'àmbit de la didàctica de la traducció és intentar desenvolupar una avaluació en el nivell universitari que superi la mera funció certificadora i que en fomenti el component formatiu. La funció comunicativa, orientadora i dialògica de l'avaluació formativa es desenvolupa principalment mitjançant la retroalimentació (feedback) que generen, sobretot, els docents, i que es pot concebre com un tipus concret d'ajuda pedagògica que té com a objectiu facilitar a l'estudiant la construcció de coneixement i l'autoregulació de l’aprenentatge. La influència positiva de la utilització de sistemes d'avaluació formativa en la millora del rendiment acadèmic de l'alumnat és, actualment, inqüestionable i, en particular, hi ha consens en la literatura sobre els beneficis de la retroalimentació en els processos d'ensenyament-aprenentatge, fins al punt que Hattie (1992: 9) afirma: “the most powerful single modification that enhances achievement is feedback”.

A partir d'aquest plantejament, un repàs al panorama general de la investigació sobre avaluació formativa i retroalimentació a la didàctica de la traducció revela una situació paradoxal: malgrat el seu inqüestionable valor pedagògic i els nombrosos estudis que n’han abordat les especificitats i l’impacte en diferents camps del coneixement, no abunden els estudis sobre les pràctiques docents i les percepcions dels estudiants sobre la retroalimentació que reben a l'aula de traducció.

El projecte RetroTrad, finançant pel Ministeri de Ciència i Innovació i l’Agència Estatal de Recerca (PID2020-113236GB-I00/MICIN/AEI/10.13039/501100011033) es proposa contribuir a cobrir aquest buit de coneixement estudiant les pràctiques de retroalimentació en l'aula de traducció emmarcades en el seu context situacional.