Miquel Missé, Paul Preciado, Elizabeth Duval i Lucas Platero són algunes de les múltiples veus trans que mantenen viva la no ficció estatal. Als seus textos trobem els nostres grans debats: la despatologització; la narrativa monolítica de la transició de gènere; les hormones i les intervencions quirúrgiques; el binarisme; la norma cisheterosexual; la intersecció de raça, classe, nacionalitat, diversitat funcional o seropositivitat; fins a l’omnipresència actual d’“allò trans” com a etiqueta publicitària. Són escriptoris trans, sí. Però també són escriptoris, sense més ni més.

Potser el problema, com afirma Miquel Missé a Transexualidades. Otras miradas posibles (Egales, 2013), és que el focus no hauria d’estar en allò trans, sinó en la transfòbia. Un argument que comparteixen Jack Halberstam (Trans*. Egales, 2018), Micah Rajunov i Scott Dunae (Nonbinary. Memoirs of Gender and Identity. Columbia University Press, 2019); aquestis darreris, amb l’accent posat sobre aquelles persones que, contra tot pronòstic mèdic i social, no ens sentim ni noies, ni nois.