Article publicat a El Nacional el 19 d'abril de 2024

Amb aquest agosarat epítet ha sortit, recentment, el resum de la presentació del document sobre la situació fiscal i el seu impacte en l’economia catalana, encarregat per Foment del Treball Nacional, amb els prejudicis ja molt instal·lats políticament que la nostra economia està sotmesa a un "infern fiscal". A la vegada, acaba de sortir un text (Los ricos no pagan IRPF), de Cruzado i Mollinedo, farcit de casos d’evasió amb la constitució de societats pantalla seqüenciades amb l’objectiu de no deixar rastre del capital evadit. I amb un llistat de paradisos fiscals que ni l’OCDE ni Obama en el seu dia van aconseguir reconduir.

El tribulat contribuent es mou, així, en el purgatori de l’infern i el paradís fiscal, interrogant-se sobre fins a quin punt la seva moral ciutadana l’empeny en un sentit o altre. Tant al "sense factura" com a la més sofisticada societat pantalla des de la qual evadir el pagament de l’impost. Una moral a hores d’ara molt minada per l’alegria amb què es mostra que, sovint, els polítics malgasten el diner públic, pel mal exemple de la monarquia i d’altres pròcers de l’Estat, amb l’adob de tant en tant d’amnisties alliberadores del frau fiscal incorregut.

Se solen argumentar moltes altres justificacions en favor de l’abolició d’impostos; és la pretensió dels complidors, a qui els agradaria deixar de tributar legalment, i no amb un risc penal o de consciència que no els permet defraudar. Aquí sempre s’hi troba la claca respecte d’aquells impostos que més grups de pressió mouen al darrere. Sovint tenen a veure amb qüestions fàctiques: elusió per complexitat, escassa recaptació, competència fiscal, globalització sense coordinació internacional, etc. Però no solen oferir mesures de millora de gestió o inspecció que hi intentin posar remei. El més fàcil és, sempre, fer tabula rasa; eliminar o minimitzar el tribut, sense mirar-ne les conseqüències. Quan un tribut té descosits, el que cal és cosir-lo millor (refer la regulació), reforçar la inspecció contra l’incompliment (no només amb sancions monetàries, sinó socials o de ciutadania) i, davant l’expatriació, signar acords internacionals i castigar efectivament les jurisdiccions ‘no cooperadores’ constitutives de paradisos fiscals. Quan és notori el vehicle de l’elusió, intentem, abans de proposar la seva abolició, instrumentar mesures raonables.

Seguir llegint