Guanyadors curs 2025

Toni Romero Juncosa (PDI) — L’abisme

miro l’abisme i no faig peu

el blau immens
la densitat traïdora: l’aigua
que m’envolta, que em sosté,
l’aigua que em xucla, que
m’estira avall,
avall

la gravetat que em seu al pit
i que respira descansada

el fons llunyà
inimaginable

les ombres i les transparències
de la ment

el cel com un món impossible
malgrat ser tot el que tinc

la projecció, el buit, l’espera

Helena Sánchez Carbó (Comunicació Audiovisual) — Tres voltes rebel

Soc la set de l’aigua callada,

l’ombra ardent del vent de juny,

la llavor closa dins la terra

que aprèn el nom de llamp i puny.

M’he cosit l’alba a les parpelles,

he après la llengua de les flors,

i en cada pètal que es desvetlla

hi ha un crit secret d’amor i dol.

Soc la filla del blat i l’heura,

del foc antic i el bes glaçat,

porto el mar dins de les venes,

porto el plor d’un temps trencat.

M’he escrit amb cendra sobre els llavis,

m’he descalçat per dir qui soc:

la veu rebel que creix en l’ombra,

la llum que espurna dins del foc.

Caminant descalça pels segles,

porto al cor un vers rebel,

dona, brasa, sang i terra,

tres voltes nua, foc i arrel.

Tona Giribets Monteis (Publicitat i Relacions Públiques) — On és l'Oliver?

M’he despertat a les sis del matí. No podia dormir més. El meu cap no para de donar voltes i voltes.
El primer que he fet ha estat estirar el braç, però no he trobat l’Oliver al llit. «Que n’és d’estrany! On
deu haver anat?».
Com encara era massa d’hora per llevar-me he resat el rosari. He pregat per tota la família. Fa dies
que no els veig. La Isabel ve quan pot. Ara fa temps que no porta els nens perquè ja són
adolescents, fan la seva vida... L’Elena últimament no truca. No sé com li deu anar la nova feina. En
Pere sí que ve cada cap de setmana i de vegades porta els nens. Els estimo molt, a tots. M’omplen
de vida, fills i nets. Se’m fan molt llargues les hores sola a casa.
Quan han tocat les vuit, m’he aixecat. Fa un dia molt fosc, sembla que en qualsevol moment es
pugui posar a ploure, on deu haver anat l’Oliver amb aquest dia tan gris! He pres un cafè amb llet
ben calent. Després he fet el llit, he tret la pols de les habitacions i he escombrat una mica la cuina.
Quan he acabat de fer feina no em trobava gaire bé, així que m’he estirat al llit.
Cap a les dues em sentia millor. M’he aixecat i m’he posat a fer el dinar. He preparat mongeta i
patata per l’Oliver i per mi. He deixat el seu plat tapat per si arribava una mica més tard. Quan he
acabat de menjar, he endreçat la cuina i m’he estirat una estona més.
Al cap de gairebé una hora mirant el sostre de l’habitació a les fosques, m’he aixecat i he agafat la
novel·la que he estat llegint aquests dies. M’he assegut davant la llar de foc i he començat a passar
pàgines. No sabria explicar ben bé de què tracta perquè últimament no tinc el cap per la lectura.
Quan les paraules han deixat de tenir sentit, he plegat.
A les cinc de la tarda ben bé m’he posat a cosir. Cada dia em costa més enfilar l’agulla perquè no hi
veig gaire bé. Tinc les mans adolorides i de seguida em canso. Només he pogut arreglar el botó d’un
parell de camises abans no he perdut la paciència. Quan era jove anava a casa la veïna i passàvem
hores xerrant i cosint. Fèiem coses molt maques i delicades, des de vestits pels nens fins a cortines i
estovalles per casa.
Ha sonat el telèfon i he contestat de seguida per si era l’Oliver. Era en Pere. No és que no me
n’alegrés de sentir la seva veu, però esperava que fos el meu marit que em trucava per dir-me que

aviat seria a casa. En Pere m’ha preguntat com em trobava. Li he dit que bé. És millor no explicar-li
que em fan mal tots els ossos i el cap no em para de donar voltes. Llavors m’ha dit que finalment
aquest cap de setmana no podrà vindre amb els nens. No m’ha dit per què. Tenia pressa i no podia
parlar gaire, així que no l’he entretingut. Els meus fills són la meva joia. Tots tenen bones feines i
l’Oliver i jo n’estem molt orgullosos. M’agradaria veure’ls més sovint, però què hi farem.
Entre una cosa i l’altra, ja eren gairebé les vuit quan m’he posat a fer el sopar. L’Oliver encara no ha
tornat. Em comença a fer patir. Potser ha aprofitat per passar a veure el seu germà. Xerren, xerren i
perden l’oremus. I sempre diuen el mateix, com de bé anava tot quan érem joves..., però no
recorden que vam viure una postguerra, que el país estava trencat, i que no vam tenir mai les
possibilitats que té el jovent ara. El passat sempre llueix més quan el recordes des del futur.
He fet una truita per a mi. No tenia ganes de cuinar ni esma de menjar. M’he posat la camisa de
dormir i he anat al llit. He continuat amb la novena que estic resant aquests dies i, com de costum,
he pregat pels meus fills i nets.
L’Oliver encara no és a casa. Ara sí que em fa patir! Neguitosa, m’aixeco, vaig a buscar el telèfon i
truco de seguida a en Pere. No m’agafa el telèfon. Torno a trucar. Aquest cop sí que l’agafa.
Em pregunta si va tot bé, li dic que sí. Intento no preocupar-lo massa.
- Només et trucava per preguntar-te si saps on és el pare. Aquest matí quan m’he llevat no hi era.
Encara no ha tornat i pateixo.
Durant uns segons es fa un silenci a l’altra banda del telèfon.
– Ai sí! Mare perdona, ha anat a casa l’Elena, necessitava ajuda perquè té molta feina aquests dies.
El pare ha dit que s’hi quedaria un parell de dies a fer-li companyia i donar un cop de mà.
– Em quedo tranquil·la sabent que és amb l’Elena.
– Sí, mama, no pateixis. Demà passaré una estona, que tinc un forat entre reunions.
– D’acord! Tinc ganes de veure’t.
– Jo també. Necessites que et porti alguna cosa?

