La ciència – ficció i el terror són dos gèneres històrics que sempre han gaudit d’un gran públic. Ambdós posseeixen un component misteriós i inquietant que atrau l’espectador, seduït per allò desconegut i tenebrós. És natural que en algun moment de la Història del Cinema els dos gèneres s’ajuntessin, cosa que varen fer de manera pionera a Alien (Ridley Scott, 1979), un prodigi cinematogràfic que ens mostra una nova manera d’entendre l’espai, sense naus llampants o marcians antropomòrfics, essent potser el film més transgressor de tota la història de la ciència – ficció.

Alien ens presenta la història de la tripulació de la nau comercial Nostromo, comandada pel capità Dallas (Tom Skerritt) i la tinent Ripley (Sigourney Weaver), que arriba a un planeta estrany en el qual viu un intrús destructor que aconseguirà introduir-se en la nau, aniquilant cadascun dels tripulants fins a arribar a un combat mortal amb Ripley. El film ens situa en la immensitat de l’univers, un univers desert i buit on sembla que hi quedin poques estrelles, puix que està sumit en una negror tèrbola que impedeix distingir res. Ni tan sols la funcional Nostromo s’albira: és igual de tenebrosa que l’espai mateix, gran i inacabable. La tripulació no consta d’astronautes amb somnis de conquerir la Lluna o de descobrir un planeta llunyà per engrandir el coneixement humà, sinó que són treballadors que volen tornar a casa després d’una dura jornada de treball. L’atmosfera pessimista i rutinària, símbol del desencant del somni americà dels anys 70, ens introdueix en un futur no molt llunyà on l’univers ja no es contempla com un miracle, sinó com un gran forat negre on ningú pot sentir-te cridar, com tan encertadament exposa l’eslògan de la pel·lícula. Aquesta decadència provoca desconfiança, una sensació claustrofòbica, ja que malgrat estar en l’espai exterior, el clima fosc i asfixiant ofega tota llum, qualsevol comunicació, i ja preveu que als protagonistes els hi espera un destí no massa plaent.

Però és amb l’intrús, l’alien, que el film s’introdueix de ple en el gènere d’horror. Se’ns presenta a una bèstia com mai s’havia vist abans; esfereïdora com cap altre, indestructible com la roca més forta, diferent i amb un únic objectiu: aniquilar tot aquell que se li posi al davant. És potser l’extraterrestre amb un disseny més complex que s’ha ideat fins avui. Gràcies a l’artista H. R. Giger l’alien posseeix tot un cicle de reproducció. Aquesta increïble criatura es metamorfosa cristal·litzant dos tipus d’horror. En un inici se’ns mostra un vessant encaminat cap al gore pur, concentrat en la revelació sorpresa de la pel·lícula: l’explosió del ventre d’un dels tripulants, d’on surt l’alien en forma de serp maligna, el qual s’ha introduït en el cos del pobre Keane en una fase prèvia d’infecció; arrelant-se a la seva cara, gairebé arrencant-li la pell. L’altre vessant és més proper al terror dels anys 40 de Jacques Tourneur: la por a la foscor, a les ombres. L’alien creix i es converteix en un ésser gegant d’un color negre grisós, amb una forma orgànica feta a partir de tubs i urpes, però a l’espectador mai se’l mostra completament. La forma curvilínia de l’ésser es confon amb els nombrosos cables i seccions de la nau. Amagat entre la tenebra, l’ésser biomecànic es mou de manera sigil·losa i el públic tem cada tub, cada cantonada de la Nostromo, arribant al final a creure que està en tots llocs, provocant una sensació de paranoia.

Així, Alien construeix una meravellosa simfonia d’horror que oscil·la entre un etern flux de sang i una temible presència. En definitiva, el públic sent que no pot sortir de la nau i està tan atrapat com els personatges, amenaçats per un ésser gairebé invisible que assassina de manera violenta i la sang del qual és àcid. En un suspens permanent, els plors de la tripulació només poden ser escoltats pels espectadors, impotentment asseguts en les seves butaques. La por al desconegut es materialitza, la realitat canvia en el desolat univers.

Cal comentar també que el film no només és transgressor per l’ambient pessimista i asfixiant que presenta, poc utilitzat en el gènere, sinó pel fet que l’heroi de la pel·lícula és una dona; i no qualsevol dona, una jove sagaç i intel·ligent, estratègica, que malgrat el seu nerviosisme intenta mantenir el cap clar. És evident que quan veiem a la tinent Ripley i la força que desprèn, ens adonem que personatges com Luke Skywalker no tenen res a fer contra ella: la seva presència ens revela la veritable matèria de la qual estan fets els herois. No només és capaç d’enfrontar-se a un ésser indestructible i sense cap capacitat de raonament, sinó que organitza la seva fugida en un temps límit mentre intenta tranquil·litzar els últims supervivents.

En conclusió, podríem dir que ens trobem davant dues personalitats monumentals: l’alien i Ripley, que configuren un eficaç  duet que, segons la meva opinió, encara cap altra pel·lícula de ciència – ficció o terror ha sabut igualar, de la mateixa manera que encara cap film de gènere ha estat tant transgressor: un espai solitari, la claustrofòbia de set persones que no poden escapar, una bèstia totalment insensible, una forta heroïna, etc. Convido a tothom a gaudir d’aquesta aclaparadora experiència, a ser el novè passatger de la Nostromo.