Ens trobem amb la Laura Peña a la cafeteria de l’edifici Jaume I, al campus de la Ciutadella. Ens parla de música, cinema, ràdio i de la seva feina a la Universitat. Els ulls li brillen. La màniga dreta del jersei va caient-li avall mentre gesticula i comença a aparèixer un tatuatge. Al final, descobrim un disc de vinil que es va desdibuixant. Parla sense embuts i amb passió de les coses que estima i sobre què li ha aportat la vida, sempre dinàmica i en canvi constant.

Ara mateix, la Laura té 40 anys i en fa onze que treballa a la Universitat, al Servei de Relacions Internacionals. “He tocat quasi totes les temàtiques dins l’àmbit”, assegura, “des d’atenció a l’estudiant fins al programa Study Abroad, on estic ara”. Aquest programa, que s’engloba dins el camp de les relacions internacionals, acull estudiants d’intercanvi i gestiona una sèrie de cursos propis. Els estudiants, que solen ser estatunidencs, canadencs i japonesos, vénen a la UPF durant un trimestre o tot l’any i fan assignatures. Tot i això, també hi ha universitats que contacten amb el programa per tal que els organitzin un curs sobre un tema en concret. I aquesta és la feina de la Laura, “dissenyar la línia del programa docent, passant pel disseny pressupostari, gestionant visites i tot el que implica organitzar un programa a mida”. A la Laura li agrada molt la seva feina, perquè considera que és molt dinàmica, com un “oasi dins la Universitat”, afirma.

Parla sense embuts i amb passió de les coses que estima i sobre què li ha aportat la vida, sempre dinàmica i en canvi constant.

Es va graduar en Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2002 i va arribar a la UPF el maig del 2008 i, des de llavors, “sempre he estat aquí”, diu. Quan la Universitat va voler ampliar personal, ella vivia a Brussel·les, “fent l’any d’Erasmus que no vaig tenir quan estudiava”, afirma. A més, va aprofitar per aprendre idiomes i va col·laborar amb diverses formacions polítiques al Parlament Europeu.

La Laura, però, té moltes més passions. “Quan em pregunten a què em dedico, a part de treballar a la Universitat, m’agrada dir que sóc comunicadora”, afirma. És molt polifacètica, perquè ha participat en diversos programes de ràdio i, des de fa un parell d’anys, també és discjòquei.

La primera passió, la música

Quan se li pregunta sobre si s’ha de practicar molt per ser DJ, riu. “És molt bàsic, punxar vinils!”, afirma. “Els que faig servir jo són els de 45, que són singles i tenen cara A i cara B. Llavors, tens dos canals i amb els cascos escoltes què sona en un lloc i què sona a l’altre. Tu simplement has de pujar i baixar canals per lligar les cançons”. Tot i això, fa la selecció de vinils a casa i acostuma a tenir bastant clar “amb quina cançó encetar una sessió i amb quina acabar-la”.

La segona passió, la ràdio

La Laura també sent passió per la ràdio. Des de l’any 2001, moment en què va començar a col·laborar amb Ràdio Sant Cugat, no ha deixat de participar en diferents programes de ràdio i conduir-los. “En la mesura que pugui, crec que sempre estaré fent alguna cosa amb la veu”, afirma. Allà va entrevistar molta gent, entre d’altres els Sidonie, que en aquell moment començaven a despuntar com a grup.

La Laura va començar a fer ràdio perquè li costava parlar en públic i volia deixar-se anar. “Tenia una amiga que en aquell moment portava un programa de ràdio que es deia Bon rotllo i em va proposar d’anar-hi a parlar un dia”. L’anonimat implícit en la ràdio va fer que s’ho prengués “com una mena de teràpia”. “Em va ajudar molt i em va enganxar totalment”, afirma. A més, ella sempre ha escoltat ràdio, perquè és un format en què es poden trobar molts programes sobre temàtiques diverses.

És per això que afirma que “la ràdio en si, com a mitjà, s’ha sabut adaptar a tots els temps i a totes les evolucions”. Per això pensa que no morirà mai, perquè permet comunicar el que està passant a l’instant.

No és accidental que si sempre havia escoltat la ràdio, acabés fent-ne pel seu propi compte, i que si a casa seva sempre s’ha escoltat música en vinil hagués de fer de discjòquei

Més tard, va passar a col·laborar amb Ràdio Silenci, l’emissora local de la Garriga (Vallès Oriental). Allà tenia un programa que es deia Silenci, comença la sessió!, en què compaginava la seva passió per la música, el cinema i la sociologia, la disciplina que va estudiar. El format era de mitja hora i la línia editorial va anar variant al llarg dels anys. “Al principi”, explica, “era un programa d’estrenes i crítiques”. Més tard, però, va centrar-lo en un tema que la ciència social podia estudiar o analitzar i, a partir d’aquí, parlava de tres pel·lícules combinades amb tres bandes sonores per tal de tractar una temàtica en concret.

Pots escoltar l'inici de l'últim programa. Per escoltar els podcasts complets, els pots recuperar aquí.

A part de Silenci, comença la sessió!, també va participar en un programa que es deia Colors primaris, coproduït amb La Xarxa, una plataforma que proporciona informació a ràdios, televisions i mitjans digitals de caire local. Amb aquest programa, van guanyar el Premi Ràdio Associació de Catalunya l’any 2014. “El programa em donava l’oportunitat d’escriure”, assegura, “imaginava una situació aleatòria que passava en qualsevol lloc del món i així introduïa el programa”.

La passió per totes les coses que fa, característica de la Laura

“M’agrada molt pensar que no he arribat als llocs per casualitat”, destaca la Laura. Creu que no és accidental que comencés a treballar al Servei de Relacions Internacionals venint de viure a l’estranger; que si sempre havia escoltat la ràdio, acabés fent-ne pel seu propi compte, i que si a casa seva sempre s’ha escoltat música en vinil hagués de fer de discjòquei, almenys un cop a la vida.

La Laura Peña, doncs, té moltes cares: treballadora del Servei de Relacions Internacionals, punxadiscos i locutora de ràdio.