Benvolgudes, benvolguts,

Fa alguns anys, a San Cristóbal de las Casas, a Mèxic, em van explicar que en aquella ciutat colonial de la qual fou bisbe Bartolomé de las Casas, el gran defensor dels pobles nadius d'Amèrica, fins feia molt poc quan una persona maia es creuava amb una persona blanca havia de baixar de les altíssimes voreres per cedir-li el pas. I ho feien d'una manera sistemàtica. Òbviament, no es tractava d'una norma jurídica, sinó d'una pràctica que expressava la submissió. La cultura maia havia assumit fins a la subordinació l'imaginari dels colonitzadors.

Si ho pensem bé, però, aquesta pràctica era incapaç de mostrar el respecte que havia de sostenir-la. El que vull dir està molt ben explicat en la dialèctica de l'amo i l'esclau, tal com l'exposa Hegel. En baixar de la vorera, els maies se situaven en una posició de submissió tal que les seves accions eren incapaces de mostrar un respecte valuós. L'única manera de mostrar-lo hauria estat precisament quedar-se a la vorera i poder-se mirar als ulls els uns als altres, però llavors la pràctica s'hauria soscavat, s'hauria esborrat a si mateixa. Només hi ha respecte entre els éssers humans quan hi ha reconeixement mutu; només la pràctica del reconeixement és veritablement humana, i la pràctica del reconeixement està en contradicció amb la pràctica de la subordinació.

Us convido a prendre aquest exemple com a metàfora de l'esforç que hem de fer per constituir-nos en una comunitat universitària fonamentada en la pràctica del reconeixement. En una comunitat universitària hi ha moltes relacions funcionalment jeràrquiques: l'estudiant que aprèn allò que el professor li ensenya, la persona de l'administració que fa allò que el seu cap li mana...; però no hem d'oblidar que aquestes accions expressen només una necessària divisió del treball, que la jerarquia funcional no és mai una jerarquia de persones, no és mai una jerarquia estructural. En una comunitat universitària, com en qualsevol comunitat veritablement humana, no hi ha d'haver mai relacions de subordinació, perquè la comunitat humana es basa en la igualtat de tots que expressa la pràctica del reconeixement. És el que Charles Taylor anomena la política del reconeixement . Una idea que té conseqüències per a molts àmbits de l'organització de la nostra societat, però aquest no és el lloc per explorar-les.

En l'acte d'avui hem escoltat diversos passatges del Quixot relacionats amb Barcelona. Un d'ells està també inclòs en la postal amb la qual la Universitat felicita el nou any, mentre que en un gravat de la Barcelona del segle xviii , on el mar va semblar a Don Quixot i a Sancho “espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera...”, s'incorpora l'edifici a punt d'inaugurar del PRBB, com a mostra del que la UPF és i vol continuar sent en aquesta ciutat. Deixeu-me imaginar que Cervantes va somiar una societat que es recolza en aquesta pràctica del reconeixement a què em referia. El Quixot tractant les camperoles com si fossin princeses, els pastors com a cavallers i els presoners com a herois expressa de manera metafòrica aquesta pràctica del reconeixement. Dibuixa una societat humana de persones lliures i iguals. Dibuixa un ideal, l'ideal que, en paraules de John Rawls, vull compartir avui amb tots vosaltres, l'ideal d'una aristocràcia per a tots .

Moltes gràcies