Influències posteriors i rebuda

El neoplatonisme s’instaura a Occident. Tanmateix, en aquest context cal sumar-hi l’emergència del cristianisme, que va quedar impregnat d’elements neoplatònics. Una figura que permet veure la transició de l’època antiga a l’edat mitjana és St. Gregori de Nissa, religiós amb un vessant místic d’influència neoplatònica. En aquesta ocasió, l’U plotinià esdevé imatge de Déu; però el seu accés continua sent gràcies a l’eros (neo)platònic. Un misticisme cristià, d’influx plotinià, però que escapa de tot panteisme. 

Entrant a l’edat mitjana, cal destacar la figura de sant Agustí, qui, de manera similar a Plotí, proposa un procés epistèmic unit al fenomen de l’eros, on la contemplació és el mitjà pel qual l’ànima pot ascendir a la bondat i a la bellesa divina. En la mateixa línia i per tractar la transició de l’edat mitjana al Renaixement, cal mencionar Nicolau de Cusa, que reivindicava també el mateix camí.

Ara bé, si parlem de l’eros durant el Renaixement, no pot eludir-se el naixement de l’amor cortès, juntament amb el Dolce Stil Nuovo, que implicava la barreja de l’eros (neo)platònic amb els valors cristians. En aquest context també neix un neguit entorn del misteri eròtic. I és per això que sorgeixen explicacions tant mèdiques com màgiques. De fet, humanistes com Giordano Bruno, ja al Renaixement, van dedicar-se a l’estudi de la manipulació eròtica, tot deduint que seria la bellesa la causant, la qual, a través d’una correspondència enigmàtica guiada per la vista, produïa l’amor. 

Finalment, és imprescindible parlar de Marsilio Ficino, el gran humanista del Renaixement italià i responsable de difondre tant les idees platòniques com neoplatòniques, tot conciliant-les amb el cristianisme. Va establir la llum com l’eina que il·luminava la bellesa i facilitava a l’ull (des d’una mirada interior de l’esperit) la contemplació d’aquesta fins a l’ascens místic. En definitiva, l'anomenada metafísica de la llum vinculada a l’eros, que parteix de la bellesa per conduir-se a Déu, un camí de comunió amb el sagrat.

 

Edat mitjana

Weiswurm, A. (1952). The Nature of human knowledge according to Saint Gregory of Nyssa. Washington: Catholic University of America Press.

Ens interessa el capítol VII, dedicat a “The mystical Ascent”, on explora el coneixement místic vinculat al paper que juga en aquest procés l’eros i la bellesa. És important també perquè fa una major aproximació a la visió o contemplació mística. Finalment, ens permet focalitzar la qüestió de l’eros amb sant Gregori de Nissa.

Colomer, Eusebi. (1975). De la Edad Media al Renacimiento: Ramón Llull, Nicolás de Cusa, Juan Pico della Mirandola. Barcelona: Herder.

Manual on s’explora el pensament de Ramon Llull, Nicolau de Cusa i Pico della Mirandola, especialment la transició entre ells i les relacions i les influències que comparteixen. L’aproximació que hi fa sobre l’eros és escassa; però és especialment reveladora quan fa referència a Nicolau de Cusa i a Pico della Mirandola, ja que permet veure l’eros platònic i neoplatònic totalment fusionat ja amb l’amor cristià. 

 

Renaixement italià

Culianu, Ioan. (1999). Eros y magia en el Renacimiento: 1484. Madrid: Siruela.

Estudi exhaustiu sobre el paper de l’eros i la màgia dins el Renaixement. Fa un gran recorregut des dels precedents fins a arribar al tema central de la qüestió dins el Renaixement, posant especial èmfasi en Giordano Bruno, Pico della Mirandola i Marsilio Ficino. Evidencia la relació entre la màgia i l’eros, el vincle amb la ciència, la necessitat de trobar respostes empíriques al fenomen. 

 

Festugière, A. (1980). La Philosophie de l’amour de Marsile Ficin et son influence sur la littérature française au XVIe siècle. Paris : Libraire Philosophique J. Vrin.

En aquest cas, el més destacat del llibre és el capítol dos, titulat: “ La doctrine ficinienne de l’amour ”, on Festugière fa una aproximació a la influència platònica i neoplatònica que rep Ficino, així com la relació que estableix amb els seus mestres respecte a aquest tema. Sobretot posa sobre la taula la relació ineludible entre art, filosofia, bellesa i eros.

Chastel, André. (1954). Marsile Ficin et l’art. Genève : Droz.

En especial, és pertinent l’apartat on s’aproxima al fenomen de la bellesa i on tracta sobre el paper de l’artista (Le Beau i L’Artiste). André Chastel posa atenció en la importància de la llum; per tant, de la metafísica de la llum, la mirada i com aquestes dues es vinculen amb l’eros i l’amor.