Article publicat a El Periódico el 2 de novembre de 2022

Observo un cert abús de la paraula inversió –que en la litúrgia econòmica té un valor capital– a l’hora d’argumentar a favor de propostes indiscriminades de més despesa pública. No és despesa corrent, despesa qualsevol, sinó que és inversió, es diu, i social, a més, si procedeix dels pressupostos.

Com deia reiteradament Fuentes Quintana, de la despesa pública cal conèixer-ne els cognoms: qui són el seu pare i mare, tant de procedència com de qui la manté. Augmentar la despesa sanitària, per exemple, pot ser inversió si promou així la recerca en R+D, si promou la prevenció o si estalvia baixes laborals, però no si indiscriminadament es destina a sous i salaris o a determinades compres de fungibles que simplement inflen demanda, preus i excedents d’uns pocs. Així mateix a l’educació, o en serveis socials sense conèixer destí o taxes internes de rendiment de la despesa. 

[Seguir llegint]