Mirar Sunset Boulevard és com estar veient el Hollywood dels anys 50 a través d’un mirall; de forma explícita ens reflecteix tant la situació de les estrelles de l’època daurada, que s’estan veient desbancades per una nova onada de cineastes, com de forma més implícita la crisi de la forma narrativa clàssica imperant, que Billy Wilder, així com altres directors, començaven a transgredir.

Wilder trenca amb l’estructura narrativa transparent des del minut zero, en començar la pel·lícula amb una frenètica escena policíaca, digna del cinema negre que tant controlava, i on descobrim que no només hi ha una mort desconcertant, sinó que a més a més és el propi mort qui ens està narrant la història. Aquest plantejament inicial ja ens fa sospitar que estem davant d’un film manierista, d’un director plenament conscient del que havia estat Hollywood i en què s’està transformant. Trobem sublimada aquesta idea metalingüística en l’escena on els protagonistes, que són ni més ni menys que una Gloria Swanson i un Erich Von Stroheim (ambdós autorepresentant-se, d’alguna manera), visionen, juntament amb William Holden, una de les pel·lícules que van realitzar junts durant aquella època daurada.

Al llarg de la pel·lícula veiem com Wilder combina tocs estètics del cinema negre així com tocs d’humor en l’extremisme, gairebé grotesc a vegades, amb que tracta els seus personatges; em refereixo a escenes com l’anacrònica partida de cartes que protagonitzen vells clàssics com Buster Keaton, Anna Q. Nilsson, H.B. Warner i Hedda Hooper, amb una cara desmenjada i cansada i als quals el jove guionista es refereix com a “les figures de cera”. Després d’aquesta escena entenem el perquè de la traducció espanyola del títol, ja que els Déus i Deesses d’aquella època daurada, les primeres estrelles del Starsystem, comencen a apagar-se per deixar lloc a les noves generacions. La màxima expressió d’aquesta passada a la posteritat, és la magistral escena final, més concretament l’últim pla, on Norma Desmond (Gloria Swanson) queda immortalitzada en un apoteòsic posat i il·luminada d’una forma tan embellidora i artificial que realment ens remet a una figura de cera.

Wilder és capaç de captar la malenconia real que s’apodera dels amants d’aquest cinema clàssic a punt d’esgotar-se, i Norma Desmond n’és el paradigma. Des del principi ja se’ns mostra la seva obsessió per no envellir així com el seu ego d’estrella passada dolgut, amb frases com “I am big. It’s the pictures that got small” i ho il·lustra també amb molts altres indicadors formals i espacials. Per exemple, ja ens la presenta com la mestressa d’una mansió aïllada, equipada de forma gairebé barroca amb tot d’elements típics dels anys 20, i entenem de seguida que es tracta d’un oasi, l’últim reducte d’aquella època daurada on es refugia del pas del temps i hi viu feliçment enganyada (amb la col·laboració den Max (E. Von Stroheim) que es dedica a escriure-li cartes d’uns fans inexistents). Norma creu tan fermament que fora d’aquella casa hi ha algú esperant-la, que fins i tot l’espectador se sent responsable de protegir-la dins aquesta bombolla, d’evitar que algú li reveli la fatal notícia que fora d’aquella casa només hi ha un Hollywood que avança, deixant cruelment enrere tot aquell qui no s’adapti al seu ritme. Com irònicament diu Joe Gillis (William Holden), mentre encara li interessa mantenir la farsa:“[...] no se le grita a un sonámbulo. Podría caerse y romperse el cuello”.

La manera com Billy Wilder tracta els seus personatges resulta tan cruel com realista; és tan cínic i despietat amb les velles glòries del cinema mut com ho fou Hollywood amb elles, i ho representa amb personatges tan tràgics com en Max, que tot i la seva brillant carrera com a cineasta, queda subordinat a un segon pla com a criat i vetllador d’una de les seves actrius que també ha quedat desplaçada. No obstant, aquesta duresa no la notem de forma tan directa com podria ser-ho, ja que es veu molt atenuada gràcies al magistral guió i a aquest humor-amarg que permet tractar el tema amb més subtilesa i protegir fins al final el personatge més fràgil; Norma Desmond.

Quan despleguem la trama amb la història paral·lela de Betty Schaefer, la jove i prometedora guionista, veiem com el triangle amorós representa el conflicte entre les dues generacions coexistents a Hollywood; d’una banda la nova onada de cineastes encara inexperts, però que entren amb energia a la indústria i que duen la nova clau de l’èxit, i de l’altra, l’antiga generació dels grans mestres, que comença a quedar obsoleta. En aquesta situació, Joe Gillis es troba al mig: captivat per la seguretat econòmica i estabilitat que li ofereix Norma Desmond, però incontrolablement temptat per l’esperit inquiet de Betty, que representa tot un món de possibilitats per crear una nova manera de fer cinema.

De la mateixa manera veiem com Norma, que cada cop se sent més desprotegida dins la bombolla des que hi ha irromput Joe, intenta desesperadament aferrar-s’hi; simbolitzant així el seu anhel malaltís de seguir al món del cinema. Wilder troba un final irònicament cruel però prou piadós pel desig de Norma: serà gravada i aclamada per un seguit de periodistes sensacionalistes afamats, i ella (ja alienada) creurà que allò es tracta del seu retorn al cinema. Mentrestant, l’espectador sabrà que del que realment es tracta, és del triomf del mitjà televisiu, un dels causants de la desaparició del cinema clàssic.