30 de maig de 2005

Honorable Sr. Carles Solà, conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya,
Excm. Sr. Joan Clos, alcalde de Barcelona, 
Excel·lentíssima Sra. Maria Rosa Virós, 
Excm. Sr. Enric Argullol, rector fundador de la Universitat Pompeu Fabra, 
Excma. Sra. Mercè Sala, presidenta del Consell Social , 
Excel·lentíssims i magnífics rectors i rectora de les universitats catalanes, 
Digníssimes autoritats, 
Estimats col·legues i companys d'aquesta comunitat universitària, 
Amics i amigues,

El dia d'avui, com podeu comprendre, és un dia molt important en la meva vida acadèmica, i em vénen al cap moltes imatges del passat: la preparació dels exàmens a la llicenciatura; l'obtenció de la primera beca d'investigació; la lectura de la tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona; el dia del concurs a la càtedra a la Universitat de Girona i, uns anys més tard, a la càtedra a la Universitat Pompeu Fabra; la lectura de les tesis que he dirigit; els amics que durant tot aquest temps he tingut la sort de trobar; el moment en què la Dra. Virós em va proposar de fer-me càrrec del Vicerectorat de Professorat d'aquesta universitat, i tants d'altres.

Però comprenc, també, que aquest acte solemne de presa de possessió no és el millor àmbit per a la nostàlgia. Avui no parlaré, tampoc, del meu programa de govern, que coneixeu prou bé. El que avui vull dir és que el Rectorat que ara enceto estarà basat en tres lleialtats, que considero que han d'articular la meva acció de govern, a les quals em mantindré fidel.

La primera lleialtat és amb la història institucional de la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta universitat és a punt de complir quinze anys, i això no hauria estat possible sense l'esforç, la saviesa i la generositat de moltes persones. En aquest sentit, les institucions són com eren, fa uns segles, les catedrals, i els que les dirigeixen són com eren els mestres d'obres de les catedrals medievals. Sovint la seva construcció durava molt de temps, i se'n feien càrrec molts mestres d'obres diferents, que havien de construir a partir del que havien fet els anteriors, tot respectant l'articulació arquitectònica i estètica ja feta però donant-hi alhora la seva pròpia empremta personal. Aquests dies s'ha dit molt que jo sóc de Tortosa; bé, doncs a Tortosa hi ha una catedral que va començar a construir-se, sembla, en estil visigòtic, allà on hi havia hagut una mesquita àrab; que va tenir uns inicis romànics i en què es va acabar una elegant nau gòtica amb una façana barroca, que a Josep Pla li recordava les façanes de les esglésies barroques de la ciutat de Roma. Doncs bé, la Universitat Pompeu Fabra va començar gràcies a l'esforç d'un conjunt de persones, liderades pel Dr. Enric Argullol, el seu primer rector, que amb una afortunada mescla d'entusiasme, visió de futur i sentit de l'oportunitat històrica va construir els fonaments d'aquesta universitat. D'aquest impuls fundador en formaren part altres professors, com els doctors Andreu Mas-Colell o Carles Viver, però deixeu-me fer un esment especial del doctor Albert Calsamiglia, que aviat farà cinc anys que ens va deixar. Li dec molt, al professor Calsamiglia, ja que sense la seva confiança en mi i sense la seva infinita generositat la meva vida acadèmica hauria estat una altra i jo, molt probablement, no seria avui aquí. L'he trobat a faltar tantes vegades en aquests darrers cinc anys que avui el vull recordar de manera singular. Crec que va ser ell qui va batejar amb el nom de ‘principis del polvorí' un determinat compromís amb la qualitat de la docència i la recerca, que es va adquirir l'any 1990 en una primera reunió de professors de la recentment creada Universitat Pompeu Fabra a la Sala del Polvorí del Parador del Castell de la Suda de Tortosa. Altra vegada Tortosa, i un polvorí on jo jugava quan era petit quan només eren les runes del castell. Van passar més de deu anys i el compromís de conduir la Universitat va recaure en la Dra. Rosa Virós i, com he dit, jo em vaig incorporar al seu equip. Aquests darrers quatre anys han estat per a mi uns anys intensos, que m'han permès conèixer molt millor les interioritats d'aquesta universitat. Això ha estat possible gràcies a la confiança que en mi i en els altres membres de l'equip de govern va dipositar sempre la nostra rectora. La seva intuïció, la seva capacitat d'escoltar les veus de tothom, la seva indestructible defensa de l'interès públic, que és el de tots, per sobre dels legítims interessos particulars, em serviran de guia. A ella i a tots els que durant aquests anys han format part de l'equip els tinc un agraïment immens; una de les millors coses que m'han passat durant aquests anys és haver-los conegut o haver fet més estrets els llaços que ens unien. Jo ara sóc el continuador d'aquesta institució de quinze anys, i espero fer-ho amb l'encert i la saviesa dels meus predecessors.

