Com podem comunicar-nos millor i fer-nos entendre en àmbits tan diversos com a casa, a la feina i, en general, a la vida? Sheila Queralt, lingüista forense i fundadora del Laboratorio SQ, proporciona una guia pràctica per aconseguir-ho a El poder de les paraules, que ha publicat recentment a l’editorial Ara Llibres.

Queralt, referent en el seu camp, és alumni de la UPF de la llicenciatura en Traducció i Interpretació i en Lingüística, el màster universitari en Lingüística Teòrica i Aplicada i el doctorat en Traducció i Ciències del Llenguatge. Arran de la publicació del seu nou llibre, conversem amb ella sobre el poder del llenguatge, així com els seus inicis en aquest sector.

Què volies ser quan eres estudiant de la UPF?

Quan estudiava a la UPF sabia que volia dedicar-me professionalment a la llengua, però encara no tenia clar en quin àmbit. El punt d’inflexió va arribar durant el meu segon any: vaig descobrir que la universitat acabava d’obrir el màster en Lingüística Forense, en aquell moment l’únic màster en llengua espanyola al món i un dels pocs programes especialitzats existents, impartit pels membres de l’únic laboratori de lingüística forense de l’àmbit hispanòfon. Aquell descobriment em va fer veure que hi havia un camí professional possible –i gairebé inexplorat– on la llengua tenia un impacte directe en l’àmbit judicial. Va ser aleshores quan vaig decidir que volia dedicar-m’hi.

Com has arribat a on ets ara?

Amb una combinació de recerca constant, formació especialitzada i molta perseverança. Vaig començar fent recerca acadèmica al ForensicLab de la UPF, un espai pioner que va marcar profundament la meva trajectòria. Quan la seva directora, la professora M. Teresa Turell, una referent internacional i una mentora excepcional, va faltar, la universitat va decidir tancar el laboratori, i això va generar un moment d’incertesa professional molt important. En aquell punt vaig haver de decidir com continuar contribuint a la disciplina i, juntament amb companys del ForensicLab, vaig fundar el Laboratorio SQ–Lingüistas Forenses, amb la voluntat de donar continuïtat a aquella línia de recerca i projectar-la cap a nous horitzons.

El camí no és lineal: requereix generar oportunitats, teixir xarxes professionals i treballar amb rigor perquè la disciplina sigui entesa i reconeguda.

Què et va impulsar a escriure El poder de les paraules? Hi ha algun moment concret que et fes veure que aquest llibre era necessari?

El llibre neix d’anys observant com el llenguatge pot fer molt bé o molt mal. Tant en contextos judicials com en la vida quotidiana, sovint infravalorem fins a quin punt una paraula pot condicionar una decisió, una relació o una percepció. El moment clau va ser adonar-me que moltes de les consultes que rebia tenien un punt en comú: la necessitat d’entendre què s’havia dit, com s’havia dit i per què això havia generat un conflicte. El llibre vol donar eines accessibles per detectar i evitar aquests punts cecs comunicatius.

Quina diries que és la idea central que vols transmetre al lector amb aquest llibre?

Que el llenguatge és poder, però sobretot responsabilitat. Les paraules ens construeixen, defineixen les relacions que establim i són capaces de transformar entorns socials sencers. Prendre consciència del llenguatge és una forma d’empoderament individual i col·lectiu.

“El llenguatge és poder, però sobretot és responsabilitat.”

Durant la primera part del llibre expliques la importància de la comunicació quotidiana. En quines situacions creus que acostumem més a perdre la noció del llenguatge que estem emprant?

En situacions d’estrès, cansament o immediatesa. Quan escrivim un missatge ràpid, quan reaccionem emocionalment o quan parlem sense escoltar primer. També a les reunions i en l’àmbit laboral: sovint el ritme ens fa oblidar que el que diem pot tenir impacte en la motivació, la claredat o la convivència del grup.

De quina manera creus que afecta el llenguatge de les xarxes socials, en un moment en què tothom té un micròfon?

