Notícies Notícies

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Jaime Alekos: “Per ficar-te dins de la pell del toro només cal mirar-lo”

Jaime Alekos: “Per ficar-te dins de la pell del toro només cal mirar-lo”

Jaime Alekos és videoperiodista i director del curtmetratge Tauromaquia, projectat amb motiu del FICMA al campus del Poblenou. Hem parlat amb ell sobre brutalitat animal, periodisme i emocions.

29.11.2017

—Per què vas decidir fer de l’abús contra els animals a Espanya un dels teus temes principals d’investigació com a videoperiodista?

Els periodistes dels quals he après l’ofici em van ensenyar la importància de donar-li veu als qui no la tenen. En el periodisme gràfic, especialment en el fotoperiodisme, que és d’on més influència arrossego, hi ha una llarga història de treballs, hi ha un llinatge de professionals que donen veu a les víctimes humanes en crisis i conflictes, que busquen l’empatia amb elles a través de la imatge. Tenir aquesta oportunitat és la primera característica que persegueixo en un tema a l’hora de triar-lo; només que en la meva mirada estan també inclosos els animals. Igualment és important per a mi poder aportar alguna cosa informativament. Hi ha temes que, tot i ser importants, s’han explicat moltes vegades; però, per molt que t’esforcis o per molt bon treball que facis, no hi haurà molta diferència. Així que també busco històries que no s’hagin explicat, o almenys busco punts de vista nous. Aquest és el segon requisit. I, com que el meu mitjà de treball és el vídeo, la història ha de funcionar en vídeo. Sembla una trivialitat, però hi ha una tropa de realitzadors entestats a explicar històries en vídeo que, tot i que siguin interessants, són impossibles d’executar sense avorrir l’espectador fins a la desesperació. Així que hi ha d’haver un component visual i hi ha d’haver acció; he de poder ser testimoni dels fets.

Dins del maltractament animal a Espanya, durant aquests tres anys m’he especialitzat en les festes tradicionals, en els llocs on es maltracten animals en públic com a manera d’entreteniment: els toros capllaçats, els toros embolats, els bous a la mar, els correbous pel camp de l’Alcarria, les corregudes de vedells. Tots aquests esdeveniments compleixen els tres requisits dels quals parlava abans i, per la quantitat d’amenaces rebudes i de pobles als quals no puc tornar, em consta que el treball ha arribat.

I, evidentment, la tauromàquia, que és el més arriscat de tots. Des de sempre m’ha interessat la relació dels éssers humans amb els animals. La manera com els veiem i els tractem, ja sigui des de l’empatia o des de la crueltat, afecta directament com ens veiem i ens tractem entre nosaltres. Per això, em sembla important que el debat sobre la vigència de la tauromàquia, una tradició que depèn del maltractament i la mort d’individus sensibles, torni a estar sobre la taula. I el que jo puc aportar, des del videoperiodisme, és transmetre l’experiència del toro a l’arena.

 

—A Tauromaquia aconsegueixes fer arribar a l’espectador la confusió, el dolor i la por del toro, tot i que ningú parla en els trenta minuts que dura el documental. Com ho has aconseguit?

És precisament per això, perquè ningú parla al llarg del documental, que l’espectador pot endinsar-se en l’experiència del toro. Si entre una part i altra de la pel·lícula sortissin persones parlant, taurines o antitaurines, tant se val, seria una distracció.

Per ficar-te dins de la pell del toro només cal mirar-lo. El que jo faig a través de la fotografia i el muntatge és dirigir la mirada de l’espectador, cridar l’atenció sobre els moments decisius.

El treball del psicòleg Paul Ekman sobre l’expressió facial i corporal de les emocions, basat en l’obra pionera de Darwin L’expressió de les emocions en l’home i els animals, ha sigut fonamental per donar-li forma al documental.

Pràcticament tot el que ensenyo al llarg dels trenta minuts que dura és una col·lecció ordenada de mirades, gestos, expressions i reaccions.

"La manera com els veiem i els tractem, ja sigui des de l’empatia o des de la crueltat, afecta directament com ens veiem i ens tractem entre nosaltres."

 

—Quina reacció esperes trobar en l’espectador que ho vegi?

Seria cínic per la meva part no reconèixer que m’agradaria que el documental contribuís, en major o menor mesura, a l’abolició de la tauromàquia. No ho hauria fet si no comptés amb la idea que aquesta possibilitat existeix.

Però ser professional significa apartar la teva ideologia quan estàs treballant. I Tauromaquia no és un documental antitaurí. És una tauromàquia canònica, una obra sobre la tauromàquia. He descartat aprofundir en la tradició, en el folklore, en la tècnica de la lídia, perquè són temes que estan coberts fins a la sacietat. Això no obstant, mai s’ha fet un tractat sobre tauromàquia en què es mencioni una sola vegada l’empatia amb el toro.

