Hortènsia (Segle II ac.)

Hortènsia és la primera dona jurista de la qual es té notícia i la primera també de la qual es coneix que va practicar l’advocacia. Era filla del cònsol romà Quintus Hortensius Hortalus i és principalment coneguda per un brillant al·legat que va formular al principi del segon triumvirat, l’any 42 abans de Crist.

Els triumvirs Octavi, Marc Antoni i Lèpid havien aprovat un edicte pel qual s’obligava les mil quatre-centes dones més riques de Roma a taxar el seu patrimoni i a pagar un tribut destinat a finançar les despeses de la nova guerra civil, tot imposant greus sancions per a aquelles que amaguessin els seus béns o que falsegessin la taxació. Els assassins de Juli Cèsar havien reunit les seves forces a Grècia, i Octavi i Marc Antoni tenien previst iniciar l’ofensiva contra els opositors, en part, amb els recursos proporcionats per les matrones.

La qüestió és que les dones afectades es van revoltar i es van presentar davant del tribunal triumviral a fi d’exposar-hi, a través d’Hortènsia, la seva petició d’anul·lació del tribut. Després que l’intent d’entrar al tribunal fracassés, les dones es van dirigir al fòrum i allà, enmig de la multitud, Hortènsia va prendre la paraula davant dels triumvirs. Quan aquests van provar d’ordenar als lictors que les expulsessin, la gent aplegada va protestar a fi que Hortènsia pogués exposar el seu al·legat.

En la mesura que Valeri Màxim es refereix al grup de dones que impugnaven el tribut com a “ordo matronarum”, els historiadors discuteixen si es tractava d’una agrupació política equivalent als ordines masculins representada per Hortènsia a través d’una acció legal o si les mesures de rebuig al tribut per part de les dones es van organitzar d’una manera espontània i sense suport normatiu. En qualsevol cas, la mateixa organització femenina en aquest ordo matronarum per enfrontar-se a una obligació tributària considerada injusta suposa una excepció a l’exclusió de la dona en la participació en la vida política que va marcar l’antiguitat. De fet, aquesta exclusió de la dona en les tasques de govern va ser un dels principals arguments d’Hortènsia per denunciar els vicis de la imposició: no es podien carregar en les dones les conseqüències financeres d’una decisió que no havien pres (es tractaria, doncs, d’una mena d’invocació avant la lettre del principi “no taxation without representation”). En un altre sentit, davant els precedents que assenyalaven la contribució patrimonial femenina a les guerres del passat, Hortènsia va destacar que el suport de les dones a l’esforç bèl·lic es va produir en conflictes contra enemics externs, com era el cas dels cartaginesos. En canvi, l’aportació exigida pels triumvirs ho era per atacar d’altres romans en un conflicte intern en el qual s’hi enfrontarien, en tots dos bàndols, familiars de les dones que havien de pagar el gravamen. Del discurs d’Hortènsia, doncs, també traspuava un marcat pacifisme, almenys pel que fa a la necessitat d’acabar amb la violència dins la mateixa comunitat política.      

En definitiva, mitjançant la seva eloqüència, la seva determinació i la seva capacitat de convicció, Hortènsia va aconseguir que els triumvirs reduïssin el nombre de matrones que havien de presentar a estimació el seu patrimoni per complir el gravamen, tot passant de 1.400 a 400 dones. Per compensar el dèficit, es va introduir un impost que afectava els homes lliberts amb un patrimoni superior als cent mil denaris.

L'èxit d'Hortènsia va suposar, però, que poc després s'aprovés un edicte pel qual es va prohibir a les dones representar d'altres persones davant els tribunals, i això va impedir que elles poguessin exercir la professió en el món romà a partir d'aleshores. 

Aquí es troba un dels fragments de l’al·legat d’Hortènsia:

“Ens heu privat dels nostres pares, dels nostres fills, dels nostres marits i dels nostres germans amb el pretext que us varen trair; però si, a més, ara ens desposseïu de les nostres propietats, ens reduïu a una condició inacceptable d’acord amb el nostre origen, la nostra forma de viure i la nostra naturalesa. Si nosaltres hem fet qualsevol mal —com afirmeu que els nostres marits us han fet— ens heu de castigar com a ells. Però si nosaltres, totes les dones, no hem votat a cap dels vostres enemics públics, ni hem esfondrat casa vostra, ni hem destruït el vostre exèrcit, ni hem dirigit a ningú contra vosaltres: si no us hem impedit obtenir càrrecs i honors, per què hem de compartir el càstig si no hem participat en els crims? Per què paguem tributs si no compartim la responsabilitat en els càrrecs, els honors, els comandaments militars ni, en definitiva, en el govern pel qual lluiteu entre vosaltres amb uns resultats tan nocius? Digueu: ‘És temps de guerra’. Però, quan no hi ha hagut guerra? Quan s’han imposat tributs a dones la naturalesa de les quals les allunya de tots els homes? Una vegada les nostres mares van fer allò que és natural i van contribuir a la guerra contra els cartaginesos; quan el perill sacsejava tot el nostre imperi i la mateixa Roma. Però aleshores ho van fer voluntàriament, no amb els seus béns immobles, ni els seus camps, ni les seves cases, sense les quals és impossible que les dones lliures visquin, sinó sols amb les seves joies, sense que aquestes estiguessin sotmeses a taxació, ni amb la por de delators i acusadors, ni amb coaccions o violències, ho van donar per iniciativa pròpia. I a més: quina por teniu ara per l’imperi o per la pàtria? Certament, si hi ha guerra contra els gals o els parts no serem inferiors a les nostres mares en contribuir a la seva salvació, però per les lluites civils no aportaríem mai res ni us ajudaríem a uns contra els altres. Tampoc no ho vam fer en època de Cèsar o Pompeu, ni ens hi van obligar Màrius, ni Cina, ni tan sols Sila, aquell que va exercir el poder absolut sobre la pàtria mentre que vosaltres afirmeu que esteu consolidant la República.”

Fonts clàssiques:

Apià. Història romana, Llibre  IV, 5.34.

Valeri Màxim. Factorum et dictorum memorabilium, Llibre VIII, 3.3.

Fonts modernes:

Bauman, R. A. (1992). Woman and Politics in Ancient Rome. Londres: Routledge.

González Estrada, L. (2018). “La mujer como exemplum. Subversión, desafío y resistencia”. A: Valeri Màxim. Panta Rei, 73-91.

Höbenreich, E. (2005). “Andróginas y monstruos. Mujeres que hablan en la Antigua Roma”. Veleia, 22, 173-182.