Els orígens

El discurs sobre l’eros de Plató s’ha d’emmarcar dins d’un cosmos moral molt concret caracteritzat per un ordre Bell i Just. Una Bellesa i Justícia que amaguen la Veritat suprema. Ara bé, com s’accedeix a tal Perfecció? Plató planteja la via de l’amor, convertint-la en el punt de partida filosòfic. Aquest camí és el procés d'ascensió per via eròtica i queda especialment reflectit a El Banquet i al Fedre. 

En aquests diàlegs, l’eros s’entén des de dues perspectives: d’una banda, com a mania o bogeria divina, terme que apareix al Fedre, que permet un estat de disposició envers la Perfecció i Bellesa. D’altra banda, l’eros com a daimon, idea d’El banquet; és a dir, un intermediari entre la vida humana i la divina, entre el món sensible i l’intel·ligible. Una disposició vinculada a la teoria del coneixement. Tanmateix, hi ha un altre diàleg: Lisis. Si per a Plató l’amor eròtic seria el punt de partida filosòfic, és possible un altre inici? Lisis proposa l’amor de l’amistat, que també seria un exercici i un repte epistèmic. Però, aquest amor és philia i no eros. Una philia que suposa un lligam d’afinitat entre dos individus que es retroalimenten. Aquest fenomen també representa disposició amorosa, perquè l’afinitat esdevé divina i, en part, explicaria el motiu de l’aparellament, ja que és des d’aquesta afinitat que l’amant veu en l’amat la transcendència i, a la vegada, un mirall en què contemplar-se. Un fenomen pur que, tot i partir de la philia, acaba sent eros, fins i tot àgape  —quan parlem d’amor paterno-filial. 

Per a Plató, Eros és una figura intermediària, un guia que dirigeix l’home cap a la Bellesa. En definitiva, l’eros platònic és desig —egoista— d’ascensió celeste, que, conscient de mancança i amb voluntat possessiva 
—encara que noble—, objectualitza la bellesa mundana per accedir a un estat moralment superior. Un fenomen misteriós que solament pot explicar-se des d’un llenguatge mític.