La interacció entre comunitats colonials i poblacions natives ha focalitzat bona part dels objectius de l'arqueologia del I mil·lenni aC a la Mediterrània occidental. Tradicionalment l'estudi d'aquests processos s'ha interessat principalment en visibilitzar els efectes que va provocar l'establiment de grups grecs, fenicis o púnics en les cultures materials o les relacions socials, econòmiques i de poder de les poblacions indígenes. No obstant, al llarg de l'última dècada diversos estudis arqueològics inspirats en el pensament crític postcolonial, han qüestionat la lectura d'aquests processos i han posat de relleu la necessitat de repensar les relacions entre colons i colonitzats i de construir històries alternatives que donin un major protagonisme a les gents indígenes (entre d'altres, Webster i Cooper 1996; van Dommelen 1998; 2008; 2011; Liebmann i Rizvi 2008). Aquestes perspectives han tingut una recepció positiva en l'anàlisi dels contactes colonials que afecten a l'Occident mediterrani i han provocat l'aparició de noves lectures sobre aquests processos i sobre les seves conseqüències culturals i materials (entre d'altres, Antonaccio 2003; 2005; Vives Ferrándiz 2005; 2008; Riva i Vella 2006; van Dommelen i Knapp 2010). Tot i això, molt pocs estudis s'han preocupat d'analitzar l'agència d'individus o de grups d'origen o descendència local en la creació, construcció i transformació de les cultures i les identitats colonials.

Encara avui perduren les representacions duals que imaginen grecs, fenicis i púnics com a entitats separades, perfectament delimitades, culturalment homogènies i diferenciades materialment de les comunitats indígenes. No obstant això, les investigacions dutes a terme en diferents espais colonials han demostrat la inconsistència empírica d'aquest imaginari científic. En aquest sentit, diferents estudis han posat de manifest la participació activa de grups indígenes en el procés de creació d'instal·lacions permanents fenícies i gregues en aquests territoris occidentals (Delgado 2008; Delgado et al. e.p.). Així mateix han posat en evidència la convivència d'immigrants egeus i llevantins, o dels seus descendents, amb gents d'origen o de descendència local des dels moments inicials d'aquests assentaments (Shepherd 1999; Curià 2000; Vassallo 2002; 2003; Botto 2005; Delgado i Ferrer 2007; Tréziny 2010; Aquilué et al. 2010).

Els tres àmbits colonials, per bé que són coetanis en el temps, corresponen a tres realitats radicalment diferents, que permeten contrastar i emfatitzar l'heterogeneïtat i complexitat de les diferents històries i materialitats colonials. El present projecte pretén superar l'escàs desenvolupament que evidencien les perspectives comparatives en l'estudi colonial del mediterrani antic, i que tan bons resultats han proporcionat en canvi, en l'anàlisi d'altres àmbits i períodes (Gosden 2004; Lightfoot 2005; Stein 2005; Cano i Delgado 2008; Voss i Casella 2011). L'objectiu fonamental és anar més enllà dels relats generalistes, monolítics i excessivament simplistes, prestant especial atenció a la diversitat i l'especificitat dels contextos locals, però sense renunciar a la creació d'històries globals.