​​​Verónica Lassus és economista i originària d’Uruguay. Fa 25 anys va venir a la UPF a estudiar i actualment n’és professora. Treballava al món corporatiu i va sentir la necessitat d’orientar la seva vida a una activitat amb un veritable impacte de servei. D’aquí en va sorgir un projecte sense ànim de lucre, al marge de la seva activitat professional i que 5 anys més tard s’ha convertit en la Fundació “Trees&Circles”. Coneixem-la una mica més!

Verónica, en què consisteix la Fundació Trees&Circles? Quins objectius té?

Nosaltres volem donar suport a projectes de base, allò que en anglès li diuen grassroots, projectes que neixin des de les pròpies comunitats. Projectes de base liderats per dones i que al centre del projecte hi hagi la cura de la mare terra. O bé per la via de solucionar danys a l'ecosistema, o bé de protegir allò que no s'ha danyat. El focus és la mare terra al centre i les dones com a agent de canvi perquè són guardianes de la terra i també són focus vulnerable de moltes violències.

A part, també hi ha un objectiu que està basat en la idea que tots, des de qualsevol lloc del món, podem i hem de col·laborar. Tenir un canvi de consciència i saber-nos tots capaços, no només responsables, sinó capaços de generar un canvi. Perquè a vegades podem sentir que o som massa petits o que els problemes estan ocorrent massa lluny. Llavors, la idea d'això és fer-nos responsables i sentir-nos empoderats, que tots podem sumar i hem de sumar.

En la convocatòria d'ajudes de projectes de compromís social i desenvolupament sostenible se us ha concedit una ajuda. A quin projecte anirà aquesta ajuda?

Aprofito també per dir-te una cosa que ens va agradar també d'aquesta convocatòria, ens va agradar molt també la filosofia dels fons de la UPF solidària. Perquè em sembla que transpira també aquesta filosofia de com tots podem des del nostre lloc unir esforços i com jo sola no ho aconsegueixo, però si ens ajuntem i fem un moviment, segur que aconseguim molt més, té un impacte. Llavors, això per dir-te també que ens fa il·lusió perquè els diners també tenen una energia. No és igual d'on venen els diners.

Llavors, a què ho destinarem? Destinarem a un projecte que ens fa moltíssima il·lusió, que és un projecte de reforestació a Indonèsia, al nord de Sumatra, dins de l'ecosistema anomenat de Leuser.

Per què creieu que és important aquest lloc i quines problemàtiques està enfrontant? ​​​

És un ecosistema importantíssim perquè és de gran biodiversitat. Gran part de l'ecosistema és un parc natural i també declarat patrimoni de la UNESCO. Ha patit i pateix molta desforestació per motius diversos, com la palma d'oli o el cultiu de cautxú. En un clima de temporades clares de pluja, l'administració de l'aigua és molt important. La desforestació impacta en el sòl, i després hi ha problemes de sequeres i inundacions. La desforestació també afecta al comportament de la fauna. Tot això afecta l'hàbitat de tota la fauna i flora, i això repercuteix en tota la salut de l'ecosistema.

Com destacaries de l'organització amb la qual col·laboreu a Sumatra?

Aquest projecte es realitza en col·laboració amb una organització de base, de Sumatra, que l'han creada i la gestionen dones, que a més són dones indígenes. Indonèsia i Sumatra tenen un passat colonial, i aquest passat colonial també es veu molt reflectit en com s'aborda la conservació mediambiental en termes generals i també hi ha un llegat molt patriarcal.

La dona que lidera aquesta organització ha treballat molts anys en conservació amb altres organismes i el que ens deia és que és molt difícil per a les dones treballar en conservació, per aquests patrons colonialistes i patriarcals, i són molt vulnerables a violències, en general a la societat.

A més, elles tenen un vincle amb la terra que no és utilitari “estic cuidant això perquè redunda en el meu benefici” sinó que elles diuen “Els tigres són els meus avantpassats, és la meva família”. Hi ha una forma de vincular-se molt diferent amb el territori i és una forma d'amor per la terra. Elles volen poder cuidar la terra però sentint-se a salvo d'aquestes violències. Per a nosaltres aquest grup de dones representa molt allò que volem donar suport i estem molt felices de col·laborar amb elles.