– No pas! Estic contenta que vinguis.
– Doncs ens veiem demà, bona nit mama.
– Adeu, adeu. Fins demà. Un petó molt fort per tu i per tots.
Bip, bip, bip.
No he descansat gaire bé. Em faltava alguna cosa. No tenia l’escalfor de l’Oliver al meu costat. Em
trobava sola. M’he despertat amb les llàgrimes als ulls per un malson: estava completament sola a
casa i no podia sortir. Cridava i cridava, però els meus crits eren sords. Plorava, però ningú em veia.
Donava cops, però ningú els sentia. I a poc a poc m’anava apagant. Ja no tenia veu, ni tacte, ni
llàgrimes, perdia el color de la pell, els meus ulls es tornaven completament blancs i era incapaç de
sentir res. Em faig vella i em fa por quedar-me sola. Sort en tinc de l’Oliver!
Ell sempre ha estat al meu costat, hem rigut i plorat junts, hem format una família i hem construït una
vida. Ens coneixem des que érem xiquets i al costat l’un de l’altre ens hem fet home i dona. Cada nit,
quan ens posem al llit, m’agafa la mà i quan pensa que ja estic adormida, em xiuxiueja a l’orella que
m’estima. Ell no sap que només tanco els ulls i espero a sentir les seves paraules.
Fa cinquanta-sis anys que estem casats i encara ara, quan estic a prop seu, el cor em batega més
de pressa. Sempre havíem viscut al mateix carrer, però no va ser fins al 28 de juny, la revetlla de
Sant Pere, de 1956, que ens vam conèixer. Aquella nit va ser la primera que vam ballar junts. El
novembre del mateix any l’Oliver havia d’anar a un casament d’una cosina i va ser llavors que va
demanar la meva mà als pares. Vàrem festejar durant vuit anys. En aquells temps les noies no
podíem sortir soles, no estava ben vist. Quan l’Oliver era a treballar o quan va anar a fer la mili, jo
em quedava a casa cosint i preparant l’aixovar. Però quan ell hi era, anàvem al cinema i a ballar.
Ens vam casar el 26 d’abril de 1964. Vam celebrar les noces, junt amb el seu germà, a l'església del
poble i vàrem fer el convit amb tota la família a Can Prat. L’endemà, el dia de la Verge de Montserrat,
les dues parelles de noucasats vam anar a l’abadia i d’allí vam iniciar el viatge de nuvis en cotxe.
Vam visitar València, Alacant i Madrid. Al cap de vuit dies ja tornàvem a ser a casa.

Seguíem vivint al mateix carrer, en un pis del número 28 del carrer Estrella. Al cap d’onze mesos va
néixer la primera filla, la Isabel. Quasi dos anys després, l’Elena. I el més petit, en Pere, quatre anys
més tard. Quan els nens eren adolescents, el 1982, vam fer-nos una casa als afores del poble, i aquí
hem viscut des de llavors. Hem sigut sempre una família molt treballadora, però també hem sigut
molt feliços. Estimo l’Oliver més del que és possible estimar.
El cap em segueix donant voltes. M’ha costat aixecar-me. He anat fent coses mentre esperava en
Pere. He posat la roba a la rentadora i, mentrestant, he encès la televisió per mirar una estona les
notícies. L’he hagut d’apagar de seguida. Tot són desgràcies i ja en tinc prou de mals de cap. Entre
una cosa i l’altra, ja eren gairebé les onze que estava estenent la roba. A les onze i quart ha arribat
en Pere.
Quan obro la porta de seguida m’abraça. Té els ulls vermells. Li pregunto si ha plorat.
– No, és que m’he despertat amb al·lèrgia avui. – Sé que em menteix, el conec, l’he parit.
– Escolta mare, t’he d’explicar una cosa, però millor que seiem.
– D’acord. Anem a la sala. Deixa que et prepari un cafè.
De sobte sento que el món es para. Una fredor recorre tot el meu cos. Durant un instant no em puc
moure. Les paraules del meu fill m’esmicolen el cor. “Mama, el papa fa temps que és mort.” I em
trenco a plorar desconsoladament.
En Pere m’abraça ben fort i plora amb mi. Estem així una bona estona. Sense dir res. Plorant als
braços de l’altre. Al final m’acaba agafant la mà. Em diu que ha de marxar, que l’esperen a l’oficina.
Em pregunta si estic bé. Li dic que sí. No vull que pateixi per mi.
Passo el dia donant tombs per la casa buida. És com en el malson. Si cridés, els crits serien sords; si
plorés, ningú ho veuria; si donés cops, ningú els sentiria. Passen les hores fins que es fa fosc. Avui
no hi ha cap estrella al cel. Ni tan sols la lluna brilla. Em poso al llit i ploro fins a quedar adormida.
Em desperto a les sis de la matinada. No puc dormir més. El meu cap no para de donar voltes i
voltes. El primer que faig és estirar el braç, però no he trobat l’Oliver al llit. «Que n’és d’estrany!».

