“Em pregunteu pel meu descobriment del cinema. Doncs, naturalment, fou a Santa Coloma. Allí hi havia dos cinemes: el ‘del Cèrcol’ i el ‘Parroquial’. El primer era el de programació comercial. Jo, mentre vaig viure a Santa Coloma, fins als deu anys, anava al Cinema Parroquial. Pel que jo recordo aquest tan sols tenia tres pel·lícules, una de Tom Mix, una altra que si no m’equivoco es deia Pedro el Grande (...) i la famosa Nosferatu... Nosferatu és la que més m’impressionava. La vaig arribar a veure desenes de vegades, me la coneixia de memòria, sabia i esperava els seus moments més terrorífics: mig m’amagava darrera de les mans amb els dits entreoberts mirant de tant en tant”. 

(Joaquim Jordà en "Joaquín Jordá", J.M. García Ferrer y Martí Rom, 2001)

Joaquim Jordà va néixer el 9 d’agost de 1935, fill del notari de Santa Coloma de Farners (Girona). Va créixer amb una gran afició pel cinema i, ben aviat, va tenir el somni d’esdevenir escriptor. Per voluntat dels seus pares, Jordà va estudiar Dret a Barcelona, però, poc després, va tenir el seu primer contacte professional amb el món del cinema: durant unes vacances de Nadal amb la seva família, Joan Lladó elva abordar mentre escrivia i li va proposar realitzar un guió per ell. Amb els diners d’aquest treball, Jordà va viatjar per primera vegada a París, on va assistir assiduament a la Cinémathèque.

Quan va acabar la carrera de Dret, Jordà es va instal·lar a Madrid i va ingressar a l’Institut de Recerca i Experiències Cinematogràfiques, després rebatejat Escola Oficial de Cinematografia. A causa d’un problema amb Carlos Saura, professor del centre, Jordà va abandonar l’escola, però no així la seva relació amb el cinema. El 1961, Jordà va dirigir el seu primer curtmetratge, Día de los muertos. De retorn a Barcelona, va dirigir amb Jacinto Esteva el seu primer llargmetratge, Dante no es únicamente severo (1967), considerat un dels film manifest del moviment de l’Escola de Barcelona, que es proposava superar les barreres de la censura franquista a través de l’experimentació formal.

A finals de la dècada dels seixanta, l’esgotament que li suposava la vida sota el règim el va impulsar a exiliar-se a Itàlia, on va mantenir contacte amb grups obrers com Lotta Continua i Autonomia Operaria, i va dirigir films militants com Portogallo, paese tranquilo (1969), Lenin Vivo (1970), encàrrecs del Partit Comunista italià, i Spezziamo le catene (1971), amb Ivo Barnabó Micheli, sobre les pràctiques d’absentisme i sabotatge a Alfa Romeo.

L’any 1973 el va veure retornar a Barcelona i participar, junt amb el filòsof Santiago López Petit, en la formació del moviment d’Autonomia Obrera. A partir d’aquest any també va començar a dedicar-se a la traducció de textos, especialment per a l’editorial Anagrama de Jorge Herralde, on també va dirigir la col·lecció Cuadernos de Cine. Amb els coneixements de francès, català, italià i portuguès, es va encarregar de traduir obres de Breton, Stendhal, Baudrillard i més. Tot i la intensitat amb la qual va realitzar aquest treball, la traducció no va suposar un obstacle per la seva carrera cinematogràfica: uns anys després de començar a emprendre la traducció, va filmar un dels seus documentals més importants, Numax presenta... (1980), en el qual l’Assemblea de Treballadors de l’empresa d’electrodomèstics Numax contava la seva experiència d’autogestió i tancament.

Després de Numax, Jordà va retornar a Madrid i va començar la seva etapa com a guionista, col·laborant amb realitzadors com Mario Camús o Vicente Aranda. La seva tornada a la direcció es va donar 10 anys després, de la mà de El encargo del cazador (1990) i Un cos al bosc (1996), el seu segon llargmetratge de ficció. Aquesta època també va marcar el començament del seu desenvolupament com a professor, amb l’assignatura Taller de Guionatge a la Universitat Pompeu Fabra, en la que ensenyava els processos i sistemes de construcció de relats audiovisuals.

El 1997, arran d’un infart cerebral, Jordà va desenvolupar agnòsia i alèxia, dos patiments que van comprometre la seva capacitat per distingir formes i colors, així com entendre el llenguatge escrit i orientar-se en l’espai i el temps. Si bé aquesta condició li va impossibilitar treballar en projectes de ficció, també va intensificar la seva carrera a l’àmbit documental: poc després de l’infart, Jordi Balló, director del Màster de Documental de Creació de la UPF i actual degà de la Facultat de Comunicació de la universitat, li va proposar participar junt amb Núria Villazán Martín en el rodatge de Mones com la Becky, una reflexió sobre les malalties psiquiàtriques.

De nens (2003), sobre el “caso Raval”  Vint anys no és res (2004), que recupera als protagonistes de Numax presenta..., i Més enllà del mirall (2006), on Jordà investiga el seu propi patiment, van consolidar aquest prolífic període, que va concloure el 2006 amb la mort del realitzador a causa d’un càncer de fetge i pàncrees abans del rodatge de Morir de dia, la que anava a ser la seva última pel·lícula.

“Quan tenia 17 anys vaig escriure alguna cosa. Vaig acabar un llibre de contes i el vaig presentar a un concurs. Vaig quedar segon, el primer el va guanyar Mario Vargas Llosa. Em vaig ofendre tant que vaig decidir no escriure mai més. Tenia pensada una novel·la molt complexa que havia de tenir 40 o 50 volums, però vaig caure en el vici del robbe-grilletisme, el que es deia ‘tècnica objectiva de narració’ (...). Al final em vaig avorrir tant que vaig decidir que el cinema era molt més ràpid i em vaig passar al cinema”

(Joaquim Jordà entrevistat per María Ángeles Cabré i Dolors Udina el 2003, Vasos Comunicantes Nº 26)