Vés enrere Els mons de Fina Lorente

Els mons de Fina Lorente

Fina Lorente és directora del Campus Mar. Fora de la Universitat a la Fina li agrada crear mons, i per això escriu relats. El anticipo, un relat costumista, va quedar finalista al Certamen Literari Francesc Candel de 2021

17.02.2022

Imatge inicial

Fina Lorente és directora del Campus Mar. Els delegats del campus segurament ja la coneixeran molt bé.  “Sempre he procurat que totes les persones del Campus se sentin part del  projecte de la Universitat: personal administratiu, de recerca, de docència, estudiants... Una cosa que també fem, i amb la qual m’ho passo molt bé, és veure’ns amb els delegats. Anem a seure i parlem sense agenda”, explica orgullosa. “Parlem de com és la vida dels estudiants al campus, recollim les seves queixes, suggeriments, iniciatives... M’agrada posar un termòmetre directe al que fem, a través del que pensen els estudiants”, afegeix.

I tot és compartit, en el seu departament: “jo crec que la feina té sentit si això és un projecte compartit”, diu. “Per mi la jerarquia està renyida amb la innovació, i crec que les organitzacions més innovadores són les menys jeràrquiques. Quan les persones se senten part important del que passa, estem construint creixement”, explica. “Des del 1999, quan vaig començar a ser directora del campus, fins ara, han passat moltes coses. Però totes elles m’han ajudat a créixer. Això és com una petita família, és com casa meva, i de tots nosaltres”.

Els mons de Fina Lorente són infinits. “A vegades penso que en comptes d’anar al cine, puc crear jo una història”, diu rient. En les seves hores lliures, Fina es dedica a escriure. “No em considero escriptora, però m’agrada escriure, m’he format per fer-ho i voldria  fer-ho encara més, però només tinc publicats dos relats”, explica.

 “A vegades penso que en comptes d’anar al cine, puc crear jo una història”

Un d’aquests dos relats, El anticipo, va ser finalista al Certamen Literari Francesc Candel. El certamen, que pren el nom del reconegut escriptor, pretén mantenir viu l’esperit de l’obra de Candel, que va tenir en el seu eix la narració d’experiències humanes reals, en un context històric marcat per la immigració i el sorgiment d’una nova Barcelona a partir de l’arrelament dels nouvinguts. Es divideix en tres categories: relat curt (juvenil i adult), poesia i reportatge periodístic. El anticipo va quedar finalista en la categoria de relat curt adult, l’any 2021.

Llegir els repats del Certamen literari Francesc Candel 2021

El relat transcorre a Ariño, Terol, on va néixer Fina. El títol es refereix a una bestreta (anticipo, en castellà) econòmica, que es demanava com a avançament del salari quan no s’arribava a final de mes. “El que ara seria anar a crèdit amb la Visa”, matisa rient. La història transcorre a través de la mirada d’una nena, a la qual els seus pares li demanen que vagi a recollir la bestreta. “Però aquest camí, en realitat, és un recurs literari que vaig fer servir per anar des del més petit al més gran,  amb la finalitat de parlar d’aquell món, el de la meva infantesa”, explica. El final culmina amb la maduració de la pròpia nena, del seu despertar.

“Però aquest camí, en realitat, és un recurs literari que vaig fer servir per anar des del més petit al més gran,  amb la finalitat de parlar d’aquell món, el de la meva infantesa”

“Aquest relat és, en bona part, autobiogràfic, i ha agradat a amics meus, però sobretot ha agradat a gent del meu poble”. “Gràcies per escriure sobre les nostres famílies”, li va dir a Fina una persona del seu poble. “Aquesta frase em va satisfer moltíssim”, diu amb un somriure.

Jo crec que la majoria d’escriptors -si no tots- parlen de la seva biografia o de si mateixos”, sentencia Fina. “Potser no ho fan conscientment, però l’escriptura ja sabem que té vida pròpia. Això no vol dir que sigui autobiogràfic tot, però quan escrius projectes els teus sentiments i les teves vivències: els somnis no realitzats o fins i tot l’oportunitat de veure en la pell d’una vida que no has tingut o que mai no tindràs”, afegeix.

