El discurs neoplatònic sobre l’eros no pot entendre’s sense el precedent platònic. Ara bé, com s’ha de comprendre aquesta vegada? De la mateixa manera que en Plató, la bellesa sensible esdevé un trampolí per iniciar la recerca de la Bellesa original. No obstant, aquest cop l’estructura cosmològica és diferent i, per tant, l'ascensió també és més complexa. 

Plotí, figura central del neoplatonisme, havia subdividit el cosmos en tres hipòstasis —U, Nous i Ànima— les quals funcionaven mitjançant un sistema d’emanacions dins el qual tot provenia de l’U i tot havia de retornar a l’U. Ara bé, com retornar a l’U? En neoplatonisme calen tres factors: Eros, Intel·ligència i contemplació. 

L'esdeveniment només es podria produir quan la intel·ligència o Nous es trobés embriagat per la força de l’eros. Així doncs, de nou l’eros es converteix en intermediari, aquest cop entre hipòstasis. Tanmateix, com queda la Intel·ligència embriagada per l’eros? A través de la contemplació. Però, no es tracta de qualsevol visió, sinó d’una mirada interior. Dues ànimes, que captivades primerament per la bellesa sensible que traspuen, es contemplen a través d’una simplex intuitus veritas, una contemplació que permet la comunió veritable amb l’U, que esdevé amor metafísic. En definitiva, una comunió mística, que permet el retorn gràcies a la força de l’eros. Una mirada  intel·lectual on la vista per se no és el quid, sinó que la rellevància rau en una contemplació superior produïda entre dues Intel·ligències que s’uneixen per contemplar-se en l’U. Aquest amor eròtic genera un moviment ascensional on l’ànima pot contemplar l’U gràcies a una visió intel·ligible que esdevé il·luminació, mai aniquilament. 

No obstant, el neoplatonisme és molt ampli, cada autor elabora variacions. A part, en molts s’hi suma una influència cristiana, com és el cas de Pseudo-Dionís l’Areopagita, malgrat la influència platònica sempre estigui latent.

 

 

Combès, Joseph. (1996). Études néoplatoniciennes. Grenoble : Millon.

O’Meara, Dominic J. (1992). Plotin : une introduction aux Ennéades. Fribourg : Éditions universitaires.

Moutsopoulos, E. (1980). Le problème de l’imaginaire chez Plotin. Athènes : Éditions Grigoris.

Muralt, André de. (1995). Néoplatonisme et aristotélisme dans la métaphysique médiévale : analogie, causalité, participation. Paris : J. Vrin.

Nygren, Anders. (1955). Eros und Agape : Gestaltwandlungen der christlichen Liebe. Berlin : Evangelische Verlagsanstalt.

Anders Nygren (1890-1978) va ser un religiós i teòleg fonamentalment conegut per l’escriptura d’aquesta obra seleccionada. Aquest és un estudi de referència sobre la distinció entre l’eros i l’àgape, l’oposició existent entre ambdós conceptes de l’amor.

Jiménez, Baldomero. (1963). Teología de la mística. Madrid: La Editorial Católica.

Destaca per a aquest estudi la lectura del capítol 15 sobre “La contemplación”, de la pàgina 412 fins a la 433. En aquest espai es fa una anàlisi dels efectes de la mirada dins el procés de coneixement místic. L’autor fa un recorregut conceptual on l’espai més interessant és la part dedicada al fenomen de l’eros en Plotí, així com en Pseudo-Dionís l’Areopagita. També sobre les seves influències platòniques i recepció durant l’edat mitjana.  

Osborne, Catherine. (1996). Eros unveiled: Plato and the God of love. Oxford: Clarendon press.

Excel·lent manual per comprendre el fenomen de l’amor, des de l’eros grec fins a l’àgape cristiana.

Licciardo, D. (1965). De la analogía en el conocimiento de Dios por la experiencia mística. Zürich: Pas Verlag.

Tal com indica el títol, el llibre estudia la via mística com a mitjà de coneixement de Déu. L’obra comprèn el fenomen místic des de moltes perspectives i èpoques diferents. Per a aquest estudi ens interessa especialment l’apartat que es refereix a “El éxtasis plotiniano” (pàg. 329-334).