Entrevista a Fernado Guirao
Entrevista a Fernado Guirao
"La pertinença a la Unió Europea cal desitjar-la, merèixer-la!"
Aquests dies l'exposició "Ara fa 30 anys: un espai de reflexió", amb motiu del 30è. aniversari de l'adhesió a les Comunitats Europees, arriba a l'equador de la seva estada a la sala d'exposicions del campus de la Ciutadella, on romandrà fins al 12 de febrer, data a partir de la qual començarà un itinerari per altres indrets de Catalunya.
Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d'Història de la UPF, és el comissari de la mostra, que compta amb al patrocini principal de CaixaBank, la col·laboració de diverses institucions i el suport de més de quaranta entitats. En aquesta entrevista ens explica què pensa del passat, el present i el futur de la relació entre el nostre país i el projecte europeu.
— Quin és l’objectiu principal d’aquesta exposició?
L’objectiu principal d’aquesta exposició és ajudar a reflexionar sobre què ha significat, per al poble de Catalunya, la participació del Regne d’Espanya com a membre de ple dret a les institucions i polítiques d’integració europea des de l'adhesió a les Comunitats Europees l’1 de gener de 1986 i què hem aportat, des de Catalunya, a la definició de l’Europa actual.
— Quin procés ha seguit per preparar-la? Quant temps li ha portat?
Han estat 21 mesos de planificació, definició, realització i implementació. Tot va començar el març del 2014 amb la idea de complementar el contingut dels panels d’una exposició de temàtica similar, però referida a Espanya en el seu conjunt, que el Ministeri d’Assumptes Exteriors i de Cooperació va preparar amb motiu de les passades eleccions al Parlament Europeu. Aleshores, vaig pensar que seria interessant donar una visió més particular des de Catalunya. El complement va anar creixent fins al punt que va reemplaçar completament l’exposició inicial del Ministeri. Aquests mesos de treball han enriquit la meva visió del passat, però, sobretot, dels problemes del present i del futur d'aquest país, cosa que agraeixo en moments amb tant de soroll com ara.
— Les institucions europees li han donat suport?
Si per institucions europees entenem les institucions de la Unió Europea, la resposta és que tant el Parlament Europeu com la Comissió Europea em van donar suport des del primer moment. En una carta que es reprodueix a l’exposició, el president del Parlament Europeu, el Sr. Martin Schultz, explica per què aquesta exposició ha merescut el seu patrocini. El suport de la Comissió, materialitzat a través de la seva Representació a Barcelona, permetrà que aquesta exposició es pugui mostrar a Girona, Lleida i Tarragona. Però també hem merescut el suport de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, que igualment són “institucions europees”. Perdoni que aprofiti la pregunta per fer una mica de pedagogia!
— Trenta anys d’integració europea són molts o pocs?
Per a Catalunya són exactament els que són des de l’entrada en vigor del Tractat d’Adhesió. La primera Comunitat Europea data del 1952 i per tant podrien ser 64 els anys d’integració, però la dictadura franquista va segrestar el nostre país durant molts anys. Però pot ser que calgui preguntar-se també pel futur. Molts donen per descomptat que la nostra pertinença a la Unió Europea és un fet irreversible, però no ho és, i és bo que no ho sigui. Cal desitjar-la i merèixer-la! Per primera vegada tenim representades, al Parlament de Catalunya, forces polítiques favorables a una sortida de la Unió Europea, cosa perfectament legítima, només faltaria, i també hi ha projectes polítics que implicarien, no sense riscos, una redefinició de la nostra participació en la Unió. La pertinença a la UE requereix un ampli recolzament electoral. El dia que aquest suport desaparegui i siguin majoritàries les opcions polítiques contràries a la UE, Catalunya deixarà de formar-ne part.
— El fet de formar part de la família europea, què ha suposat per a Catalunya?
En un dels plafons de l’exposició es reprodueix una conversa real entre dos antics funcionaris de la Comissió Europea que respon, precisament, aquesta pregunta. La integració a la Comunitat ha representat per al nostre país modernització econòmica, política i social; obertura física i mental; consolidació democràtica i, en última instància, garantia de llibertats.
—I a la inversa, què ha aportat Catalunya al procés d’integració europea?
Catalunya ha aportat idees i projectes envers una Europa més propera al ciutadà, una capital per a la dimensió mediterrània de la UE, una nova llengua d’intercanvi cultural, una ciutadania plenament conscient dels valors europeus, disposada a defensar-los, i gent molt capaç i preparada per tirar endavant les seves institucions. Podem dir que Catalunya i la Unió Europea s’han retroalimentat mútuament mitjançant un procés de creixement simbiòtic.
