El títol ja ens alerta que no ens fem gaires il·lusions: no és més que un home i un somni que es veurà interromput i no arribarà a fer-se realitat. Preston Tucker, el nostre protagonista, va tenir la mala sort d’estar avançat al seu temps. Al cap i a la fi, la pel·lícula narra ni més ni menys que aquest fet: la impotència d’un home amb múltiples idees però poc pressupost que, a despit de com el món el vulgui jutjar, intenta fer-se lloc al costat d’unes Majors que només accepten l’evolució /modernitat d’elles mateixes.

És conegut que L’home i el seu somni, a més d’explicar-nos el somni americà parcialment escapçat de Preston Tucker, és un retrat del mateix director, Francis Ford Coppola, qui ni de lluny està dirigint una de les seves millors pel·lícules. L’alterego de Coppola –Jeff Bridges en el paper de Preston Tucker- no és estrictament un artista, però sí un visionari, de la mateixa manera que ell s’hi considerava malgrat el baix èxit dels seus últims films i el rebuig que va partir per part de la Indústria Cinematogràfica del moment. Aquest és just el punt de partida del cineasta, que vol retratar com fer-se un lloc en un determinat sector, plasmant el dur ascens al costat d’un monopoli amb cuirassa de ferro a qui es molt difícil fer competència, encara que tinguis millors productes a oferir que els teus –ja consagrats- rivals.

De la mateixa manera que a  l’American Dream  tothom pot arribar a dalt de tot, tothom pot fer el projecte d’ascensió invers: el que narra brillantment el film és que en el cas de Tucker no és a causa de la seva persona sinó d’unes empreses multinacionals, les Big three [1], que el veuen com una amenaça que empobrirà, encara que minúsculament, el seu capital al sector. El capitalisme es menja el somni de Preston Tucker, així com ho fan els tribunals americans amb la justícia; una justícia de jutges subornats amb un jurat popular bastant indecís: Preston Tucker ha de fer un discurs al seu propi judici que frega el dramatisme però que funciona.

I aquí rau el testament de Coppola: és una declaració d’intencions que deixa anar a través de la boca de Preston Tucker, qui parla obertament de la pròpia vida del cineasta d’origen italià en un món de màquines amb motor, totalment paral·lel i allunyat de l’art, però que és metàfora de la situació que vivia el director del film vivia aleshores. La manera d’aconseguir això és potser, un tant agressiva. Coppola fa un retrat del model perfecte d’home americà: atractiu, simpàtic, de bona família i amb bona família. Però també és un home carismàtic, creatiu, arriscat i agosarat. Un selfmade man amb qui a poc a poc empatitzem –sobretot, gràcies a un gran treball actoral per part de Jeff Bridges-, com també ho fem amb el seu projecte automobilístic. I és aquí on l’experiència de biopic que proposa el film es fa present: el seu fracàs és el teu fracàs, formes part de l’equip de desenvolupament dels Tucker Torpedo i vius en directe la seva primera i última embranzida.

Lluny de com es podria interpretar si fos ficció, Coppola parteix de fets reals i fuig d’un guió pre-establert per mostrar-nos la condició real de la història, tot i que amb les floritures formals que hi afegeix es trenca una mica aquesta premissa. Coppola reivindica l’estafa del somni americà però deixa entreveure l’esperança (al meu gust, forçada) en Tucker: s’haurà de conformar amb una altra cosa, però ja li està bé.  No podria acabar d’una altra manera un film embolcallat amb una il·luminació fantasiosa i delicada, amb moviments de càmera fluïts i poètics, amb un muntatge delicat, amb uns espais i una direcció d’art que creen una mena d’atmosfera càlida que envolta i que recorda a algunes de les que després va crear Sofia Coppola.

Però podem llegir aquest film des de dos punts de vista totalment oposats: Paradoxalment, potser en realitat aquest film és una mena de publicitat molt explícita de la Tucker Corporation [2] i, per si no fos poc, de l’American Dream: a la llarga, a Coppola li funciona, i malgrat el cas fallit del somni de Preston Tucker, el director del film i George Lucas[3] tenen en propietat alguns dels mítics Tucker Torpedo. Malgrat el seu to optimista, la pel·lícula no deixa de parlar del somni d’un empresari, que en definitiva vol diners perquè ha d’alimentar a la seva família: no lluita només per amor a l’art. 

Sigui com sigui, Preston Tucker/Francis Ford Coppola aposten per les seves idees automobilístiques/cinematogràfiques amb una devoció absoluta que es veu truncada per un monopoli de Majors del motor/estudis de Hollywood que tallaran d’arrel aquest somni inicial. Però és indiscutible que Coppola va tenir molta més fortuna que el creador dels fantàstics Tucker.  

Malgrat el forçat final optimista i esperançador amb un somriure esclatant de Jeff Bridges, Coppola va guanyar la lluita per fer realitat el somni: Uns crèdits finals apareixen aclarint la derrota del nostre visionari protagonista: posaria fi a la seva vida en cinc anys. Coppola, en canvi, tornaria a ascendir a l’Olimp: en dos anys faria El Padrino III.

[1]Les integrants de l’anomenada Big three del motor eren les empreses automobilístiques Ford, General Motors i Chrysler.

[2]La Tucker Corporation va ser co-prodroductora del film.

[3]Qui a més a més va exercir deco- productor de la pel·lícula, tornant-li el favor que Coppola va fer-li quan li va produir American Grafitti (Lucas, 1973).