Toni Romero Juncosa (PDI) — La llengua

Durant la pausa cafè, tu xerres amb un grup de ponents del congrés i jo et miro des de l’altra
banda de la sala. Al meu costat, un professor holandès em dona la seva opinió sobre el
desenvolupament de les temporalitats queer al cinema, tema que jo mateix —ho confesso—
he tret en resposta a la seva presentació fa una estona. Però per més que m’hi esforço, per
més que giri el cos cap al meu interlocutor, el camp de visió se m’ennuvola de seguida i les
paraules es desfan sense arribar a formar una idea lògica al meu cap. Els ulls se me’n van cap
a tu. Duus una samarreta blanca i uns texans negres, cosa que et fa fàcilment reconeixible
entre els jerseis de colors del grupet amb qui parles i de les camises i les americanes de la
majoria de gent. Els cabells foscos se’t rinxolen sobre el cap i amb la mà que no tens a la
butxaca et passes els dits per la barba de dos dies. Jo et miro des de la distància i em pregunto
si és suau o de les que piquen.
Duus unes ulleres rodones i platejades, i de sota el coll de la samarreta te’n surt una
cadeneta molt prima, també platejada, que t’envolta el clatell i es torna a amagar per l’altra
banda. Jo vaig fent que sí amb el cap de tant en tant, provant de fer veure que tinc la mirada
perduda mentre escolto en lloc de clavada en algú concret, i deixant anar algun right i algun I
see a l’holandès. Sense adonar-me’n, jo també em passo la mà per les galtes i la barbeta.
Algú aprofita el silenci per introduir-se a la conversa, I really loved your paper, i mentre
ells es donen les mans m’excuso ensenyant el got de paper buit. Des de la taula on ara em
serveixo un altre cafè que més em val no beure’m, la vostra conversa se sent millor, speaking
of TERFs, did you read Rowling’s tweet last week? Fuck’s sake, I was just, i en mirar cap a la teva
banda, em topo amb els teus ulls d’un verd mel. Tu continues el discurs, I mean how the fuck
can you call yourself a feminist when, però rere les ulleres em mires fixament. Acabes la frase i,
mentre la resta segueix discutint sobre la transfòbia i la pujada de l’ultradreta, te m’apropes.
Jo em congelo. Et serveixes un cafè mentre jo faig veure que em miro les galetes d’una safata.
Are you also presenting? Agafes la galeta que jo m’estic mirant i te la poses a la boca.
No acabo d’ubicar el teu accent, amb les nasals de l’americà però amb alguna cosa
curiosa en les vocals. Eeeer, yeah, aconsegueixo respondre finalment. Ens expliquem les
respectives presentacions al congrés i el que ens està semblant tot plegat de moment. És el
primer cop que presentes, però ja has vingut a Roma un parell de vegades, encara que tens
ganes de descobrir-ne la part menys turística. Ets d’Atenes. No m’acaba de quedar clar quina
edat tens. Per l’estil, per com parles i per les ulleres de no dormir que se ́t marquen sota els
ulls, diria que la meva edat, però sota la barba se t’hi veu una mandíbula arrodonida i per la
pell suau i tibada sobre els bíceps no deus arribar als trenta. Em dius que estàs nerviós, però
no ho sembla gens. Hey where do you wanna go next? Em quedo parat. Com que on vull anar?
M’estàs dient de follar? Ok, som en un congrés d’estudis queer, però així, directament? Which
panel are you attending?, aclareixes, i et poses a riure, endevinant el que pensava. Quan rius obres
la boca desacomplexat, ensenyant les dents blanques i petites, i se t’arrufa una mica el nas,
com als gossos quan s’enfaden. Ets adorable. De cop, em mires i dius: είσαι γλύκας.
Vens a la meva presentació i jo a la teva. Davant del públic se’t veu petit, però quan
planteges la teva lectura d’una novel·la tot navegant amb comoditat el pensament de Butler,
Preciado i Halberstam, em pregunto d’on collons has sortit. Quan acabes em mires i somrius.
Durant la ponència de clausura —totalment infumable— ens passem notetes amb la llibreta
on prens apunts. Ens caguem en la homonormativitat del ponent, ens prometem anar a
prendre un spritz en algun lloc amb pocs turistes i jurem defensar sempre una vida
contrasexual. Em sento com un adolescent. Quan me n’adono, son les 3 i ens estem
demanant la segona ronda de gintònics al 101 club, que hem trobat buscant “bar gay” a
google maps.
El lloc és un soterrani amb música prou forta com per ballar però prou fluixa com
per parlar. Seguim xerrant mentre bevem i a mida que el lloc es va omplint, nosaltres ens

apropem més. Faig veure que no noto la teva olor, salada però també dolça, quan m’apropo
per parlar-te a l’orella, ni el magnetisme de les teves cames, que s’han encaixat amb les meves,
ni el llamp congelat que em travessa el cos quan m’agafes el clatell i et poses de puntetes per
apropar-te a dir-me alguna cosa. Jo t’agafo per la cintura, finíssima. Demà no recordaré res
d’aquesta conversa. Només els teus cabells suaus a la meva galta, la samarreta blanca que és
rosa i ara blava i ara lila sota els llums, la cadeneta que duus al coll i el dubte de si al final de
la cadena, sota la roba, hi penja alguna cosa.
El primer petó és tendre i petit. Com la teva boca. Tens gust de llimona amarga. A
poc a poc ens deixem anar i els petons s’intensifiquen, ara lents, ara més llargs i forts, com
onades que pugen i pugen i esclaten per finalment tornar a enretirar-se.

*

Entrant a la recepció de l’hotel, ens comportem. El recepcionista ens mira. Buona
notte. Buona notte. Ens mengem la boca a l’ascensor. Quan tanco la porta de l’habitació,
m’empenys contra la paret i em cobreixes el coll de petons mentre m’acaricies el paquet. Jo
et faig mossegades al coll, a l’orella, al clatell, llavors et ressegueixo una clavícula amb la
llengua fins a sota la nou del coll. Respires fort. T’arqueges sota les meves mans. Et toco
l’esquena, t’agafo el cul. T’arrambes a mi. Per sobre els texans et segueixo la línia del cul. Em
tornes a fregar el paquet i m’agafes la polla per sobre els pantalons. La tinc tan dura que
juraria que noto els calçotets més petits, com si se m’anessin encongint. Jo també et passo la
mà per davant. Gemegues una mica dins la meva boca. Lentament, et fico la mà dins els
calçotets. Primer el camí de pèls que et baixa des del melic, llavors el pubis rasurat, llavors
l’escalfor humida. Estàs mulladíssim. El dit del mig em rellisca un cop, dos cops, i llavors es
perd dins teu. Em mires els ulls amb la boca oberta i em mossegues el llavi. Trec la mà i
t’agafo la samarreta. May I? Em fas que sí i te la trec vigilant amb les ulleres.
Sobre els pectorals, els pèls són abundants i fins. Ets guapíssim. A la cadeneta del coll
hi duus un d’aquells amulets vermells napolitans. Diuen que representen una banya de bou,
però a mi sempre m’han semblat més un pebrotet vermell, dels picants. Me’l poso a la boca,
però no pica. Fa una olor subtil, que és de suor i de mar i de metall i potser d’algun perfum.
Ens mirem als ulls. Segueixo pit avall i m’ajupo per fer-te petons a la panxa. La tinc tan dura
que, en baixar, se m’aixafa i em fa mal. Quan torno a aixecar-me, m’empenys sobre el llit i
t’asseus sobre meu.
M’apropo a tu i ens fem un petó molt lent. Quan et miro el pit des d’aquí, no hi veig
cap cicatriu. No scars? et pregunto. Tu m’expliques que la mastectomia que et van fer no és
d’incisió sota el pit sinó pel mugró, i m’ensenyes uns puntets blancs que t’envolten els
mugrons i que no havia vist. Wow. Rius, orgullós, i em dius que estàs molt content de com et
va quedar. Good, right? Jo assenteixo i t’hi faig més petons. Beautiful. Et llepo un mugró fent
remolins amb la llengua. Can you feel this? I tu em respons que ssseeeh, que ho notes. Una
miqueta. Tots dos riem.
Ara ets tu qui em treu la samarreta. Em fas petons de la boca al coll, al pit, a la panxa.
I vas baixant, però abans de tornar a posar-nos-hi et pregunto: Is it OK if I have a shower?
Després de tot el dia, em noto massa suat. Em dutxo a consciència, pensant en el teu cos.
Quan surto de la dutxa, l’erecció no m’ha baixat ni una mica, així que em poso uns calçotets
per no sortir despullat davant teu, però aleshores et trobo estirat al llit, en calçotets.
M’encantes.
M’acosto i ara ets tu qui diu May I? amb un somriure, mig imitant la meva preocupació
pel consentiment. Abans que et pugui respondre, t’has agenollat i tinc la teva cara al paquet.
A la panxa hi noto els teus rínxols negres mentre em fas petons per sobre dels calçotets. No
sé quina sensació m’agrada més. La polla em batega sota la tela com si intentés escapar-se.
Comences a llepar-me-la i al cap de poc la tinc tota mullada. M’agafes els calçotets per la
goma i me’ls baixes. Descoberta, la polla explora una nova llibertat, però tu l’agafes de seguida