De què tracta aquest projecte?

Elles han accedit a un predi, a un terreny que abans estava plantat amb cautxú. Una tercera organització va comprar aquest terreny i el va cedir a la nostra sòcia amb l'acord que sempre i només sempre es farà servir per reforestar amb arbres de varietats autòctones.

Llavors, l'estan reforestant amb cinc varietats d'arbres, baies, etc., silvestres. Aquest projecte de reforestació té diversos beneficis. D'una banda, té el clar benefici de reforestar amb llavors pròpies silvestres, ja que no es compren sinó que es van a buscar i d'elles es generen plàntules. A més, les baies i fruits són comestibles per a animals i persones. A més, s'assegura que aquest terreny no es convertirà en palma d'oli ni cautxú, ni altres plantacions perjudicials per al sòl i l'ecosistema. Per tant, s'està protegint la integritat del sòl i a més reforestant, és a dir, ajudant amb el canvi climàtic. A més, està situat en una zona de frontera, entre on comença i acaba el parc. Amb la reforestació, estem generant un espai on tota aquesta fauna pot deambular lliurement, tranquil·lament i ajuda a que sigui una zona lliure de conflictes entre la fauna i la població local.

I després una altra funció que està complint el projecte és donar feina a aquestes dones, i els permet exercir allò que elles volen que és cuidar del seu territori, en els seus propis termes i estant segures i a més tenir un salari.

Quina previsió temporal té el projecte?

El projecte té com tres fases clares: la primera fase és al maig construint la infraestructura (senzilla) que necessiten per al viver. Al juliol i agost preparen les plàntules i després al setembre i octubre, tot també depèn una mica de com van les pluges, es plantaran. Llavors el previst és que el projecte porta com 6 mesos de gestionar-lo i executar-lo en totes les seves fases.

La nostra intenció és anar a l'octubre per conèixer-nos en persona, conèixer el projecte de prop i cultivar el vincle amb elles, ja que visionem una relació a llarg termini. A més, seria una ocasió per entendre millor les necessitats de la comunitat pel que fa als problemes de violència de gènere. La nostra idea és també donar suport perquè puguin comptar amb espais, recursos i eines per gestionar aquesta realitat. Aquest és un tema delicat que requereix molta escolta i anar a poc a poc.

També estem entenent que està bé constatar la realitat que hi ha moltes diferents maneres de fer, moltes formes de prendre's el temps, que per més que una que des del nostre costat tinguem tota la bona intenció i tota la transparència i totes les ganes, però que no s'ha de donar per fet que de seguida confiaran en nosaltres. Cal construir la relació i acoblar-se, emmotllar-se a les seves formes de fer, als seus ritmes, a les seves maneres de comunicar-se, tot porta temps, ho dic com una manera d'adonar-se que és així i honrar-ho, tenir-ho en compte.

​​​Com vau conèixer aquesta associació de dones a Sumatra? Com escolliu els projectes?

Tant la meva sòcia a la fundació com jo, som dues persones que des de la nostra vida individual som persones molt compromeses. Intentem com a persones ser molt conscients de l'impacte que estem tenint i prendre mesures, però totes dues sentim que no n'hi ha prou. O sigui, els moments que estem vivint necessiten molt més i necessiten que siguem capaces de fer allò que encara no sabem com fer. Amb la integritat també de voler fer les coses seriosament, responsablement, amb qualitat, però també des del cor. Llavors un comença a interconnectar des d'una forma intuïtiva, a partir de la pregunta “Què fa falta?”. I respondre a aquesta pregunta també passa per educar-se i aprendre d'aquests temes que en un principi no coneixem en profunditat.

Llavors, en una lectura del llibre “Becoming Wild” de Carl Safina, em va encantar i em vaig subscriure al seu butlletí. I hi vaig llegir l'entrevista a la dona que lidera aquesta organització i em va commoure. Aquest va ser l'inici.

