L’ordre és restablert a París. L’ordre? Carrers de nit, sense llambordes; carros trencats, i morts entre les runes de la ciutat... Sota la pluja. Altres festegen; riuen, beuen, mengen. Estan feliços per la pau i l’ordre que han restablert... Restablert? Ells encara són sota la pluja: soldats, venedores, prostitutes... Obrers. Els homes d’alts barrets negres alcen les copes i se’n riuen. Riuen d’ells, del seu desig: el desig de la llibertat, de ser els seus propis amos, i alcen els bastons i les copes vessants de vi cap a ells... Inici del caos. Moviment, rostres, punys, cops, crits, riures, dominació, vertigen. Homes i dones. Morts... Aleshores acaba el sopar. I marxen. Tots marxen. Se’ls emporten... Sota la pluja.

Aquesta la descripció d’una de les escenes més intenses de La nova Babilònia o Novyy Vavilon (1929) dirigida pels directors soviètics Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, i que és el subjecte d’aquesta crítica cinematogràfica.

Situada la seva estrena a un moment molt delicat de la URSS, el primer que crida l’atenció del film és que la trama no transcorre dins la Unió, no tracta temes de la història de la Revolució, sinó que Kozintsev i Trauberg ens traslladen a la ciutat de París de l’any 1871 per tal d’explicar-nos què és el que va passar a la ciutat aquell any: la Comuna de París, pels soviètics era considerada com el principal precedent de la Revolució Russa de 1917.

Així, tenint l’eix central de la història establert, els directors fan servir el muntatge de les imatges per tal de transmetre el missatge de revolució i d’unió que tota pel·lícula soviètica tenia com a objectiu, contraposant les imatges dels obrers explotats i el burgesos que els exploten, formant paral·lelismes i eliminant tota mena de distància entre les imatges per crear una causalitat entre situacions paral·leles que estan unides pel significat que vol donar-li el muntatge, per exemple: obrers lluitant i sents reprimits, mentre els burgesos beuen i s’ho passen bé, donant la idea que els burgesos se n’alegren de la derrota de la Comuna.

Gràcies a això, també la pel·lícula és capaç de passar d’un ritme lent i silenciós a un ràpid, accelerat, vertiginós... Com passa a l’escena descrita abans, on després que la Comuna hagi sigut reprimida, la càmera retrata els cossos sense vida dels obrers, barrejant la fredor de les imatges, amb la fredor de la pluja, i la fredor dels cadàvers; per després tornar a girar i girar en una espiral de violència, cares i moviments violents provocats pel desig de dominació dels burgesos. Tot aquest muntatge són les vies d’un tren anomenat socialisme que arriba dins l’estació anomenada ‘públic’ de forma ràpida i directa, intensa i xocant, emotiva i visceral.

Realment, els directors són capaços de fer sentir la revolució. Quan veus aquesta pel·lícula, hi ha una cosa al teu pit que fa que s’ompli, t’empenyi cap amunt i vulguis lluitar per la teva pròpia llibertat, i això, a més del muntatge, ho fa també la gran interpretació de les dones, destacant a la clara protagonista: Louise, alter ego de l’anarquista Louise Michel, que va viure la majoria d’esdeveniments que ocorren dins la pel·lícula. Un clar exemple, tot i que es pot veure al llarg del metratge com d’importants són les dones per a l’evolució de la revolució, és prop de l’inici, quan els “soldats” de la comuna són atacats pels soldats de la burgesia, i de forma atrevida i sense por criden als soldats tot homes, que els disparin, que els hi llencin les armes, i de forma passional, gairebé carnal, s’aferren als carros i a les armes i rodolen i s’agiten pel terra mentre criden i animen a la lluita.

També es pot apreciar la força de les dones a l’escena on la Louise està a punt de ser afusellada i li ofereixen perdonar-li la vida si diu que ella només era una prostituta que es trobava per allà, i bufeteja al soldat, negant-se a trair la comuna i marxa a la falda de la seva mare, on comença a riure cada cop més fort i més intensament. Se’n riu d’en Jean, l’altre “protagonista”, que està enamorat d’ella i és la seva contraposició dins la història ja que té por. Ha arribat de la guerra franco-prussiana i està cansat de lluites, vol tornar al camp i que el seu país segueixi com abans de la guerra, i per això no s’uneix a la causa de la Comuna i ajuda als burgesos, tot i que això signifiqui perjudicar la Louise i no seguir les seves conviccions. Aleshores, ella crida: “Ens tornarem a veure, Jean!” i apareix la força de la revolució reflectida als altres participants de la Comuna, que, tot i estar a punt de ser afusellats, no tenen por i estan orgullosos d’ells, dels communards, i de la Comuna de París.

Aquesta escena és la que finalitza aquesta excel·lent pel·lícula d’al·legoria a la revolució, status que no seria possible de no ser pel sublim muntatge dut a terme, que es veu intensificada amb diversos plans alternats que dansen amb força entre en Jean, que cava la fossa comuna on dipositaran els cossos dels revolucionaris i mira la Louise, els soldats amb les baionetes, i els rostres dels propis obrers. Tot de nit, molls, sota la pluja, i de fons les veus dels obrers que sense por criden: “VIVE LA COMMUNE!”. I llavors, amb el so d’uns trets que no sonen però podem sentir, mor la pel·lícula, moren els obrers, però perviu i perviurà el seu sentiment.