Per ordenar la manera de donar compliment al gaudi del permís, de manera uniforme, a les set universitats públiques, CCOO vam presentar una denúncia davant la Inspecció de Treball, contra l’obligació imposada per les Gerències, de dur a terme un fitxatge presencial al lloc de treball, per acollir-se al permís per força major.  

Finalment, la Inspecció de Treball ha emès una resolució favorable a la denúncia presentada. Des de CCOO celebrem aquesta resolució, que confirma allò que ja havíem defensat:

El permís per força major és un dret del personal quan concorren les circumstàncies previstes legalment.
No pot ser limitat per instruccions internes ni per condicions no previstes a la normativa.
Les persones treballadores han de poder exercir aquest dret sense pressions ni obstacles.

Trametem de manera literal les conclusions de la Inspecció de Treball:

No procedeix a aquesta Inspecció de Treball establir un criteri vinculant en matèria d’interpretació de l’article 37.9 de l’ET pel que fa als requisits que han de concórrer per al gaudi del permís retribuït per força major. Tanmateix, sobre la base de les circumstàncies exposades, s’adverteix a l’empresa de la necessitat de no establir requisits que puguin suposar un desincentiu per sol·licitar el gaudi d’aquests permisos quan concorrin les circumstàncies urgents i inajornables que en justifiquin la necessitat. El requisit de fitxar, sense perjudici del que es prevegi en el futur mitjançant la negociació col·lectiva, els acords entre les parts o les resolucions judicials, és considerat contrari a la norma per aquesta actuant pels motius següents:

L’article 3.1 del Codi Civil estableix que «Les normes s’han d’interpretar segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquelles». En base a una interpretació finalista i teleològica, la norma s’hauria d’interpretar en el sentit d’afavorir la conciliació de l’activitat professional amb la vida personal i familiar i l’exercici corresponsable d’aquests deures, tractant-se, a més, de l’objectiu declarat de la Directiva europea (article 1).

No es considera plausible requerir que el treballador acudeixi al centre de treball quan ja s’ha produït la circumstància inajornable que requereix la seva atenció. Es considera que l’empresa disposa d’altres mitjans per evitar l’abús de dret, com ara la justificació rigorosa de la connexió entre les hores emprades i la necessitat atesa.

Si bé, en una interpretació literal del terme “absentar-se”, en la primera accepció del DIEC s’entén com «fer que algú marxi o s’allunyi d’un lloc», no és menys cert que també es parla “d’absència” en altres permisos de l’article 37 que no requereixen la prèvia presència física del treballador (sense ànim d’exhaustivitat: matrimoni o parella de fet, accident o malaltia greu del cònjuge, parella de fet o parent, trasllat del domicili habitual, etc.).

És doctrina consolidada del Tribunal Suprem que el “dies a quo” dels permisos es produeix el primer dia laborable següent al fet causant quan aquest es produeix en festiu (STS de 3 de febrer de 2018, RCO 266/2016, reiterada en diverses ocasions), motiu pel qual també podria considerar-se en aquest supòsit, però pensant en hores laborables en lloc de dies complets.

Vista la resolució, requerim a les gerències que n'adaptin els procediemnts interns a la resolució de la Inspecció de treball.

Des de CCOO, continuarem vetllant perquè es respectin els drets del personal, i perquè cap decisió unilateral pugui restringir els permisos i garanties que la normativa preveu.