Com escolliu els projectes?

La recerca de projectes parteix, com comentava, de la pregunta, “Què fa falta?”. Certament allò que és difícil és identificar qui necessita realment l'ajuda. I el difícil és que justament aquells que necessiten més l'ajuda són els que estan menys en el radar perquè no tenen tanta visibilitat. I els que tenen més visibilitat, doncs és més fàcil que ja tinguin més ajudes.

Llavors, una dificultat és aquesta: Com aconsegueixo projectes? Perquè una cosa és com identifiques qui ho necessita i una altra com hi arribes, perquè hi ha moltes barreres entre qui ho necessita, perquè estem lluny a molts nivells, no només geogràfic.

Després, d'altra banda, quines garanties tens? Perquè clar, jo estic aquí, tu estàs allà, o sigui, més enllà de la meva intuïció, quines garanties tinc per saber que ets un soci digne de confiança o un soci que està fent una feina que de veritat s'ha de fer, etcètera?

Llavors, fa falta entre el projecte local i nosaltres algun nexe que compleixi aquesta funció de reduir distàncies en un sentit ampli i donar garanties, algú que sí que els conegui.

I sempre amb la cura de la natura al centre i a partir d'aquí, anar entenent més i més i més. No partim de “Què és el que vull donar?” sinó sempre a partir de la pregunta “Què fa falta?”. I si jo no sé fer-ho encara, bé, em preguntaré: "què és el que jo necessito aprendre o quins recursos he de mobilitzar per ser capaç d'atendre allò que fa falta?”.

Teniu altres projectes amb la Fundació? Cap a on va la Fundació?

Avui per avui tenim ferms dos projectes. Aquest a Sumatra, que la nostra idea amb aquesta ONG a Sumatra és tenir una relació de continuïtat. Després també tenim un altre projecte a Guinea. És un projecte amb una petita comunitat que ho fem de la mà amb una altra organització més gran que té a veure amb l'agricultura sostenible i apicultura sostenible. I allà hi ha també moltes dones de la comunitat involucrades i allà també té molt a veure amb el tema de seguretat alimentària, de generar excedents per poder també tenir una viabilitat econòmica com a comunitat.

Després estem parlant amb un projecte al Perú, que té a veure amb gestió d'aiguamolls. Però encara està en procés.

Atenent més a la teva pregunta de cap a on anem, sentim molt desig de fer alguna cosa a l'Amazònia.

Hem trobat una oportunitat que, recentment vam començar a parlar, amb dones que fa molt de temps estan treballant amb les comunitats ben diverses de l'Amazònia. Parlant amb aquestes dones: periodistes, psicòlogues, psiquiatres, ens deien que hi ha un enorme problema de violència contra les dones i la violència contra les dones és violència contra la selva. No és una cosa distinta de l'altra, és el mateix mindset (mentalitat). O sigui, el sentit de les conseqüències del patriarcat entès com a mindset, tota aquesta mentalitat d'explotació, d'explotar la natura, d'explotar les persones. Les dones realment tenen un problema molt gran, de violència i d'abús. I llavors entendre que és inacceptable. És com si fos un dret adquirit, el poder disposar del cos de la dona com un recurs més, com una cosa inanimada. Per què també la relació que tenim amb la natura d'explotació, és perquè és una cosa inanimada, mancada d'essència de valor. Un diu, hi ha un problema de bretxa de gènere, però en contactar, educar-se, informar-se, això es trasllada en formes concretes i reals. Començar a entendre que són diferents manifestacions d'un mateix problema. D'una mateixa mentalitat, mentalitat d'explotació i abús i una mateixa mentalitat d'entendre a les persones, no només a les dones, i a la natura com un objecte o com una commodity, com alguna cosa per comerciar, per usar, disposar o treure i o treure-li un benefici. Llavors donar suport, sanar, empoderar a les dones també redunda en benefici per al territori, per a l'entorn natural.