Fina Lorente rebent un premi literari

El que escriu Fina és, costumista. “Ni sé escriure ciència ficció, ni terror ni erotisme. I m’agradaria fer-ho, perquè trobar la barrera entre erotisme i sensualitat, generar terror... és molt complicat”, i afegeix, “I fer riure, jo sóc incapaç de fer riure amb el que escric. Perquè alguna escena que he fet, que he pensat que era graciosa, finalment no ha fet riure”. Però el que més mou a Fina és la sensació: “la intensitat, quan veig que hi és, que he sabut traslladar-la, això és el més gratificant”.

El món de la Universitat

“Jo vaig estudiar Filologia Hispànica i un Màster en Gestió Pública. Necessitava treballar, i el món em va portar a molts llocs”, comença. “Vaig optar a un lloc, el qual no sabia ni quin era”, segueix, “perquè vaig veure un anunci a La Vanguardia d’una nova entitat pública que buscava persones per fer d’administratius”. “Em van agafar, i el 1991 vaig entrar al gabinet de comunicació del que seria la quarta universitat pública de Catalunya. Començar al gabinet de comunicació va ser una sort perquè vaig poder copsar què pretenia ser aquesta universitat, quin rol volia tenir en la societat i quins eren els seus trets diferencials”, explica, “jo li dec molt a aquest primer aterratge”.

Al 1999 Lorente va passar a ser directora del Campus Mar. “Et podria explicar mil anècdotes”. I explica, rient, “jo havia estat cap de secció en dos campus, de l’àmbit de les ciències socials, però això de la biomedicina és un altre món. La primera vegada que em van explicar que s’havia de muntar una sala radioactiva em vaig quedar parada. És una cosa molt controlada, però jo no sabia de què m’estaven parlant”. “El canvi en aquest campus està servit, i cada grup de recerca que arriba és diferent a l’anterior”. “Però des de l’inici, tots els càrrecs acadèmics ens han incorporat al personal de gestió com a part del seu projecte”, explica amb il·lusió.

La creació d’altres mons

“El meu primer interès per començar a escriure va ser escriure, sense més”, diu Fina Em vaig matricular a una escola d’escriptura i un cop vist que el que escrivia agradava als meus companys, i després que el meu primer professor triés un relat meu per a publicació, em vaig animar”. Al 2016 es va publicar aquest relat, La baldosa.

Després d’això, va apuntar-se a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès durant diversos cursos. “Com que allà t’havies de definir per relat o projecte de novel·la en narrativa, vaig prendre la decisió d’escriure una novel·la”, explica. “Aquesta novel·la està encetada, però bastant parada, perquè requereix molta feina continuada”. Mentrestant, per poder seguir escrivint i explicar aspectes autobiogràfics, va decidir escriure relats i presentar-se a premis. “Si el relat és més curt, és més factible que l’acabi, i si el presento a concursos, és més fàcil que em coneguin”, explica. “La meva novel·la està parada perquè l’Ateneu m’ha permès veure tot el que està malament quan s’escriu, i quan ets conscient d’això, t’autocensures”. Davant d’aquesta dificultat, Fina creu que ha de prendre una decisió: “aquí tinc una tensió, entre la perfecció o trobar el meu estil, perquè sinó no avançaré amb la meva novel·la”.

“A vegades penso que m’està emocionant allò que està passant, i el més graciós és que és una cosa que estic decidint jo que passi”

“Jo pateixo pels meus personatges”, diu rient. “Em poso en la seva pell. A vegades penso que m’està emocionant allò que està passant, i el més graciós és que és una cosa que estic decidint jo que passi!”, exclama amb una rialla sonora.

La tensió entre dos mons

“Com em va dir un professor, normalment ens posem a escriure en les hores més horroroses”, explica Fina amb to irònic. “Si vull acabar la novel·la que estic escrivint haig de sacrificar, com a mínim, un dia del cap de setmana, i de vegades no tinc aquest dia”. Per Fina, però, és essencial establir una separació entre allò que és la seva feina i el seu hobbie. “La separació entre el que és la meva feina i el meu hobbie m’agrada, i m’ajuda que sigui així”. “Està bé sortir del teu propi mon, i veure’n d’altres”. I això és el que mou els mons de Fina Lorente.

Ets un Jekyll&Hyde, o coneixes un possible cas?

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact

Per a més informació

Notícia publicada per:

Oficina de Comunicació