Un dels clàssics del cinema de terror col·lectiu i una de les obres mestres del cineasta del suspens; “The Birds” va tergiversar tota la població, tal com Hitchcock ja havia previst, i va irrompre en l’imaginari popular introduint un nou i trencador factor en el gènere: allò més ignorat i quotidià pot convertir-se en la font del pànic més absolut.

Prenent com a referent l’obra de la novel·lista britànica Daphne du Maurier, que parlava al·legòricament dels atacs aeris de la II Guerra Mundial amb l’assetjament d’uns ocells kamikazes a una comunitat de grangers, el director també va servir-se d’aquest ordinari animal per subordinar la població a una força incontrolable que posés en dubte la seva pròpia condició; la rebel·lió -o inversió de poders- d’allò que crèiem inferior i reduïble. L’inevitable capgirament ja se’ns presenta des del principi: l’estupenda rossa Melanie (Tippi Hedren), s’encapritxa del perfecte solter Mitch Brenner (Rod Taylor)  i, per tal de satisfer el seu desig, utilitza un parell d’ocells com a excusa per anar-lo a visitar a Bodega Bay, el seu petit poble de pescadors. No és casualitat que els dos ocells es tractin d’agapornis, en anglès “lovebirds”, que també és el diminutiu que utilitzen per referir-se a les parelletes d’enamorats; ja que aquests ocells, tota l’estona engabiats i transportats d’un lloc a l’altre a la voluntat d’ella, representaran la futura condició dels protagonistes, que acabaran empresonats i custodiats pels mateixos ocells.

Hitchcock va alternant de forma magistral la trama amorosa dels joves amb els esporàdics atacs dels ocells, que a mesura que avanci el film aniran incrementant en interval de temps i en to; el que al principi sembla tan sols una gavina solitària i desorientada que s’ha precipitat sobre Melanie per accident, acabarà recloent mig Bodega Bay en un bar mentre una bandada de gavines ataca deliberadament una gasolinera fins a fer-la explotar de forma sospitosament intencionada i conscient. Així doncs, a mitjans de la pel·lícula, tant l’espectador com els residents es troben presos d’aquest clima de pànic sense saber ni com ha arribat a tal punt de gravetat; la tensió es va acumulant de forma gradual tal com el director havia previst al dosificar amb comptagotes aquestes escenes, carregant l’ambient amb el suspens que li és característic.

També és motiu d’impacte, i imagino que ho va ser encara més en l’època que es va estrenar, el seguit d’innovadores tècniques per representar aquests atacs aeris. Hitchcock va utilitzar en aquest film un seguit d’experimentacions tècniques, com les sobreimpressions dels atacs dels ocells sobre la població terroritzada, per exemple a l’escena de l’atac a casa els Brenners, que resulten tan caòtiques que costen de suportar. També incrementa aquest malestar el fet que no hi hagi música en tota la pel·lícula; al contrari del que podria semblar, ja que el mestre clàssic se servia d’aquesta en els moments més clau, el silenci provoca a The Birds que l’angoixa i la incertesa augmenti abans dels atacs i generi encara més terror. I parlant d’innovacions, també cal afegir que el director es trobava en la seva època més manierista; disposat a transgredir els cànons del terror clàssic, no va tenir pudor en mostrar tres segons de primeríssim primer pla d’unes conques d’ull buides i ensangonades d’un granger que havia estat brutalment assassinat pels ocells. No cal dir que aquesta imatge del cos humà destrossat sense cap atenuant terroritza tant a un públic dels anys 60 com a l’actual.

Però què ha alterat l’ordre dels ocells i perquè ataquen a les persones? Aquesta no-lògica aparent, que no s’arriba a resoldre a causa de l’ambigua treva de les aus al final de la pel·lícula, és un dels altres factors inquietants el primer cop que la veus. No obstant, la pregunta potser seria Qui?, ha alterat aquest ordre; si ens hi fixem, veiem que no és casualitat que el primer atac sigui dirigit a Melanie quan irromp a Bodega Bay, i que l’últim -i gairebé funest- abans que es calmin sigui també dirigit a ella, com si ja haguessin complert amb la seva missió. Veiem que Melanie no només altera la vida de la família Brenner, en entrar en un cercle familiar custodiat per una mare gelosa i el fantasma del seu difunt marit (que d’alguna manera projecta en Mitch), sinó que també genera la desconfiança de tot el poble que l’observa i la rebutja de forma hostil, com si percebessin que aquesta irrupció en l’ordre familiar ha causat també el desequilibri de la civilització.

Així doncs, podríem interpretar que amb The Birds, Hitchcock ens volia mostrar d’alguna manera què és el que passa quan desestabilitzes un ordre establert –i estancat- com és el d’una mare que vol protegir el seu cercle familiar; una dona incapaç d’acceptar la pèrdua de “l’home estructurador de la família”, i vehicula la gravetat d’aquesta discòrdia quotidiana a través de la irrupció de la naturalesa sobre tota una civilització també estancada per la reticència a l’entrada d’una forastera.