Per a nosaltres és molt important anar a aquelles comunitats que necessiten aquesta ajuda, que no hi tenen accés i que ho necessiten, i que estan fent una feina des del territori per al territori, amb les comunitats, d'ells per a ells. O sigui, nosaltres tenim moltíssima cura i el què no farem és dir a aquestes comunitats què han de fer a casa seva. Justament tenim molta cura de no caure en formes inadvertides de colonialisme. I això és un exercici d'aprenentatge també.

Com veus la cooperació al desenvolupament, i una mica el seu rol actualment?

Jo et diria, com a organització, per a nosaltres hi ha un principi de relació. O sigui, volem construir relacions. I les relacions són d'igual a igual. D'igual a igual en el sentit que no hi ha algú que tingui més jerarquia que l'altre. Però a la vegada som diferents en el sentit que tenim diferents funcions per complir. Llavors jo crec que al final no és tant el fet de donar, no és que un dóna i un altre rep, sinó que tots estem complint una funció d'entendre que és una vinculació, o sigui, que hi ha una relació, entre iguals en el sentit que allò que estic fent jo no és més important que allò que estàs fent tu. De fet, m'atreviria a dir que és més important potser allò que estan fent elles, perquè estan de fet duent a terme l'acció.

També entendre que no solament hi ha diferències de mentalitat i diferències culturals, sinó que hi ha també diferències, jo crec, d'herències. Hi ha territoris que han patit moltíssim colonialisme durant moltíssim temps i de moltíssimes formes. I el menor gest pot ser pres de mala manera o pot ser feridor o pot molestar perquè es rep sota una herència de moltes formes de colonialisme. Això per a mi va ser com un aprenentatge d'entendre que potser de forma totalment inadvertida, fins i tot quan crec que ho estic fent bé, ho puc estar fent malament.

Què us sembla que la universitat s'impliqui en iniciatives de cooperació i desenvolupament?

Em sembla genial, però sobretot, em va agradar que vaig entendre que aquests fons vénen de la mateixa universitat com a organització, però també de treballadors de la universitat que donen o d'alumnes o d'exalumnes. Em va agradar conceptualment, perquè tots tenim una responsabilitat i una capacitat. No solament s'ha de fer perquè hi ha una responsabilitat, sinó perquè això de veritat té un impacte. Té sobretot un impacte quan la meva acció individual la puc col·lectivitzar.

Quin missatge volíeu llançar a la comunitat universitària i societat en general així perquè s'impliquin en aquest tipus de projectes?

Diria que, com he dit abans, hi ha moltes crisis. Jo m'enfoco més en abordar les mediambientals, però hi ha crisis socials també i hi ha crisis a nivells més macro, més micro, més properes i més llunyanes. Hi ha molts territoris. Llavors, hi ha molt a atendre i hi ha moltes urgències. Això pot fer que ens aclaparem, que ens desbordem o pot ser que que ens aterroritzi o pot ser que ens doni desesperació. I que no sapiguem què fer o pensem que no tindrem una diferència.

Llavors, un missatge diria que és el de tornar al cor. I dir, és veritat que hi ha molta urgència, però també és veritat que sempre, sobretot si fem les coses junts, sempre podem trobar la font d'alegria i la font d'amor per mobilitzar-nos i ser creatius. És clau fer coses en conjunt, o sigui, penso que sol és més fàcil caure en la desesperació, en l'aclaparament, en la por, en la paràlisi i demés, però que si trobem formes de fer en conjunt, en això trobem la força. I tornar a aquest motor d'alegria i aquest motor d'amor de poder contribuir i de poder crear, perquè el servei és un acte creatiu. Això seria com una primera part del missatge i la segona part del missatge seria que tot acte compta. O sigui, que ningú és massa petit. Tots tenim alguna cosa per contribuir i que allò que importa és que intentem contribuir en la mesura del que puguem i que quan estiguem llestos que intentem seguir més enllà del que podem. Perquè a vegades també tenim aquesta barrera de quedar-nos amb allò que sé fer, amb allò que puc fer. I aquests temps crec que ens estan demanant que anem més enllà d'aquests límits i que ens aventurem, a ser valents, a ser creatius i explorar noves formes de fer.