Les xarxes amplifiquen tot: l’argumentació sòlida, però també el soroll. La immediatesa fomenta respostes impulsives i la brevetat de les plataformes pot afavorir simplificacions que distorsionen matisos essencials. Això genera polarització i, alhora, noves formes d’hostilitat lingüística. Però també poden ser espais de divulgació, comunitat i construcció de nous discursos positius. El repte és aprendre a gestionar aquesta “sobredimensió” de la paraula.

“En contextos de vulnerabilitat, la comunicació és part del tractament.”

Per què és important parlar de llenguatge en l’àmbit de la salut?

Perquè en contextos de vulnerabilitat, la comunicació és part del tractament. Un diagnòstic, una instrucció o un consell poden reduir angoixa o multiplicar-la. El llenguatge sanitari té conseqüències directes en l’adhesió al tractament, la confiança envers els professionals i la percepció de seguretat. Les paraules en salut no són un complement: són una eina clínica.

Quines paraules utilitzes tu mateixa com a “kit d’emergència” lingüístic?

Paraules que aporten pausa i claredat: entenc, necessito que m’aclaris, gràcies per avisar-me, d’acord, ho reviso, posem ordre, tenim alternatives, anem a poc a poc, gràcies, t'ajudo?, m'ha agradat molt, això em fa sentir. Són expressions que rebaixen tensió, permeten guanyar temps i situen la conversa en un terreny cooperatiu.

Què t’agradaria que el lector o lectora canviés en la seva manera de comunicar-se després de llegir el llibre?

Que prengués consciència del que diu i de com ho diu. Que entengués que el llenguatge no és un acte automàtic sinó una elecció constant. I que incorporés petites microhabilitats comunicatives que poden millorar relacions, processos laborals o decisions importants.

“A vegades, la diferència entre un text aparentment banal i una amenaça real depèn d’un únic detall lingüístic.”

Com a lingüista forense, podries explicar un cas que mostri fins a quin punt unes paraules poden canviar el rumb d’una investigació?

Un dels aspectes més delicats en els casos que analitzem és la presència d’amenaces velades: missatges que, aparentment, no contenen cap amenaça explícita, però que utilitzen insinuacions, condicions implícites o fórmules indirectes que canvien completament el sentit del text. En una investigació concreta, un missatge que semblava inofensiu contenia una estructura condicional amb una càrrega coercitiva molt marcada. Aquesta formulació, juntament amb determinats patrons lèxics i morfosintàctics, va permetre identificar que no es tractava d’un comentari neutre, sinó d’una advertència amb intenció de pressió.

L’anàlisi d’aquesta amenaça velada, una sola frase, va ser clau per reorientar la investigació: va permetre entendre la intencionalitat del missatge, delimitar l’autoria probable i, finalment, va contribuir a aclarir els fets. A vegades, la diferència entre un text aparentment banal i una amenaça real depèn d’un únic detall lingüístic.

A la sèrie documental Manhunt: Unabomber la lingüística forense té protagonisme. Com veus la “popularització” de la professió?

La sèrie ha fet molt per donar visibilitat a la disciplina, però és important distingir la ficció de la pràctica real. Popularitzar la professió implica divulgar amb rigor: explicar què pot fer realment la lingüística forense, quins límits té i per què és una ciència amb criteris metodològics estrictes. La popularització ben feta és positiva perquè apropa la disciplina, ajuda a combatre injustícies.

“El món laboral actual premia la capacitat d’imaginar noves vies i de donar respostes innovadores allà on ningú està mirant.”

Quin consell donaries a un graduat o graduada que volgués acabar treballant en un projecte com el teu?

Que sigui curiós, que no deixi de formar-se i que busqui experiències que el posin en contacte amb el món real de la llengua: projectes, investigació, pràctiques, col·laboracions. I sobretot que no tingui por d’emprendre camins poc transitats. La lingüística forense era pràcticament inexistent quan jo vaig començar, i avui és un camp consolidat. Les disciplines creixen quan algú aposta per elles. I una altra opció igualment vàlida és aixecar un projecte propi a partir de les pròpies passions: combinar interessos, detectar necessitats socials no cobertes i crear un nínxol professional propi, fins i tot una professió que encara no existeix. El món laboral actual premia la capacitat d’imaginar noves vies i de donar respostes innovadores allà on ningú està mirant.