Hola, sóc l’Alba Agustí i curso 4t d’IBE. Actualment estic fent pràctiques a l’àrea Risk Advisory Banca de l’empresa Deloitte, una de les Big Four, a Barcelona.

Jo volia fer aportació de com va ser el procés de selecció a l’empresa ja que em va semblar molt curiós. De totes maneres, mentre llegia les aportacions de companys al blog, m'he adonat que en alguns trets s’hi assembla.

Primer de tot vam fer la dinàmica de grup. Érem sis persones en una taula rodona i l’instructor ens dona peces de LEGO. Sí, les que jugàvem de petits. Després ens demana que amb les peces que disposàvem, havíem de construir en parelles una estructura que representés els valors de l’empresa. Després, havies de defensar la teva construcció perquè era millor que la dels altres i fer crítiques constructives als altres grups. Al principi ningú sabia com fer-ho però mica en mica alguns vam anar col·locant peces fins que van anar sortint idees. Per exemple, una bona base sòlida poden representar l’experiència i professionalitat de l’empresa, molts colors poden representar la diversitat entre treballadors i entre clients, etc.

Per altra banda, tal i com explica una altra noia en la seva aportació al Blog, que diu sorpresa que a l’entrevista individual li van fer preguntes més personals que professionals i tècniques. De fet, a mi em va passar el mateix, em preguntaven què feia al meu temps lliure, què m’havien aportat a la vida les diferents feines que havia realitzat, quins interessos i aficions tenia, etc.

Un cop em van seleccionar per la posició, vaig demanar als instructors el perquè d’aquest procés de selecció.  Ells em van respondre dient que a la dinàmica de grup no es fixaven en la construcció més maca ni més impactant. Es fixaven com t’expressaves, com parlaves i gesticulaves, si parlaves amb lleugeresa i seguretat. També miraven com reaccionaves a les crítiques dels demés, el respecte entre els companys i al torn de paraula. I de fet, m’hi vaig fixar que a la dinàmica molta gent parlava tota l’estona anteposant-se als altres, d’altres tenien molt de llenguatge tècnic però poca expressió. I és aquí on em vaig adonar que el que era important era la teva actitud, no el teu coneixement.

Per altra banda, aquesta conclusió queda recolzada pel que em van dir de la segona entrevista. Em van dir que no tenia importància si no tenia coneixements de l’àrea perquè aquests sempre s’aprenen treballant. El més important eren les ganes i la motivació per fer les coses bé perquè tothom entra des de zero i, a partir d’aquí, la oportunitat d’aprendre i créixer depèn d’un mateix.