La segona lleialtat és amb el sistema universitari català, que vol dir amb el Govern de la Generalitat, representat en aquest acte pel conseller Solà, i amb el poble de Catalunya. És el deure de les universitats estar a l'altura del moment present. I el país ens demana capacitat de millorar la qualitat del nostre ensenyament superior i de la nostra recerca. El país ho necessita amb certa urgència per mantenir i augmentar les quotes de progrés i de justícia que tots volem. El país ho necessita per tal que la inevitable destrucció de part del nostre teixit industrial com a efecte de la globalització pugui ser compensada amb un augment de la nostra capacitat d'innovació i desenvolupament. Ho necessiten també, i de manera especial, la ciutat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, una universitat eminentment urbana, que col·laborarà perquè la ciutat sigui el motor del país en aquests àmbits. En la meva opinió, el sistema universitari català ha de descansar en tres principis: l'equitat, que permeti tractar cada universitat d'acord amb les seves necessitats i les seves potencialitats; la cooperació —som un país petit, i els reptes del futur ens exigeixen cooperar per tal de dur endavant moltes iniciatives—; i els incentius, ja que per fer que el sistema tiri endavant calen incentius adequats que premiïn aquells que ho fan millor en docència i recerca. Seré constant i contundent a l'hora de reclamar que aquests principis es respectin, i seré sempre lleial per fer-ho possible. D'aquesta manera, espero, podrem consolidar en els propers anys, en el marc de l'aplicació de l'espai europeu, el nostre perfil en el si del sistema universitari català i treballar a favor del que el Govern i el poble de Catalunya ens demanen.

La tercera lleialtat és amb les persones que formen part d'aquesta comunitat universitària, i que tan generosament m'han atorgat la seva confiança. Sense l'esforç dels professors, dels estudiants i dels membres del personal d'administració i serveis, el projecte que encapçalo no és res. El primer vers del poema de Miquel Martí i Pol que figurava a la meva campanya electoral deia: “Qui sinó tots –i cadascú per torna”. Necessitem els anhels, les imatges i les impressions de tots. Tornem, per un moment, a les catedrals. En un dels articles jurídics més citats dels últims trenta anys, publicat l'any 1972 a Harvard Law Review per Calabresi i Melamed, els autors suggerien que l'anàlisi de les institucions que ells feien només era un punt de vista de la catedral , referint-se a la sèrie de pintures que el pintor impressionista Monet va dedicar a la catedral de Rouen. Totes les pintures de Monet són de la mateixa catedral, però són diferents entre si i totes ajuden a comprendre-la. De manera anàloga, necessitaré totes les visions de la Universitat de tots els membres d'aquesta comunitat per fer que el projecte sigui sòlid i estable. Necessitem els professors que ens qüestionen un marc insuficient per desenvolupar tota la potencialitat de la seva recerca, els professors que ens recorden que mantenir la qualitat de la nostra docència requereix no abaixar mai la guàrdia i estar en disposició permanent de millorar; necessitem els estudiants, la seva passió per aprendre, el seu compromís, el seu descontentament tan comprensible en molts aspectes de la societat en què vivim; necessitem les persones de l'administració i els serveis, que legítimament volen veure reconegut l'esforç que diàriament fan per tal que la Universitat pugui oferir la millor docència i la millor recerca de què és capaç.

Articular coherentment aquestes tres lleialtats sense frustrar-ne cap és un repte molt important, del qual depèn la integritat del meu projecte i de la meva acció futura de govern. I la integritat és, segurament, la virtut primera de les institucions públiques.

Moltes gràcies