"El sentiment de la inadequació de la nostra facultat per assolir una idea que és per a nosaltres una llei és el respecte. [...] [El sentiment del sublim] és simultàniament el sentiment del desvetllament d’un plaer suscitat, precisament, per la concordança que es dóna entre aquest judici sobre la inadequació que pateix la més punyent de les nostres facultats sensibles i les idees de la raó, en tant que la pretensió d’assolir-les és per a nosaltres una llei. [...] Doncs bé, la pretensió més alta de la imaginació és la d’establir una relació amb quelcom que sigui absolutament gran i, conseqüentment, d’establir també amb una relació amb la llei de la raó que consisteix a admetre exclusivament això com la mesura màxima de les magnituds. [...] L’ànim es troba commogut en la representació del sublim de la natura. [...] Allò que resulta excessiu per a la imaginació és, per dir-ho d’alguna manera un abisme en el qual ella mateixa té por de perdre’s."

KANT, Immanuel (2004 [1790]). “Analítica del sublim”, dins Crítica de la facultat de jutjar (Jèssica Jaques Pi trad.), Barcelona: Edicions 62, p. 229-231.

La muntanya màgica exposa les preocupacions de la condició humana i la seva existència. L'obra ens transporta a un santuari de tuberculosos, on es tracten temes com la mort, el temps i la suspensió d'aquest. A través de la malaltia, connectem amb un estat de desequilibri i follia, on les coses prenen sentit i es genera el retrobament interior. El temps és alterat alhora que els individus adquireixen una consciència interna. Aquesta suspensió temporal és sentida també pel lector. Per tant, Thomas Mann proporciona un accés a un estadi de percepció que no s'havia pogut copsar, definit com a "epifania", concepte tractat per autors com James Joyce o Virginia Woolf.

Una d'aquestes epifanies la trobem en aquest capítol, on els personatges són abocats a una percepció sensorial de la natura que els resulta colossal, una apreciació estètica que estableix una infinitud, sobrepassant els límits imaginatius. Aquesta infinitud neix del soroll estrident de la caiguda de l'aigua de la cascada.

L'impacte de la impressió sonora el detectem amb els intents de Peeperkorn de descriure allò indescriptible; intents inútils i apagats per la pròpia font d'inspiració. Es produeix un moment comú, en el que tots els personatges es troben en un temps contingut, i allò que no pot ser dit, quan es diu, continua sent no-dit.

Són aquesta mena d'epifanies, que resulten "excessives per a la imaginació", les que es poden relacionar amb el sublim de Kant, en la seva Analítica del sublim. Un espai-temps que ens fa sentir un cert vertigen, on la nostra existència queda suspesa en un instant. Això és el que mostra la grandiositat de la natura, desvelant com el temps forma part de la realitat de l'ànima.

Elaborat per Pablo Mesalles, Marta Moliner, Joel Montoya i Ona Riart.