amb les dues mans. Te l’encares just davant de la boca i em mires els ulls. Primer em menges
el gland. Respiro. M’aguantes el tronc i vas baixant cada vegada més, i els llavis van deixant
una marca lluent cada vegada més lluny quan t’enretires. Ara, amb una mà m’agafes els ous.
Continues menjant-me-la, cada vegada més ràpid, però sense cap pressa. L’altra mà te la
poses dins dels calçotets. Fas un mmmmh amb la boca plena i jo noto com em creix encara
més. Ara m’hi fas petons des de la punta fins a la base. Em menges els ous mentre em
masturbes. T’escups a la mà i segueixes pelant-me-la, primer amb una mà, després amb totes
dues, fent moviments giratoris, cada una en un sentit. La saliva fa que llisqui més i més. Quan
te la tornes a ficar a la boca, me l’has mullat tant que els ous em degoten saliva. Crec que
explotaré.
Però vull menjar-te jo. M’agenollo per fer-te un petó. La boca et fa un gust
lleugerament nou, molt subtil, però diferent. Ens posem drets junts. T’estiro sobre el llit
panxa amunt i, aquest cop, en lloc de baixar-te des del coll, et pujo cames amunt, a poc a
poc, a petons que deixen alguna mossegada suau a l’interior de la cuixa. Respires més ràpid,
més fort. Em passes els dits pels cabells, primer com si em pentinessis suaument, després
sense cap ordre, amb descontrol. Plegues els genolls i jo, amb el cap entre les teves cuixes,
m’amorro a tu. En vull més. Quan la teva respiració ocupa l’habitació sencera, et baixo els
calçotets. Fas gust d’algues. Et menjo com les amigues m’han dit que s’ha de menjar un cony:
no penetrant-lo, sinó jugant a escriure-hi lletres amb la llengua. Primer faig l’abecedari en
majúscules, gros i ample, allargat i dispers sobre els llavis majors: A, B, C, D... després passo
a la concreció de la minúscula, als seus girs i canvis de sentit sobre el clítoris: a, b, c, d... La
mandíbula comença a fer-me mal, però m’agafes el cap amb tanta força que quan arribo a la
z torno a començar. De tant en tant, obro els ulls i et miro sencer, cony, pit i barba, i se’m
posa encara més dura, i et torno a menjar, i penso que ets un miracle.
Llavors t’incorpores per fer-me un petó a la boca i t’estires per fer un 69. Me la
menges amb força. En aquesta posició, l’arc que em fa la polla t’entra gola avall sense
problemes i tu ho aprofites. M’agafes pel cul per apropar-te amb més comoditat i te la fots
sencera, fins que el nas et queda entre els meus ous. Ufff. Jo segueixo menjant-te el cony,
però tu me la menges tan bé que em costa concentrar-me. Llavors, m’hi fixo: el clítoris et
surt tant que et penja una mica. La testosterona, penso. I llavors recordo el teu penjoll, com
un pebrotet, o com una llengua vermella. I m’adono que és això. Que entre els llavis hi tens
una llengua. Petita i rosa. I te la menjo. Te la menjo sabent que som dues boques, dues boques
que es devoren a petons, amorrades d’una l’altra, dues boques que saliven i que es parlen,
més enllà dels idiomes, més enllà dels alfabets, dues boques que es comuniquen amb el tacte,
amb el ritme, amb una vibració atàvica, transnacional. Mentrestant, tu has aprofitat la saliva
per lubricar-me el cul i ara m’hi fiques un dit. Gemego, amb la boca plena. Jo també te’n fico
un a tu. Llavors, te la treus de la boca i em dius ρούφα το σαν πούτσα. What? I tradueixes: suck
it like a cis dick! Jo obeeixo. Fas un gemec que és com un portal obrint-se. Me la tornes a
menjar. Sobre els ous mullats hi noto la teva respiració que noto freda malgrat que estem
suant, i que s’accelera encara més. Tots dos ens estem menjant les polles, i ja no sé què
m’estàs fent, però crec que no aguanto més. Tu puges el ritme, jo també, ens agafem més
fort, ens arrapem l’un a l’altre, rellisquem, els enganxem com si ens hi anés la vida, tremolem,
cridem l’un dins l’altre, amb l’altre a dins, i llavors t’escorres a la meva boca. Sé que t’escorres
perquè et contreus i perquè m’inundes la boca i la barbeta i el coll d’una onada de tu, una
onada salada, intensa, lenta i prolongada, una onada que no s’acaba. Jo també m’escorro, a
pressió, alliberant per fi uns ous que no poden més. A les orelles hi sento campanes molt
petites, bombolles en la profunditat, un cant de balena, ultrasons, un mar trencant eixordador
sobre la platja i, de fons, totes les llengües del món. Som un infinit.
Caiem d’esquena sobre els llençols xops i a la pell ens hi formiguegen estrelletes com
espurnes sobre els pòmuls i els llavis i les mans. Amb el tacte busquem la mà de l’altre i

entrellacem els dits. I quan recupero la respiració i la marea comença a baixar, et dic Σ'aγaπώ.
Llavors tu em mires i dius: t’estimo.