És una obra parcial, no en un sentit fulletonesc, perquè és una obra totalment verídica; sinó en el sentit que el que m’he proposat abastar està clarament delimitat. I no busco una reacció. El que busco és que l’espectador conegui l’experiència d’empatitzar amb l’indvidu sensible, que és el toro de lídia, al qual tant li és si la passada que li fan és per gaoneres, davantalss o navarres.

Miguel Ángel Bastenier, un dels meus mestres, deia que el periodisme no busca el bé comú, que és producte d’una ideologia; sinó que busca el coneixement, fer la societat més conscient de si mateixa.

En tot cas, si espero alguna cosa és que l’espectador, després de veure el documental, tingui informació nova i valuosa que l’ajudi a l’hora d’entendre i de formar la seva opinió sobre la tauromàquia. El que faci després amb aquella informació ja és cosa seva.

 

—Per realitzar el documental vas anar a 23 corrides en 15 ciutats espanyoles. Vas observar els mateixos patrons de brutalitat animal a totes o vas trobar-hi diferències?

Les corrides són homogènies des del moment en què totes s’ajusten al mateix reglament; però no són una ciència exacta, sempre són imprevisibles, i si al torero se li dóna malament la feina, el toro pot tenir una mort agònica, a la plaça del poble més tronato a Las Ventas. De fet, el més dur de tot el que he vist en aquests tres anys ha sigut a Las Ventas.

“La tauromàquia és una funció d’il·lusionisme, on el torero, fent-se valer d’una sèrie de trucs, enganya el públic fent passar un herbívor per un feroç depredador”

 

—En el film cites de manera constant l’enciclopèdia sobre tauromàquia El Cossío. Per què hi recorres en lloc d’explicar tu mateix el que succeeix a la plaça de toros?

No només a El Cossío, tots els capítols estan acompanyats d’una o dues citacions de figures del toreig o d’obres taurines.

Si t’hi fixes, en el discurs emès pel món taurí en l’última dècada, el tema del patiment dels toros s’ha convertit en tabú. Hi ha molt pocs taurins que reconeguin en públic que el toro pateix i la majoria únicament aborda el tema des d’una perspectiva fal·laç.

S’ha arribat fins i tot a afirmar que el toro no pateix, basant-se en un estudi pseudocientífic que no ha sigut publicat més enllà de la revista 6 Toros 6.

Però si vas a obres de referència, et trobes que es parla obertament de castigar el toro, d’enfonsar-lo; que el toro senti dolor físic i emocional, que el toro en camp obert no envesteix i que la tauromàquia consisteix a enganyar i matar un individu noble i innocent.

Crec que tot això té molt més valor avui en dia, venint de la boca de figures que són una autoritat en la tauromàquia que no pas de la boca d’un simple periodista.

 

—Vas considerar necessari censurar alguna imatge per la brutalitat que mostrava o, contràriament, has inclòs les escenes més violentes en el documental amb la finalitat de conscienciar la societat?

Entenc perfectament que l’audiència no vulgui passar-ho malament, però és impossible parlar de tauromàquia sense parlar de patiment. El muntatge ha sigut realment difícil en el sentit de decidir quant patiment era necessari mostrar per no faltar a la veritat, com ensenyar-ho sense provocar que l’espectador aparti la mirada i quin és el límit del que es pot ensenyar sense caure en la morbositat i la truculència. Com bé diu Javier Bauluz, les imatges han d’apuntar al cap i al  cor, no a l’estómac, i això és el que he tingut present tota l’estona per guiar-me.

Tinc algunes imatges duríssimes que s’han quedat fora del muntatge perquè he considerat que eren excepcionals i no pas representatives. El que es pot veure en el documental, en termes de patiment, és el que en base a la meva experiència és el patiment mitjà, el patiment normal d’una corrida.

“El muntatge ha sigut realment difícil en el sentit de decidir quant patiment era necessari mostrar per no faltar a la veritat”

 

—Quina és la realitat rere els adjectius “bravesa” i “noblesa” amb els quals els toreros acostumen a definir el toro?

La tauromàquia, al cap i a la fi, no és més que una funció d’il·lusionisme, on el torero, fent-se valer d’una sèrie de trucs, i si se li dóna bé la feina, enganya el públic fent passar un herbívor per un feroç depredador.

La bravesa i la noblesa són dos aspectes vulnerables de la psicologia del toro que els toreros utilitzen per fer la seva funció.

Crec que un dels punts forts del documental és precisament redefinir aquests termes, i preferiria que qui tingui interès a conèixer-ho veiés el documental, perquè m’explico millor amb imatges que amb paraules.

 

—La teva investigació sobre abús animal acaba amb Tauromaquia o tens pensat continuar treballant sobre aquesta temàtica en el futur?

Reparteixo el meu temps com puc entre drets humans i drets dels animals mentre treballo com a peó de càmera. Tauromaquia ha sigut un projecte dificilíssim de portar a terme perquè l’he produït i l’he finançat jo íntegrament; però m’agradaria fer treballs de més envergadura de cara al futur. Només he de trobar com finançar-los.

 

Si voleu veure el curtmetratge el trobareu al següent enllaç!

Tauromaquia

Categories: