“Podem anar on et vagi millor a tu, per l’entrevista!”, diu l’Alba Cardona. Ens hem trobat a la recepció del campus del Poblenou i passegem per l’espai, buscant el lloc idoni per fer-la. Al final, escollim la cafeteria de la planta zero. Seiem entre estudiants que esmorzen i parlem de la Universitat, de la feina i del vòlei, la seva gran passió.

L’Alba, que té 27 anys, fa només deu mesos que treballa a la UPF. Va començar fent una substitució com a auxiliar de serveis al campus del Mar. En principi, havia de ser només per dos mesos, “però es va anar allargant”. Al final, la substitució es va acabar, però va cobrir una plaça al campus del Poblenou, com a interina.

“M’agrada molt la feina”, diu l’Alba. Les seves tasques són “les del conserge de tota la vida”: obrir aules, tenir els horaris sota control, col·locar aules en un format concret, atenció als estudiants sobre dubtes, reserves o anul·lacions, carregar coses si hi ha un muntatge a la Plaça Gutenberg, entre d’altres. “Una altra cosa bona”, assegura, “és treballar de cara al públic, és molt gratificant”.

“Una altra cosa bona de la feina és treballar de cara al públic, és molt gratificant”.

Abans d’entrar a treballar a la Universitat, l’Alba havia fet feines diverses. “Com que sóc professional del vòlei, només tenia temps per treballar quan estava fora de temporada, als estius”, afirma. És per això que va treballar de cambrera en un bar i també a una promotora d’espectacles, on feia tasques de gestió, atenció al client, pressupostos i contactes amb altres empreses.

“Dedicar-te professionalment a un esport no et deixa temps pels amics, per estudiar, ni per a res”

L’Alba va estudiar batxillerat a Ciutadella (Menorca), d’on és originària. Quan va acabar no va voler fer la selectivitat perquè ja l’havia fitxat un equip de vòlei professional. “Dedicar-te professionalment a un esport no et deixa temps pels amics, per estudiar, ni per a res”, afirma. La seva mare, però, li va aconsellar que no deixés els estudis. “Em va dir que algun dia necessitaria tenir una base de formació”, explica. És per això que va començar un grau superior a distància en Gestió Comercial i Màrqueting, a l’Institut Obert de Catalunya. “Quan no entrenava, estudiava; quan no tenia partit, anava a Barcelona a fer els exàmens. Era de bojos!”.

“Quan no entrenava, estudiava; quan no tenia partit, anava a Barcelona a fer els exàmens. Era de bojos!”

El vòlei ha estat present a la seva vida des dels onze anys i abans, però, no havia fet cap tipus d’esport. “Estava al sofà de casa meva, i un dia va venir el meu pare i em va dir: què et sembla, si et mous una miqueta?”. Va escollir el vòlei perquè tenia un amic que en feia. “Un cop vaig començar, no me’n vaig poder desenganxar”. El segon any que entrenava la van preseleccionar per fer unes classes de tècnica avançada. A partir d’aquell moment va anar a la selecció de les Illes Balears i a la Superlliga Júnior, mentre ho compaginava amb la categoria juvenil de Menorca.

Va anar jugant i ascendint, aprenent cada cop més. Però no va haver-hi un moment en concret en què decidís dedicar-s’hi professionalment. “Cada cop t’hi vas enganxant més. I un dia, t’adones que estàs a primera categoria, a nivell estatal, i que potser sí, ets vàlida i ho pots fer”, assegura. Econòmicament, però, ja és una altra cosa. “O ets una superestrella o no pots viure únicament del vòlei”.

L’Alba va seguir a Menorca fins als 19 anys. “En aquell moment, vaig creure que necessitava sortir de l’illa”, confessa. Tenia la necessitat de formar-se i de saber si realment valia pel vòlei. “Una cosa és ser a casa teva i que la teva gent et cuidi, però una altra de molt diferent és anar-te’n fora i haver-te d’espavilar”, explica.

“Una cosa és ser a casa teva i que la teva gent et cuidi, però una altra de molt diferent és anar-te’n fora i haver-te d’espavilar”

Va acceptar una oferta de l’equip de l’Alzira, del País Valencià. S’hi va estar un any, jugant de titular. Després, va anar a Sant Cugat, on hi va ser un any més. La següent temporada la va fitxar l’Haro, de la Rioja, i l’any següent va tornar a Sant Cugat, on hi va estar dues temporades més. Després de tots aquests canvis, va tornar a Menorca. “Vaig marxar de l’illa amb 19 anys i en vaig tornar amb 26, formada i com una jugadora completa”. Va estar dues temporades a l’equip de l’Avarca de Menorca, fins que va decidir parar per raons personals.

A dia d’avui, doncs, el vòlei té un paper secundari a la seva vida. “I no ho porto gens bé!”, confessa, rient. Però no es penedeix de les decisions que ha pres. “Tenia ganes de viure en parella, de viatjar i de poder fer més coses que jugar a vòlei”, diu.  Al principi, quan va arribar a Barcelona, es va dir que no jugaria a vòlei. “Però és impossible, no ho puc deixar!”, admet. Així doncs, quan surt del campus del Poblenou va a casa seva, dina ràpid i va al Centre Municipal de Tennis de la Vall d’Hebron. “A la tarda, faig doble esport”, diu l’Alba. Explica que, al signar un contracte, només se’t permet jugar a un equip en concret i a un tipus de vòlei en concret. Ara, però, juga a unes pistes de vòlei platja que han obert al complex i després va al gimnàs. A la nit, va al pavelló de la Vall d’Hebron i entrena amb les noies de Superlliga 2.

Al principi, quan va arribar a Barcelona, es va dir que no jugaria a vòlei. “Però és impossible, no ho puc deixar!”

La vida de l’Alba Cardona ha canviat molt, en els últims anys. Però des que va decidir escollir el vòlei com a esport, als onze anys, fins que va deixar-lo per venir a viure a Barcelona, passant per les temporades al País Valencià, la Rioja i Sant Cugat, ha viscut moltes experiències i s’ha format com a persona i com a jugadora.