Pau Guilabert Martín (PTGAS) — La historia de un hombre corriente

Hubo un tiempo en el que vivía entre la realidad del sueño y la ficción de la vigilia, incapaz
de distinguir las pesadillas de la rutina. Me levantaba, llegaba a la oficina, encendía el
ordenador y trabajaba hasta que el cielo oscurecía y los ojos palpitaban de dolor en sus
cuencas. Solo entonces podía volver a casa y dormir para empezar de nuevo ese ciclo de
eterna repetición. Hasta que un día ocurrió. Ocurrió que, al terminar la jornada, alargué el
brazo para apagar la pantalla y, en la silueta oscura y sin rostro de mi persona reflejada, una
presencia aún más oscura se deslizó tras de mí. Inmediatamente me giré. No había nadie.
Convencido de que había sido una ilusión óptica, me levanté y cogí las cosas para volver a
casa, pero con cada movimiento percibía cierto desajuste en los contornos de mi propio
cuerpo. Cuando llegué al ascensor, me pareció ver que una mancha negra se perfilaba
sobre los bordes de mi camisa blanca. La sacudí desganado y subí al ascensor. Al salir del
edificio, estuve a punto de tropezar con un bordillo que creía haber superado y noté de
nuevo ese movimiento errático y desacompasado en el pie trastabillado. Estaba tan
cansado que no le di la menor importancia a aquellos acontecimientos. Abrí la puerta del
coche, dejé la maleta en el asiento del copiloto y suspiré con los ojos cerrados por el
cansancio. Cuando los volví a abrir, dos manchas negras reposaban sobre el volante. Eran
mis manos. Más bien, la sombra correspondiente a mis manos, que, en un ejercicio de
autosuficiencia, parecían haber reescrito la histórica correspondencia entre la luz y la
oscuridad para determinar sus propios tiempos de actuación. En la práctica del empirismo
más fundamental, alcé un brazo. La sombra se mantuvo inmóvil y, pasados unos segundos,
también ella lo levantó. Levanté el otro brazo, pero esta vez la sombra no obedeció. Con
una determinación concisa, deslizó el brazo derecho hasta el cambio de marchas y el
izquierdo hasta el volante. Incluso puso el intermitente para indicar que quería salir de la
plaza donde el coche estaba estacionado. Desconocía el protocolo que uno debía seguir
cuando una sombra se revela a su dueño, de modo que hice lo mismo que llevaba años
haciendo: perpetuar la rutina. Quité el freno de mano, pisé el embrague, aceleré y el volante

se movió por la fuerza inmaterial de una sombra autónoma. Impulsado por la inercia del
hábito, apreté pedales y miré retrovisores mientras la sombra ponía intermitentes y
cambiaba de carriles con una tranquilidad pasmosa. Llegó al extremo de poner la
calefacción, encender la radio y, todavía con el dedo negro estirado, entendí que trataba de
cambiar la emisora. «Eso no —dije—. En dos minutos empieza mi programa favorito.» La
sombra pareció respetar mis deseos y continuó el trayecto sin el menor atisbo de sorpresa
ante lo extraordinario del fenómeno.

Todavía no logro explicarme cómo llegué a casa, pero la peripecia de aquella conducción se
sucedía de un modo tan solvente que cualquiera hubiera pensado que al volante se
encontraba el más experimentado de los conductores. Como si cuerpo y sombra fueran una
sola cosa, aquel juego de manos etéreas y pies corpóreos se prolongó hasta llegar a casa.
Subí al rellano y me dirigí a la salida para comprar algo en el supermercado de enfrente. Al
poner la mano sobre el pomo de la puerta, no vi la oscuridad de la sombra bajo la palma.
Extrañado, miré hacia atrás y vi mi silueta dibujada en el suelo del rellano. Desafiaba la
trayectoria de la luz proyectada y tenía los brazos cruzados sobre el pecho. Suspiró con
impaciencia.
—¿No quieres ir al supermercado? —La sombra señaló las escaleras que subían al piso—.
Todavía no, tengo que ir a comprar. No hay comida en casa.
Con un ademán irritado, negó con su cabeza opaca. Antes de que pudiera hacer nada, la
sombra se agarró la pierna con ambos brazos y empezó a tirar de ella hacia arriba. La
pierna ennegrecida se estiró, se estiró y se estiró hasta que un chasquido hueco como el de
una ventosa resonó en el eco del rellano. La sombra había conseguido desligarse de mi pie
izquierdo y estaba intentando lo mismo con el derecho. Antes de que eso sucediera, corrí
hacia las escaleras donde mi sombra todavía forcejeaba con la pierna y paró. Poco a poco,
bajó la pierna huérfana de materialidad y la silueta de nuestros pies se volvieron a unir.
Entonces, se me adelantó de nuevo y puso la mano en la barandilla. Al ver aquello,
rápidamente realicé un ejercicio de mimetismo y empezamos a subir los escalones hasta el

pisito que tenía alquilado en la primera planta del antiguo edificio. Nada más entrar, la
sombra se enfiló por el pasillo y se tumbó en la cama. «¿Ni siquiera un bocadillo?
—pregunté.» Volvió a negar con la cabeza y me resigné a seguirla con la barriga
hambrienta. Una sombra que precede al sujeto que la proyecta, ¿dónde se ha visto eso?,
¿Pero qué otra cosa iba a hacer? ¡Era mi sombra, no podía permitirme el lujo de perderla!
Uno puede estar solo en el mundo y sobrevivir, pero no si pierde hasta su propia sombra.

Desde entonces, pasé varias semanas tratando de alcanzar sus movimientos. Estaba
convencido de que si no lo hacía se me escurriría como arena entre los dedos. Decidí no
darle ninguna oportunidad para que eso ocurriera, determinación que a menudo me llevó al
extremo de lo ridículo. Especialmente, cuando salía de casa para pasear, hacer deporte o
ver a mis amigos. A medio camino, la sombra me daba un tirón de orejas, me arrastraba de
vuelta hasta el piso y me obligaba a permanecer durante horas en la cama. Le obedecía,
incluso cuando no tenía sueño, y me pasaba todo el fin de semana postrado en las sábanas
porque no me atrevía a contradecir su mandato. Si todo esto les resulta cómico, lo que les
contaré ahora les parecerá delirante. Una mañana, cuando salía del baño de la oficina, mi
sombra decidió que era un buen momento para lanzarse a una maratón improvisada. Tuve
que bajar los escalones de tres en tres, atravesar a zancadas el rellano, salir a la calle bajo
la mirada atónita de los compañeros y perderme por las calles del barrio de polígonos
industriales. El aire era frío y la sombra corría con tanto esmero que parecía querer huir de
aquel lugar de hormigón y chapa. Después de veinte minutos, no pude más y paré. Sin
embargo, como si su cuerpo pesara menos que una pluma, la sombra continuó corriendo
hasta perderse en la lejanía.

