"Atès que [la natura] suscita la idea del sublim, la majoria de vegades, des del seu propi caos o des del seu desordre i devastació més salvatges i més irregulars, amb l’única condició que la magnitud i la puixança es deixin veure."

KANT, Immanuel (2004 [1790]). “Analítica del sublim”, dins Crítica de la facultat de jutjar (Jèssica Jaques Pi trad.), Barcelona: Edicions 62, p. 212-213.

El 15 d’abril de 2019, un incendi va enderrocar el pinacle de la Catedral de Notre Dame de París. En qüestió de minuts, xarxes socials i mitjans de comunicació van omplir-se d’imatges que retrataven com el foc, imparable, anava fent caure una de les icones de la cultura occidental.

D’entre aquestes imatges, la realitzada pel reporter François Guillot té un aspecte particularment impactant, que hem d’atribuir a un conjunt de decisions: en el context periodístic actual, el sensacionalisme juga un paper clau, i l’autor escull un angle concret, espera a que passin els ocells o edita la imatge per aconseguir l’efecte desitjat. La fotografia esdevé una mostra del domini humà sobre la imatge, manipulada amb la intenció de causar determinades emocions en l’espectador. I ho aconsegueix.

Imatges com aquesta van aconseguir que l’espectador (universal? europeu?) quedés més afectat per la pèrdua d’un edifici que pels incendis que estaven tenint lloc simultàniament en l’Amazones. Per què un tros de fusta cremant de manera controlada representa una amenaça sobre la qual l’espectador no és capaç d’oposar resistència, sentint-se atacat per l’esdeveniment en tant que s’ataca allò pròpiament humà, és a dir, amb connotacions religioses i culturals? Al cap i a la fi, el que aquesta imatge evoca és la lluita humana envers la natura infinitament més gran. El sublim és, doncs, una sensació provocada pel terror, però no és tant fruit de la “naturalesa bruta” com exposa Kant a l’Analítica del sublim com del temor per la pèrdua del patrimoni cultural humà: l’art