Algunes creacions humanes que contribueixen a fer habitable el nostre món...

• L'ària de les Variacions de Goldberg, de J.S. Bach, interpretada per Glenn Gould; El conegut adagio del primer moviment de la sonata 14 de L. Beethoven, coneguda com 'Clar de Lluna (Mondschein)', interpretat per Alfred Brendel;
• Algunes peces del romànic, per exemple: l'església i els frescos de Sant Climent de Taüll o el claustre de la col·legiata de San Pedro de Soria;
• Algun dels quadres de Jan Vermeer, com La Carta o de Picasso, com algun dels retrats de Jacqueline;
• Algunes cançons com In a Brilliant Disguise de Bruce Springsteen, -que em va dur a usar-ne el títol per un dels meus assaigs acadèmics- o de Bob Dylan, com Absolutely Sweet Marie;
• Alguns poemes com el número cinc de Catul, del que recordo una magnífica traducció al castellà d'Ernesto Cardenal -que no he tornat a trobar- o, vint segles després, E.E. Cummings, Lady of Silence
• Serrat quan canta Joan Salvat-Papasseit, per exemple, Collita d'amor
• Raimon cantant Ausiàs Marc, Veles e vents (una llengua així no mereix extingir-se), sempre m'ha semblat agosarat Marc quan escrivia 'bullirà el mar com la cassola al forn'
• Un sonet de Shakespeare (el lxxvi) que un dia d'estiu de fa molts anys vaig traduir, amb l'ajut d'alguns amics, a Formentera, mentre escoltàvem Formentera Lady...
• Hi havia un temps que tots erem una mica més 'afrancesats' i escoltàvem Brel i veiem les pel·lícules de Truffaut, com per exemple Jules et Jim.
• Me'n recordo ara que quan vàrem fer a la UPF honoris causa Woody Allen (aquí podeu escoltar Gershwin a l'inici de Manhattan). Jo vaig citar una frase de Gustave Flaubert (potser en anglès, quin horror!) que m'agrada molt i que còpio aquí: "La parole humaine est comme un chaudron fêlé où nous battons des mélodies à faire danser les ours, quand on voudrait attendrir les étoiles".
• L'escriptor contemporani que ha escrit, per a mi, el millor castellà ha estat Jorge Luis Borges. Us envio a dos contes: un molt borgià -i molt filosòfic-; l'altre, Ulrica, estrany a la seva obra.
• Un parell de poesies de dos poetes actuals que m'agraden (sobre el mateix tema i entrelligats) dedicats aquí a un amic meu que llegirà aquest bloc. En primer lloc, Dona de primavera, de Joan Margarit, per a Luis García Montero: Darrere les paraules només et tinc a tu // Trist el qui mai no ha perdut // per amor una casa // Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi. // Jo em crec el que passa en la nit // estrellada d'un vers. I, ara, Merece la pena (un jueves telefónico) de Luis García Montero.

Per acabar...

Els que em coneixen saben que jo estimo molt la Itàlia on hi he passat (abans de ser rector!) llargues temporades: m'agraden els colors de la Toscana i la llum neta de Sicília, m'agrada Petrarca i m'agrada Camilleri (del que he llegit, amb l'italià de Sicília tots els Montalbanos), m'agrada el Rossellini de Città aperta i de Stromboli. I m'agrada la pasta i m'agraden els barolos, i m'agrada la 'finezza' dels bons juristes italians. I m'agrada tota la pintura renaixentista, però com això és el bloc d'un rector, vull acabar amb els frescos de Lorenzetti al palazzo pubblico de Siena, que són la millor representació que conec del 'buon' i del 'cattivo governo'. Amb el desig que sapiguem trobar el mode de constituir el bon govern a la UPF.