Nunca más la volví a ver. Aquella escena me costó el puesto de trabajo y desde entonces
vivo como un errante. Por la noche, duermo escondido entre los escombros del material
desechado por las fábricas o bajo el calor del motor de un camión hospitalario y, durante el
día, vago por los distritos industriales en busca de algún rastro de la sombra perdida.

Ares Solà Mauri (Filosofia, Política i Economia) — Reinventar-nos, amb amor

La primera vegada que vaig entendre què eren les relacions no monògames va ser fent

sobretaula al pis de Madrid. Era un vespre qualsevol, i a través de la finestra que donava al

celobert s’escolava una remor alegre de rialles, disputes dialectals i bromes d’aquelles que

només es forgen amb la convivència. D’allò que es coneix com a no-monogàmies ètiques

n’havia sentit a parlar abans, evidentment. De fet, no només n’havia sentit a parlar, sinó que

era una d’aquelles idees que havia esdevingut indefugiblement palpable en l’ambient que

freqüentàvem; és a dir, universitari, feminista, d’esquerres i amb afinitat envers les humanitats

i les ciències socials. Malgrat tot, cada vegada que n’havia sentit algun comentari havia estat

de passada i, a sobre, tot i que no sé amb quin grau de consciència, havia fet una mica com

qui sent ploure.

Aquell vespre hi érem totes cinc, assegudes al voltant de la taula del menjador. Al centre, un

desgavell de plats bruts, engrunes de pa desvergonyidament abandonades sobre les

estovalles, gots d’aigua suplicant per a ser reomplerts, tovallons de roba rebregats. Si aquell

dia algun transeünt ens hagués observat de passada a través de la finestra que donava al

carrer, m’hi jugo el que vulgueu que no hauria dubtat que allò que estava presenciant era una

escena d’allò més quotidiana, mundana, intranscendent. Cinc noies de vint anys mantenint

una conversa de sobretaula, una nit freda de dimarts, en un pis entre acollidor i atrotinat. Amb

tot, si aquell dia algun transeünt ens hagués observat de passada a través de la finestra i

hagués tingut aquest mateix pensament, s’hauria equivocat. I, a sobre, de mig a mig. Aquell

vespre, durant l’estona que vam estar conversant, vaig sentir com si el temps hagués entrat

en un estrany estat de suspensió. Aquell vespre, en aquell menjador i mentre manteníem

aquella conversa, vam filar entre totes una intimitat que jo mai havia experimentat abans. El

que vaig sentir en aquell moment no sé si seré capaç de posar-ho a paraules, però us prometo

de tot cor que ho intentaré.

Recordo que vaig sentir-me com si, de cop, la meva consciència s’hagués despertat d’un

somni molt llarg. Com si, de sobte, hagués recordat que feia molt temps que somiava. Com

si, de bursada, hagués quedat esmicolat en mil bocins un encanteri que mai m’havia plantejat

que pogués ni tan sols començar a esquerdar-se. Recordo aquell moment com una

trencadissa, com un embull de sensacions i comprensions i sentiments oposats que

paradoxalment va fer que pogués veure-hi clar. Recordo aquell moment com un vertigen, com

una caiguda lliure, com un abandonament sobtat i inevitable al buit que s’acabava d’obrir entre

els nostres peus, sota aquella taula compartida.

El que les meves companyes de pis, amigues i família em van regalar aquell dia va ser

l’oportunitat de convidar allò que fins llavors havia estat del tot inconcebible, impossible,

innombrable. De conceptualitzar, de posar a paraules a possibilitats que, des d’aquell

moment, podrien no només ser imaginades, sinó també experimentades de veritat. Recordo

les seves veus omplint el menjador, com si una alenada d’aire fresc s’hagués atrevit a entrar

a través de l’escletxa de la finestra que donava al celobert i hagués decidit quedar-se a

contemplar l’abast de la seva irreverent i triomfal arribada. Recordo com, de cop i volta, els

seus mots van omplir l’estança de la possibilitat de posar en dubte tot allò que ens havia estat

ensenyat o, més aviat, tot allò que ens havia estat imposat, amb molta cura i alhora amb la

diligència de qui sap que no pot arriscar-se a perdre. Així, recordo els seus plantejaments,

guiats pel desafiament inequívoc de tot allò que havia estat col·lectivament assumit com a

natural, de tot allò que havia esdevingut socialment normatiu; de totes aquelles antigues i

obsoletes caselles, cotilles, caixes, fronteres; tan fixes, tan fermes, tan fetes a base de

coaccions, tan interioritzades per culpa de la por.

Convidar l’impossible volia dir donar-nos a nosaltres mateixes l’oportunitat de reinventar, de

repensar el que havien de significar les relacions o vincles que manteníem no només amb les

respectives parelles romàntiques, sinó també entre nosaltres i amb la gent del nostre voltant.

Convidar l’impossible volia dir acollir noves maneres d’entendre la pluralitat de veus, de

persones, de perspectives; la multiplicitat de desitjos, de maneres d’entendre i viure la

intimitat, la confiança, la comunicació, el respecte, les cures, el plaer. Convidar l’impossible

volia dir plantejar una manera alternativa d’ocupar l’espai, d’estructurar les nostres existències

materials per tal de convertir-les en indrets més còmodes, més genuïns, més coherents amb

el que creiem i aspirem a viure. Convidar l’impossible volia dir perdre la por de pensar com

seria habitar en xarxa, o entendre’ns col·lectivament, o començar-nos a concebre com a

constel·lació i no merament com una allau de cometes, asteroides, astres i planetes. En

definitiva, convidar l’impossible implicava no només reinventar el món físic que habitàvem,

sinó reinventar-nos a nosaltres mateixes a través de concepcions alternatives de les formes

que podria adoptar l’amor, que pot adoptar el fet d’estimar, el fet d’estimar-nos.

