Són quarts de vuit del matí i les aules de la Universitat encara estan buides, però tot està a punt gràcies a la unitat d’informàtica, que treballa perquè tot funcioni quan comencin les classes. Un dels tècnics és en Cèsar Castillejo, que porta treballant al campus de Ciutadella de manera ininterrompuda des del desembre del 2002. De totes les tasques que sovint no es veuen, ell vetlla perquè els equipaments audiovisuals de tot el campus funcionin perfectament i que la docència no tingui problemes amb la microfonia o amb les projeccions de les aules. A més, també s’ocupa del suport i l'assessorament als clients externs i institucionals de la UPF en els actes que es fan als auditoris, i ens confessa que és de les coses que més li agrada: “Amb els anys i l'experiència, al final de tot és senzill, i moltes vegades la gent és molt agraïda perquè, vulguis o no, resolc problemes de la gent. Això és la part que més m'agrada”. En el seu temps lliure, però, s'allunya de les sales de control i els sistemes audiovisuals i es llança al cel amb el parapent.

“Amb els anys i l'experiència, al final de tot és senzill, i moltes vegades la gent és molt agraïda perquè, vulguis o no, resolc problemes de la gent. Això és la part que més m'agrada”

En Cèsar es va graduar en formació professional d’imatge i so el 1992. Era una formació molt àmplia sobre tot el món audiovisual, perquè en aquella època no hi havia gairebé res d’aquest àmbit, però ell ho tenia clar: “era la feina que a mi m'agradava, era el que a mi m'agradava de petit, era el que vaig estudiar i és el que he acabat fent”. En Cèsar, abans d’entrar a treballar definitivament a la Pompeu Fabra el 2002, va tenir un recorregut laboral ben divers, des dels seus inicis a Ràdio l’Hospitalet, passant per uns anys com a punxadiscos de la sala Sutton de Barcelona i també treballant com a comercial. L’any 2000 va reprendre el món audiovisual a través d’empreses de Barcelona que es dedicaven a muntar esdeveniments com el Primavera Sound, per exemple, tant per la part d'enginyeria i instal·lació, com d’esdeveniments.

“era la feina que a mi m'agradava, era el que a mi m'agradava de petit, era el que vaig estudiar i és el que he acabat fent”

Una conversa improvisada amb un company de feina l’any 1995 li va fer descobrir la seva gran passió: el parapent. Per situar-nos, el parapent “és la manera de volar més simple que hi ha, perquè consta d’una estructura no rígida que et permet planejar”. En Cèsar havia vist un vídeo a la televisió d’un home que volava amb parapent i just un company seu de feina ho havia fet, així que poc més li va fer falta per agafar la revista ‘Segunda Mano’ trobar un anunci d’un senyor del Montseny que es venia un parapent de segona mà i comprar el seu primer parapent. Aquell mateix senyor era instructor d’una escola i li va ensenyar els mínims per volar, però a partir de llavors ja va anar tot sol: “vaig entrar en el món del parapent una mica pel meu compte, com un hippie”. 

Tot i que ara només hi va unes tres o quatre vegades a l’any, en Cèsar ha fet parapent durant molts anys. Li ha permès enlairar-se des de tot el territori espanyol, incloent-hi les Canàries (a El Hierro el febrer del 1997) i a Balears (Mallorca, el maig del 1997). Sense dubte, el que més li agrada és “sentir-me viu”. Volar li ha deixat records inoblidables que ens explica amb un somriure: “uns dels records que m'han quedat molt marcats va ser un vol a El Hierro, on vaig travessar un "mar de núvols" per primera vegada; o quan a Berga, fa uns anys, vaig endinsar-me per pujar per dins d'un núvol blanc més de 800 metres (sense visibilitat) i quan vaig decidir sortir-ne del corrent tèrmic que em va portar fins aquella alçada, em vaig trobar amb tots els núvols i tota la serra de Rasos de Peguera molt per sota meu, era un dia assolellat i brillant, amb nuvolets dispersos per tot arreu”. Però també s'ha enlairat des de territoris internacionals com els Alps o el des del centre i costa oest de França: "Només en el 2003, vaig anar a volar als Alps Francesos quatre vegades".

“uns dels records que m'han quedat molt marcats va ser un vol a El Hierro, on vaig travessar un "mar de núvols" per primera vegada”

A part dels inoblidables vols arreu del territori, en Cèsar també va competir en parapent. Va començar cap a l’any 97, però “jo no competia per guanyar sinó perquè dins de les competicions tu tenies una infraestructura al darrere que si no, no podies tenir. Sabia que aterrés on aterrés, em vindrien a buscar”. En aquella època no hi havia GPS i l'única manera que tenien els jutges d'avaluar si realment havies passat pel punt de gir que s’havia marcat era fer una fotografia amb una càmera analògica i quan tothom havia aterrat s’agafaven tots els carrets i s'anaven a revelar al laboratori de guàrdia que hi hagués per allà, així sabien si aquella persona havia passat pels punts de gir. Al cap d’uns anys es va animar a competir una mica més. Destaca la seva segona posició al primer Campionat de Catalunya de Parapent Biplaça amb un company. De totes maneres, en Cèsar sempre va tenir clar que la competició era per millorar: “la competició està molt bé i pots fer molta distància i la pots fer molt ràpidament, però és gràcies al fet que aquell dia tu veus gent que en sap més que tu i n’aprens”.