Entenem per excepcionalisme la percepció que un país és "excepcional", és a dir, extraordinari o singular. La historiografia decimonònica va confondre aquest sentiment d'aleshores amb el nacionalisme que en la seva pròpia època arrasava com a emoció vibrant. El romanticisme va emfatitzar la importància de l'existència del suposat esperit del poble que ja no seria vinculat a una dinastia, sinó a un territori, un grup ètnic, una llengua, religió o unes tradicions. Des d'aquesta perspectiva, consideraven cada nació com a una realitat única i irrepetible. Aquest discurs històric va sobreviure fins a l'última dècada del segle XX, quan la historiografia radical i/o marxista va impulsar-ne la crítica. No obstant això,  l'excepcionalisme romàntic i el suposat universalisme dels seus crítics principals responien a criteris doctrinals. Els discursos ideologitzats, tant els d'origen romàntic com els suposadament universalistes, feien una aparença de cientificitat que permetia justificar tant l'ordre establert, com els que pretenien qüestionar-lo i impulsaven una pulsió contestatària. Quan la major part d'un o d'uns territori/s assumeix/en un discurs crític i alternatiu al dominant a l'Estat del qual forma part, aleshores resulta gairebé impossible de controlar i poden originar processos de secessió o d'unió. Històricament aquests conflictes tendeixen a concretar-se en processos violents que, amb l'expressió de Tony Judt, generen una gran quantitat d'energia. Judt va identificar l'Europa de l'última dècada del segle XX com a un continent "fissible", entenent com a fissió l'"energia" generada per la caiguda del bloc soviètic, tot i que també hi va haver una gran "fusió", amb la reunificació alemanya, i amb el procés de construcció de la Unió Europea. Quant a les teories sobre la secessió s'han convertit en un camp d'estudi fonamental de la filosofia política, ja que les porta a interrogar-se sobre la base de l'autoritat de l'Estat. No obstant això, a la llarga de la història han existit molts moviments secessionistes que han afectat gran part de la humanitat, especialment en el període contemporani. De fet, el 1900, al món hi existien 46 Estats i actualment l'Organització de les Nacions Unides és integrada per 193. Per tant, podem plantejar-nos si es tracta d'una via excepcional o és molt més freqüent del que normalment assumim. També existeix, però, una tendència cap a la Unió que es concreta en la constitució de les organitzacions internacionals. La manera en què la població –primer súbdits i posteriorment ciutadans– ha entès què significava formar part d'una determinada comunitat política ha evolucionat històricament. A més a més, és necessari reformular el concepte de ciutadania amb el sorgiment de comunitats "interdependents", com la Unió Europea. En síntesi, volem estudiar l'evolució de les teories excepcionalistes i la seva vinculació amb els moviments, tant separatistes com unitaristes en el període contemporani. L'estudi del passat ajuda a comprendre el present, sense oblidar que la història no hauria de ser utilitzada com una mena d'arsenal que les diferents opcions polítiques utilitzen per intentar reforçar els seus arguments. En síntesi, volem investigar les teories excepcionalistes, les separatistes i les unitaristes, des d'una perspectiva històrica i acadèmica.