Tot i que aquella conversa fou essencialment alliberadora, observant-la amb la perspectiva

que m’ofereix el temps que s’ha escolat i els esdeveniments que s’han encadenat des de

llavors, soc capaç d’adonar-me que moltes vegades no són els mots allò que importa, sinó

tot el que els mots comporten. I és que aquelles paraules van desencadenar l’arribada dels

llibres de teoria feminista, de poliamor, d’anarquia relacional, de reflexions diverses entorn a

l’amor, a la societat, a les estructures de poder. I, tal com van arribar els llibres, van continuar

tenint lloc les converses, les estones de reflexió tant individuals com compartides. I així van

començar a omplir-se les pàgines d’idees, de dubtes, de pensaments que fins llavors no havia

estat capaç de formular, però que ja no podia de treure’m del cap. I els pensaments van

esdevenir decisions, decisions d’aquelles que fan mal quan es prenen, però que ja no pots

no prendre, perquè provenen d’una comprensió i una manera d’estar en el món que ja no pots

ignorar sense trair-te.

Alhora, tots aquests canvis no van donar-se sense instàncies d’impotència reiterades, sense

frustracions, sense indignacions davant la resistència de tot i tothom envers els nostres

desesperats intents de fer-nos un lloc al món, un lloc petit però nostre. Sentir que tot és

extremadament complex, exageradament complicat i excessivament immutable estava i està

encara a l’ordre del dia. Ser conscients que el món està infestat d’injustícies, opressions i

contradiccions flagrants és necessari i alhora exasperant, indispensable i alhora una

exposició brutal i constant a tot allò que, per molt que ho intentis, sents que no pots ni podràs

transformar.

Però, per molt que sentim que les fronteres i els límits són massa rígids, fixes, o

infranquejables, no sempre ho són tant. Perquè, allà on hi ha poder, dominació, opressió, és

on es planta la llavor de la resistència, de la subversió, de la possibilitat d’imaginar una

alternativa. Per molt que sentim que les fronteres sempre hi seran, no hem de perdre

l’esperança de poder esquerdar-les un dia, de poder-les creuar, encara que, al principi, cada

petita victòria se’ns faci estranya. Perquè els canvis sempre són incòmodes; generen sospita,

engendren recels. Creen escletxes a través de les quals aconsegueix filtrar-se la incertesa. I

és que, encara que entendre’ns en relacions que rebutgen les etiquetes creï espai per a un

canvi que ha de ser alliberador, això també implica arriscar-se a trobar-se en el buit, a perdre

la seguretat, a prescindir de les certeses absolutes que aporten les relacions amb nom i

cognoms. A més, com que els canvis que demanem són estructurals, hem d’acceptar el fet

que desembocaran inevitablement en resultats limitats, que produiran realitats que

continuaran –sens dubte– incorrent en contradiccions, tensions i mitges veritats. Alhora, però,

són aquests canvis els que obren camí. Entre totes, podem construir ponts entre aquestes

incerteses compartides, i teixir xarxes des de les quals articular la nostra voluntat de

relacionar-nos amb el món d’una manera diferent. Perquè, per molt que sentim que tot el que

estigui a les nostres mans sempre serà del tot insuficient, els canvis a petita escala, dins de

les nostres comunitats –malgrat els seus vicis i biaixos– són la llavor d’un model relacional

més sostenible, més lliure, més plural, més mutable, més genuí.

Els canvis a petita escala que estem introduint en les nostres xarxes afectives provenen de

la precarietat, i creen incertesa. Però potser és aquesta incertesa el que necessitem convidar

a les nostres vides, a les nostres existències quotidianes col·lectives. La incertesa comporta

una predisposició al canvi, a acceptar, adoptar i adaptar-se a les circumstàncies vitals pròpies

i de la gent que tenim al voltant. La incertesa és l’alternativa a la normativitat, a la frontera, a

la casella que ens ha estat assignada i que amb totes les nostres forces estem intentant

dinamitar. La incertesa és el vertigen del buit i alhora l’espai que pot convertir-se en allò que

en comunitat decidim convertir, construir, crear, reinventar. Perquè, si ho pensem bé, és molt,

tot el que cap en aquesta incertesa. I nosaltres som tot allò que, mantenint l’amor i el respecte

mutu com a pilars inapel·lables, cap en la nostra.

Guillem Uceda i Oliver (PTGAS) — Vivo en conversación con los difuntos

Francisco de Quevedo escriu que «con pocos, pero doctos libros juntos,/ vivo en

conversación con los difuntos,/ y escucho con mis ojos a los muertos.» A partir d’aquests

versos del sonet Desde la torre de l’escriptor madrileny pretenem dur a terme una breu

reflexió al voltant del concepte de tradició literària i el bastiment del cànon literari basant-

nos en el concepte d’originalitat com un dels múltiples factors de construcció d’aquesta

escala de valors fluids.

Si tornem als versos del gran rival literari de Luis de Góngora, trobarem que ens

serveixen de punt de partida per començar a establir una sendera ferma a l’hora de

presentar un comentari sobre la qüestió canònica i l’originalitat. Quevedo, en el seu

poema dedicat a la lectura, exposa que «escucho con mis ojos a los muertos» en

referència a tots aquells autors anteriors cronològicament que han estat elevats a la

categoria de canònics per qualsevol dels motius, quasi infinits (noti’s la hipèrbole),

possibles. En aquest sentit, es conjuminen els versos quevedians amb les paraules,

certament iròniques, del poeta i crític literari sevillà Luis Cernuda quan apuntava que

«opinar acerca de un escritor clásico es cosa fácil.» (De Paz, 1999: 29).

Un autor d’un temps pretèrit és sempre un element canonitzador perquè més enllà de

l’obra escrita deixa la seva influència a la posteritat, de manera que qualsevol individu

«tiene al alcance de su mano el presente y el pasado, el pensar y el sentir de toda la

humanidad» (Zweig, 2013: 8). La qüestió de fons persisteix. Els fantasmes canònics del

passat ens acompanyen, ens guien en la lectura, escoltem amb els nostres ulls les seves

paraules, com diu Quevedo. Tot, doncs, està escrit i vivim en i del món de William

Shakespeare, Dant, Lev Tolstoi, i un reguitzell d’autors que formen la realitat i la ficció

en què ens movem, modelen el discurs individual i col·lectiu, les nostres preferències i

creen un sentit del gust. Així les coses, si conèixer és reconèixer és possible l’existència

de l’originalitat entesa com a element trencador amb la tradició? Es pot ser original si la

mà que subjecta la ploma és hereva de tot allò que s’ha escrit i filla d’allò que ha llegit?

