Ruth Bader Ginsburg
Ruth Bader Ginsburg (Brooklyn, 15 de març de 1933 – Washington DC, 18 de setembre de 2020).
Va ser jutgessa, nomenada pel president Bill Clinton i associada al Tribunal Suprem dels Estats Units, des del 10 d’agost de 1993 fins a la seva mort, el 18 de setembre del 2020. Va ser una de les quatre dones – juntament amb Sandra Day O’Connor, Sonia Sotomayor i Elena Kagan– que han format part d’aquest tribunal. És coneguda, també, per la seva lluita per la igualtat de gènere i pels drets de les dones, a favor dels quals va guanyar diversos casos davant del Tribunal Suprem, del qual després va formar-ne part.
Va cursar un Bachelor of Arts en Governança a la Universitat Cornell de Nova York, i va ser la primera dona de la seva promoció. Allà va conèixer qui es convertiria en el seu marit, Martin D.Ginsburg. El 1956 va iniciar estudis a la Harvard Law School, i va ser una de les nou úniques dones de la seva promoció en una classe de 500 homes. Després que el seu marit obtingués una feina a Nova York, s’hi van traslladar, i va transferir llavors els seus estudis a la Columbia Law School, on va graduar el 1959 empatant en el primer lloc de la seva promoció.
De 1961 a 1963, Ginsburg va ser investigadora associada a un projecte sobre procediments internacionals a la Columbia Law School. De 1963 a 1972 va treballar com a professora a la Rutgers Law School. El 1972 va ser nomenada la primera professora dona titular a la Columbia Law School, on va impartir docència fins a 1980. Va ser coautora del primer llibre de la Facultat de Dret de Columbia sobre casos de discriminació de gènere. Així mateix, el 1970 va ser cofundadora de la primera revista de dret dels Estats Units, Women’s Rights Law Reporter, enfocada exclusivament als drets de les dones.
En relació amb la seva lluita per a la defensa de la igualtat de gènere i els litigis que va emprendre en aquest sentit, cal recordar que el 1972 va ser cofundadora del projecte de drets de les dones de la Unió Americana per les Llibertats Civils (ACLU), i en va ser l’advocada general l’any següent. Fins al 1974 va participar en més de tres-cents casos de discriminació de gènere i va guanyar cinc dels sis casos que va presentar, de 1973 a 1976, davant el Tribunal Suprem dels Estats Units. Va basar la seva estratègia a mostrar estatuts discriminatoris específics i va anar avançant a partir de les seves victòries, en comptes de sol·licitar la finalització de les discriminacions de gènere a nivell global. Va escollir aquelles lleis que, tot i que semblaven beneficioses per a les dones, accentuaven el seu rol de dependència respecte dels homes. El seu treball va significar la fi de la discriminació de gènere en moltes àrees de la llei. Cal destacar d’aquesta època la seva empremta en els casos Reed contra Reed, 404 U.S. 71 (1971), Moritz contra comissionat (1972), Frontiero contra Richardson 411 U.S. 677 (1973), Weinberger contra Wiesenfeld, 420 U.S. 636 (1975), Craig contra Boren, 429 U.S. 190 (1976) i Duren contra Missouri, 439 U.S. 357 (1979).
Va treballar en el projecte de dones de l’ACLU fins a 1980, quan va ser nomenada jutgessa federal al Tribunal d’Apel·lacions dels Estats Units per al Circuit del Districte de Columbia. Va deixar aquest càrrec el 14 de juny de 1993, en ser nomenada per Bill Clinton jutgessa associada al Tribunal Suprem dels Estats Units, i es va convertir així en la segona dona i en la primera dona jueva jutgessa del Tribunal. Els seus pronunciaments la van situar en l’ala liberal del Tribunal, i va proposar que els jutges dissidents liberals presentessin un enfocament unificat “en una sola veu”. Va escriure articles d’opinió com “Els Estats Units contra Virgínia” (1996), “Olmstead contra L.C.” (1999) i “Friends of the Earth, Inc. contra Laidlaw Environmental Services, Inc.” (2000). Així mateix, ha estat investida doctora honoris causa per la Universitat de Willamette (2009), la Universitat de Princeton (2010) i la Universitat Harvard (2011).
Precisament la seva negativa a retirar-se, així com la manera enèrgica de defensar els seus dissidents, van fer que els mitjans de comunicació se’n fessin ressò, i ha acabat esdevenint una “icona cultural pop”. Se la coneixia com “the Notorious R.B.G” o “R.G.B.”, i la seva figura i obra han estat objecte de diverses pel·lícules i llibres.
Bibliografia acadèmica:
Text, Cases, and Materials on Sex-Based Discrimination. Ruth Bader Ginsburg, 1974
Ruth Bader Ginsburg: 300 Statements der berühmten Supreme-Court-Richterin - Herausgegeben von Helena Hunt. Ruth Bader Ginsburg, 2020
Bibliografia sobre la seva vida i posicionaments:
Raising the Bar: Ruth Bader Ginsburg and the ACLU Women’s Rights Project. Amy Leigh Campbell i Ruth Bader Ginsburg, 2003
Notorious RBG: The Life and Times of Ruth Bader Ginsburg. Irin Carmon i Shana Knizhnik, 2015
My Own Words. Ruth Bader Ginsburg, 2016
I Dissent: Ruth Bader Ginsburg Makes Her Mark. Debbie Levy, 2016
Ruth Bader Ginsburg: A Life. Jane De Hart, 2018
Conversations with RBG: Ruth Bader Ginsburg on Life, Love, Liberty, and Law. Jeffrey Rosen, 2019
I Know This To Be True. Ruth Bader Ginsburg: On Equality, Determination, and Service. Ruth Bader Ginsburg, 2020
Justice, Justice Thou Shalt Pursue. A Life’s Work Fighting for a More Perfect Union. Ruth Bader Ginsburg i Amanda L. Tyler, 2021
Filmografia i obres de teatre:
Òpera còmica Scalia contra Ginsburg. Derrick Wang, 2015
Documental RBG. Betsy West i Julie Cohen, 2018
Pel·lícula On the basis of Sex. Dirigida per Mimi Leder, 2018
Documental Ruth: Justice Ginsburg in Her Own Words. Dirigit per Freida Lee Mock, 2019