— Com valora el fet que Europa sigui motiu constant de confrontació ideològica, política o territorial?
Al llarg de la preparació de l’exposició he pogut constatar que la integració europea s'ha convertit en un dels terrenys més transitats de confrontació. En aquest sentit, felicitem-nos, perquè això significa que hem convergit plenament amb l'Europa més desenvolupada! El grau de consens que sobre la Comunitat Europea existia fa 30 anys era una anomalia. La varietat actual de posicions respecte a la Unió Europea i a les seves polítiques no ens hauria d'espantar; no és més que un senyal de normalització, d'europeïtzació plena. La confrontació és l’hàbitat natural dels sistemes democràtics. La democràcia neix, precisament, per canalitzar la confrontació, i la integració és un dels fruits més interessants de les democràcies europees. Benvinguda sigui per tant la varietat ideològica! Cal però saber conviure dins de la varietat. És aquí on es mesurarà en el futur la qualitat institucional de la nostra democràcia actual.
— Per què costa tant que la gent vegi la Unió Europea com un projecte de proximitat?
Perquè qui explica la Unió Europea a la gent — governs i mitjans de comunicació — distorsionen la realitat en contra de la Unió, sigui conscientment o per desconeixement. Quan els resultats de polítiques i/o mesures preses des de la Unió Europea donen resultats que el públic percep positivament, els governs se’ls atribueixen com a mèrits propis. Però quantes vegades culpen la Unió Europea, les seves institucions i polítiques, dels disbarats provocats per ells mateixos? Els programes d’ajustament pressupostari han estat la mostra més recent i vergonyosa de com centrifugar responsabilitats pròpies cap a la Unió Europea. D’altra banda, són comptats els periodistes i comunicadors sobre temes d’Unió Europea que coneguin bé el que expliquen a les seves cròniques.
— Seria bo que els membres de les institucions europees es poguessin escollir d’una manera més directa?
Seria bo, però atenció! El president del Parlament Europeu és escollit seguint el lloc de la majoria representada a la institució. El president del Consell Europeu és escollit per un col·legi els membres del qual han estat tots escollits democràticament. L’elecció de Jean-Claude Juncker va inaugurar un sistema pel qual el president de la Comissió ha de representar la majoria sorgida de les eleccions al Parlament Europeu. Es podria plantejar l’elecció directa del president de la Comissió, però el resultat no seria més representatiu del que és ara, donada la fragmentació de la base electoral— la ciutadania amb dret de vot de 28 països amb 24 llengües diferents. Amb qui es pot identificar i qui pot representar la ciutadania dels actuals 28 membres de la UE de manera equilibrada? També es podria plantejar l’elecció del president del Banc Central Europeu per part del Parlament Europeu, a la manera de la Reserva Federal nord-americana, però aleshores caldria refondre la Unió Monetària Europea.
— La crisi dels refugiats o els atacs d’Estat Islàmic posen al descobert els límits de la Unió?
La crisi dels refugiats i la força de l’Estat Islàmic són les dues cares de la mateixa moneda, que és la incapacitat dels membres de la Unió Europea (que no pas la Unió Europea en si mateixa) de definir les seves prioritats bàsiques. La manca d’una política efectiva envers el creixement i la transformació progressiva de la riba sud de la Mediterrània, així com la incapacitat de donar suport (fins i tot militar) a les forces moderades durant les primaveres àrabs, van contribuir decisivament a l’enfortiment de les forces més intransigents que provoquen la fuga de milions de persones de les seves llars. La crisi dels refugiats mostra que aquella visió de la Unió Europea com a una potència mundial en valors, en contrast amb aquelles altres nacions que eren potències en base a la força bruta, no era més que còmoda auto indulgència desproveïda d’eines, mètode i recolzament polític. Personalment em sento avergonyit d’aquesta Europa incapaç del mínim esforç per defensar els valors fonamentals d’essers humans a les seves fronteres.
— Cap a on creu que ha d’evolucionar el projecte europeu?
No en tinc ni idea; els historiadors no fem prediccions. Només puc dir, per l’experiència històrica que conec, que tan sols les democràcies ben consolidades són capaces de confrontar amb èxit els grans reptes. La crisi dels refugiats i l’amenaça de la intolerància (intra i extramurs) només es poden combatre amb un enfortiment democràtic de les nostres societats a tots els nivells (local, regional, nacional, europeu i internacional), que és exactament el contrari del que hem fet davant de l’anterior gran crisi viscuda, la crisi del deute i de l’euro. Per tant, no sóc optimista respecte al projecte supranacional, que només és sostenible en base a sistemes democràtics ben arrelats.