Si tenim en compte que considerem l’originalitat com a sinònim de trencament, de canvi

de perspectiva, de mirada, un apartar-se de l’anterior (l’antic i vell) per fer una cosa

diferent i que realitzar això és una tasca impossible perquè qualsevol trencament no és

altra cosa sinó un pas lògic que funciona com a resposta a l’anterior, queda palès que

com a fills del cànon que som, no podem matar al pare, o, almenys en un sentit edípic,

matar el pare no elimina el problema, sinó que l’incrusta. El fet d’intentar ser original és

una pedra a la sabata que es clava als peus de l’escriptor, un trau que rau en el més

profund de l’ànima.

Per tant, cal tenir en compte que en el mecanisme d’adopció del valor d’una obra hi són

implícitament presents les obres anteriors; a tall d’exemple, si prenem el capítol sisè del

Quijote (1605), «Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la

librería de nuestro ingenioso hidalgo» serem testimonis d’una conversa entre el capellà

i el barber de la qual podem extreure dues conclusions. La primera, relacionada amb

l’obra de Garci Rodríguez de Montalvo, Las sergas de Esplandián (1510), descrita com

a «hija legítima» de Los cuatro libros del virtuoso caballero Amadís de Gaula (1508) i

que mereix acabar a la foguera puix que «no le ha de valer al hijo la bondad del padre.»

Nogensmenys, el llibre sobre el cavaller Amadís de Gaula considerat com a origen del

qual deriven les altres novel·les cavalleresques, mereix ser salvat perquè és original, ha

de ser allunyat de les flames, absolt de la crema tot i ser, pel capellà, l’esca del pecat

d’aquest gènere novel·lístic. Amb tot, aquest fragment del Quijote ens permet entendre,

per un cantó, que l’originalitat és un valor clau en l’establiment de l’escala de valors del

cànon i per un altre que l’originalitat no és consubstancial d’un text, sinó que és un valor

atorgat, artificial. Per exemplificar-ho fixem-nos en les paraules que pronuncia el capellà

a la biblioteca del cavaller errant més conegut de la literatura. Quan l’ardiaca té el llibre

de les aventures del cavaller Amadís de Gaula a les mans afirma que és el primer del

gènere, però ho diu ignorant que existeix Tirant lo Blanc (1490), escrit quasi vint anys

abans. Es mescla aquí la bellesa i l’atoniment perquè vivim segons allò que coneixem i

l’ignot ens causa estupor.

En tot aquest assumpte sobre l’originalitat, la canonicitat i la relació que s’estableix entre

ambdues, podem fer nostres les paraules d’Enrique Vila-Matas quan defensa que «no

hi ha progrés ni canvi en la literatura, només repetició, perquè mai va existir l’originalitat,

i més aviat tot és transmissió i repetició d’idees alienes des del principi dels temps [...]

un relat original que no es coneix i la modificació del qual és la història de la literatura»

(2017). La inevitable modificació a què fa referència l’escriptor de Bartleby y compañia

(2000) i la influència que comporta en artistes posteriors es veu reflectida en la recreació

i reinterpretació dels homenatges d’Antoni Tàpies a Joan Miró, fills ambdós del

primitivisme, de les pintures de les cavernes, de l’art original. El fet de conèixer o no la

referència anterior, el que s’homenatja, ens fa, com a individus receptors de l’obra,

copsar-la de manera distinta. Per tant, el desconegut aporta matisos a la coneixença.

Tanmateix, i retornant a la qüestió canònica, utilitzar únicament el criteri temporal no és

vàlid per assignar una obra al cànon, perquè un autor pot canonitzar una influència

anterior. El trencament que va suposar Jackson Pollock va fer que El Greco fos admirat

i canonitzat. Així doncs, l’originalitat no tan sols és còpia, sinó que és un element

canonitzador d’anada i tornada, de passat a present i viceversa; com afirmava

Kierkegaard la repetició i el record són el mateix moviment amb la diferència que el

record va cap enrere i la repetició cap endavant.

Voldria, abans de finalitzar aquesta reflexió, exposar unes breus consideracions. Hem

vist que allò que podem entendre com a originalitat amb relació a l’estranyesa pot

esdevenir canònic. Així mateix, el talent individual, altera i és alterat per la tradició.

Malgrat la impossibilitat de ser original d’acord amb el concepte que tenim del mot, la

possibilitat de modificar la tradició, i adaptar-la a l’episteme en un sentit foucaultià del

terme, ens permet confiar en el quasi infinit estranyament de la cultura per la cultura.

Què volem dir amb l’estranyament de la cultura per la cultura? Possiblement les paraules

de J. V. Foix quan escrivia que «m’exalta el nou i m’enamora el vell» siguin la resposta

idònia. La producció literària, ingent, i la finita vida humana són dos pols que permeten

la convivència entre el nou i el que és vell, un món en què la idea d’originalitat és ben

viva malgrat ser una tasca irrealitzable.

En definitiva, l’originalitat és un encalçament va, una obra sempre és deutora de

l’anterior. Cal desfer-se de les musses i entendre una obra com una acumulació quasi

holística —però no mística— del coneixement individual i social, com si quan s’escriu

s’estigués sotmès a un diàleg amb els difunts que, igual que en el cas de Quevedo,

«enmiendan, o fecundan mis asuntos», impregnant de tradició l’intent de subvertir-la. El

cànon no elimina, sinó que categoritza i assimila la novetat fins a convertir-la en norma.

D’aquesta manera, l’única possibilitat, un cop alliberats del jou de l’originalitat, és canviar

la manera d’entendre la tradició, no transformar-la.

Només queda, doncs, pensar en si pogués acordar Tradició i Originalitat com J. V. Foix

volia acordar Raó i Follia...

Bibliografia

De Paz, Amelia. (1999). Góngora...¿y Quevedo?. Criticón, 75. 29–47

Europa Press. (13/02/2017). Vila-Matas reflexiona sobre l’originalitat a ‘Mac y su contratiempo’. Al dia. Recuperat de: https://www.aldia.cat/gent/noticia-vila-matas-reflexiona-loriginalitat-mac-contratiempo-20170213152604.html

Instituto Cervantes. (1997–2022). Capítulo VI: Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo. Centro virtual Cervantes. Disponible a: https://cvc.cervantes.es/literatura/clasicos/quijote/edicion/parte1/cap06/default.htm

Zweig, Stefan. (2013). Encuentros con libros. Acantilado.