"Des d’aquesta perspectiva, es pot veure que s’ha de buscar la veritable sublimitat en l’ànim de l’emissor de judicis, no en l’objecte de la natura; és gràcies a l’apreciació de l’objecte que es produeix aquesta disposició de l’esperit. Qui voldria designar com a sublim masses muntanyoses sense cap figura concreta, apilonades l’una sobre l’altra en un desordre salvatge, amb les seves piràmides de gel, o la mar tètrica i enfuriada, etc.? Però, en la seva pròpia apreciació, l’ànim se sent elevat quan, en contemplar aquests elements, sense consideració de la seva forma, s’abandona a la imaginació i a una raó unida a ella -que procedeix sense cap fi determinat i només per eixamplar-la i, tanmateix, constata que tot l’abast de la imaginació és inadequat a les idees de la raó."

KANT, Immanuel (2004 [1790]). “Analítica del sublim”, dins Crítica de la facultat de jutjar (Jèssica Jaques Pi trad.), Barcelona: Edicions 62, p. 228.

Les aigües estígies i un paisatge farcit de xiprers són l’escenari escollit pel pintor simbolista Arnold Böcklin per representar la mort. El viatge en barca d’una figura blanca que s’ha identificat amb Caront, l’encarregat de conduir les ànimes a l’Hades, i l’obsessió que tenia l’autor per la mort fan pensar que L’illa dels morts representa el camí de no retorn cap al destí final.

La serenor de la simetria de l’obra i la passivitat de les aigües entren en diàleg amb la força del cel tèrbol i la presència de colors foscos, representant dues formes d’afrontar la mort. La certesa d’aquell que estoicament s’abandona al destí final de la vida xoca amb la idea de copsar la mort com a conseqüència tràgica i inevitable. És en la inclinació cap a aquest segon moviment quan, paradoxalment, el rebuig a la mort s’altera: en el trànsit incontrolable s’alçarà sobre el seu antagonista natural. En la superació de la mort naixerà el sublim kantià.

Ara bé, la infortunada vida de Böcklin, que va perdre vuit fills, també ens pot dur a una idea distinta de la visió del sublim de Kant: l’autor pot haver sentit la mort sense haver-la patit personalment, i en pot canalitzar els sentiments a través de l’art. Davant la paralització, Böcklin respon racionalitzant l’encantament que inundava Kant, en un moviment físic i terrenal que l’eleva d’una manera singular. Una mort que crida que, arribat el moment, només cal deixarnos endur pel fluir de la barca que avança entre les aigües. 

Elaborat per Albert Berrocal, Núria Escribà, Aarón Linares i Joan Ventura