L’Andrea Noferini ens convida a entrar al seu despatx, al campus de la Ciutadella. A simple vista, diríem que és un professor d’universitat normal i corrent. Però, un cop la conversa va fluint, surt a la llum que té una manera de veure les coses especial. No costa gaire imaginar-se’l amb una bata blanca i un pinzell, pensant en la seva propera creació, tot i que tampoc corregint assajos sobre les polítiques públiques de la UE.

“Seguiré treballant per entendre com funciona el món i, al mateix temps, per plasmar-lo a través de l’art”

Noferini va arribar a Barcelona des de Florència l’any 2003 amb un programa d’intercanvi de 6 mesos i, pràcticament, no n’ha marxat mai més. Va venir com a estudiant de doctorat i s’hi va quedar fent un màster al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF. Un cop acabat el doctorat en Economia i Polítiques dels Països en Vies de Desenvolupament, el 2006 a Florència, es va incorporar a la Universitat l’any 2007, com a investigador en un projecte de recerca sobre la política de cohesió de la UE finançat por la Comissió Europea i liderat per la London School of Economics. El 2012 s’inicià com a professor associat, tasca que encara desenvolupa a dia d’avui a la universitat.

“M’encanta la meva feina”, admet Noferini. No només perquè li agradi la docència, sinó perquè també es dedica a la recerca i a la transferència, dos dels seus interessos principals. Actualment, també treballa com a adjunt a la direcció científica de la Càtedra Barcelona UPF de Política Econòmica Local, una iniciativa finançada per l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona Activa i la Universitat. L’objectiu de la càtedra és treballar per la difusió i la transferència de coneixement amb relació a la política econòmica local. “És a dir, quines polítiques públiques a escala local funcionen, quines no funcionen i quines són les principals problemàtiques lligades al desenvolupament econòmic i social a la ciutat de Barcelona”, concreta Noferini.

Fora de la docència, també fa recerca més aplicada per diverses organitzacions, que poden ser governamentals, com ara la Generalitat de Catalunya, la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona, o bé organismes internacionals. Recentment ha participat en una recerca amb l’IBEI sobre els objectius de desenvolupament sostenible, finançada pel PNUD, el Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament.

Alter Krapp, el seu alter ego

A part de dedicar part de la seva vida a la docència i la recerca, l’Andrea també és pintor! Amb el pseudònim Alter Krapp (alterkrapp.com), fa mes de 20 anys que va començar a pintar i, des de llavors, no ha parat mai. “És una passió paral·lela a totes les altres que tinc”, assegura. Tot i que va començar cultivant la pintura de manera individual, en un estudi, més endavant es va interessar per l’art com un procés creatiu mes col·lectiu. Influït per diversos moviments artístics, com ara l’art brut, teoritzat per l’artista Jean Dubuffet als anys 60 del segle passat. Aquest engloba totes les formes d’art dutes a terme per no professionals i amb expressions artístiques diferents, impulsades per nens, pacients en centres de salut mental o presoners. “Qualsevol persona pot ser creadora i això pot ser una manera d’expressar-se que, en alguns casos, arriba a tenir una qualitat artística important”, explica el professor.

“Qualsevol persona pot ser creadora i això pot ser una manera d’expressar-se que, en alguns casos, arriba a tenir una qualitat artística important”

Va ser aquesta tendència artística la que el va portar, l’any 2010, a l’Hospital José Tiburcio Borda, a Buenos Aires. Aquest és l’hospital psiquiàtric més gran de tot Amèrica Llatina i allà va a familiaritzar-se amb la creació artística en l’àmbit de la salut mental. Aquesta experiència creativa el porta, l’any 2014, a Can Llupià, un centre de justícia juvenil situat a Barcelona. Noferini inicià una sèrie de projectes amb els joves dels centres de justícia juvenil i altres penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, convidant-los a agafar els pinzells i les eines necessàries per tal de crear de manera lliure. “La creativitat és una característica pròpia de la condició humana”, afirma. “Per això, tothom pot ser creador, encara que no artista. Per ser artista cal voluntat i treball personal, però crear és una cosa innata a les persones”.

Però aquest corrent de pensament no es va iniciar a Buenos Aires, ni a Can Llupià, sinó que l’Andrea sempre ha compartit estudis amb altra gent. “Quan vaig arribar a Barcelona el 2003 vaig estar uns anys amb uns companys que participaven d’un col·lectiu i gestionaven un petit centre de creació en el barri de Gracia”, explica. Van ser aquestes experiències personals que el van impulsar a portar la pintura al carrer. “D’una banda tens la teva trajectòria en un estudi i de l’altra tens la teva experiència col·lectiva, la d’anar ajuntant cada cop més mans sobre un llenç, un paper o el que sigui”.

Quan se li pregunta sobre si ha pensat algun cop en dedicar-se professionalment a la pintura, Noferini respon ràpidament que cada dia de la seva vida. Però després riu, perquè ell concep la pintura com una investigació més a la seva vida, que va de la mà de la recerca acadèmica i la docència. És per això que mentre pugui, afirma, “seguiré treballant per entendre com funciona el món i, al mateix temps, per plasmar-lo a través de l’art”.