Teologia negativa i estètica apofàtica

L’estudi del llenguatge de la negativitat, en els seus orígens teològics (teologia apofàtica), a partir de l’obra de pensadors com sant Agustí i el Pseudo-Dionisi Areopagita, troba una de les seves expressions més fortes i originals en els filòsofs i teòlegs medievals europeus. Amb l’aparició de les noves llengües vernaculars assistim a la creació d’un ric vocabulari especulatiu que se situa en el fonament d’alguns moviments filosòfics moderns. Especialment en àmbit de llengua alemanya, figures com el Mestre Eckhart han deixat un corpus de textos escrits, en llatí i alemany, que han inspirat fortament el pensament d’autors com Nicolau de Cusa i Angelus Silesius (Johannes Scheffler) o, també, en l’àmbit de les tradicions místiques ibèriques, a Joan de la Creu i Teresa d’Àvila. Especialment significatiu és el rastre d’un «element místic» en els pensadors moderns, com ara Franz von Baader i Hegel, i encara en l’obra dels filòsofs com Heidegger y Derrida, així com en la dels anomenats «teòloges de la mort de Deu», en l’estela de Dietrich Bonhoeffer.

Aquell vocabulari procedent de la teologia negativa, que ha expressat amb radicalitat l’experiència de l’absència de Déu, especialment en l’obra dels autors místics medievals, però també moderns (Simone Weil), troba interessants analogies amb l’obra plàstica dels primer artistes abstractes europeus (Mondrian, Malévich) i nord americans de mitjans segle XX (Mark Rothko, Barnet Newman), l’ escultura vasca (Chillida y Oteiza) o l’obra de l’artista anglo-indi Anish Kapoor, posant de relleu la necessitat d’una reflexió estètica de conceptes com no-res, silenci, i buidor, a partir de vies expressives procedents de l’abstracció i la desfiguració de les imatges, fenòmen que reprodueix els problemes estretament vinculats amb la teologia, com la iconoclàstia i la iconodulia i que els tornem a trobar avui en contextos de destrucció i atacs a les imatges. Aquestes estratègies de la negativitat estètica també es troben, de manera molt colpidora, en la poesia de Rainer Maria Rilke, T. S. Eliot, o Paul Celan, constituint el que aquí anomenem una «estètica apofàtica», es a dir, una estètica negativa que, a diferència de l’estètica negativa de Adorno, Lyotard i altres, sense deixar de ser moderna, se sent implícitament, o explícita, en el rastre de la teologia negativa o apofàtica.

Paradigmes per una nova morfologia del sagrat

El diàleg i les tensions entre les categories de sagrat i profà és el nucli d’aquesta línia de recerca. Destacades figures de l’escena artística del segle XX, en ple context dels moviments de secularització, i com a conseqüència de la ruïna dels habituals llenguatges religiosos, molt desgastats per les traumàtiques experiències de les dos guerres europees, han intentat localitzar les restes del misteri, a partir de noves formes i estructures expressives. Ja sigui de forma explícitament religiosa, per mitjà de testimonis arquitectònics (Mies van der Rohe, Philip Johnson), musicals (Arnold Schönberg), pictòrics (Marc Chagall, Salvador Dalí, Miquel Barceló o Anselm Kiefer), però també en el vídeoart (Bill Viola), o de forma implícita (Joan Miró i Antoni Tàpies, entre altres), les arts han contribuït molt poderosament a repensar conceptes i categories del pensament religiós, oferint a l’investigador un àmbit en el qual posar en pràctica una recerca autènticament interdisciplinària i transversal.

En paral·lel a una recerca sobre les arts plàstiques, els vincles de l’experiència religiosa amb la literatura i la poesia, que ja havien cridat l’atenció dels lectors des del Romanticisme, ofereixen models literaris de gran vitalitat en els nostres dies. De manera especial, aquesta línia de recerca indaga en la tradició de la literatura catalana, la qual ha donat lloc a figures rellevants com ara Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Màrius Torres i Salvador Espriu. Això permet introduir en l’estudi d’aquests autors una mirada diferent, amb unes claus de lectura que complementen les més habituals entre els estudiosos de la literatura catalana i que, al mateix temps, s’obre a pràctiques interdisciplinàries, com el cas de l’artista i poeta Perejaume.