Quan es parla del fenomen de l’amor a l’antiguitat cal distingir entre eros i àgape, dos termes grecs que suggereixen dues maneres diferents d’aproximar-se al tema. La gran distinció entre ambdues rau en el fet d’entendre el seu origen: l’eros respon a la concepció grega de l’amor; mentre que l’àgape, a la noció cristiana. Anders Nygren els entén com a dos motius infranquejables. De fet, la seva comparació és un problema perquè, tot i referir-se a un mateix terme, cadascun l’aborda de manera i amb valors absolutament dispars.  

L’àgape neix en un context marcat per l’eros. Malgrat això, té les seves pròpies expressions identitàries. A l’Evangeli segons sant Joan, Déu és identificat amb l’àgape, una concepció que entén que l’amor de Déu és espontani i mancat de motivació. És a dir, l’amor de l’àgape no és merescut; és un amor sense límits ni condicionants que prové de Déu cap a l’home; i no de l’home cap a Déu. En canvi, l’àgape humà només pot existir si és envers el proïsme, sempre que no sigui egoista i que no respongui a interessos propis.

D’altra banda, hi ha l’eros platònic. Malgrat que Plató no fos l’inventor ni del mite ni del fenomen, sí que se’l pot entendre com el pensador que l’articula filosòficament. Plató volia desvincular l’ànima de la sensualitat i elevar-la al món transcendent de les Idees a través de la bellesa inicialment física. Ara bé, l’eros és desig, però un desig que, sublimat, pot accedir a la divinitat. No obstant això, cal no oblidar que en darrer terme és desig de possessió, encara que sigui en termes nobles.