A finals dels anys 50 apareix a França la Nouvelle Vague, una renovació tan estètica com conceptual del cinema. Molts joves produeixen la seva primera pel·lícula sortint al carrer a experimentar amb les càmeres portàtils, reivindicant l’espontaneïtat i profunditzant en la llibertat narrativa i tècnica. El primer film de Jacques Rozier l’any 1962, Adieu Philippine, n’és un clar exemple.

La pel·lícula comença en el plató on treballa temporalment en Michel, abans de ser enviat a l’exèrcit francès. Ja des d’un inici el jove se’ns presenta com un faldiller que es fa passar pel director del programa per impressionar a dues noies que acaba de conèixer i que acabaran fent-se amigues íntimes d’en Michel. Els tres acaben junts de vacances a Còrsega, l’últim descans del protagonista abans del seu servei militar.

Veiem que l’argument és simple i es basa en el típic triangle amorós que evoca a l’amor lliure famós de l’era hippie. Per tant, estem davant d’una pel·lícula en què els personatges faran el que tots els joves feien a la seva edat; seduir al sexe oposat. El primer que em va interessar del film va ser la seva total espontaneïtat, i posteriorment vaig descobrir que el guió hauria estat escrit en el moment de la gravació, és a dir que el director va prioritzar la improvisació davant del text. Aquesta premissa és present durant tot el film, impregnat de situacions quotidianes espontànies, un jove intentant atreure a l’altre sexe en un bar, quatre amics que es compren un cotxe entre ells amb els seus conseqüents moments de felicitat, una família que comparteix un dinar i ens deixa ser espectadors de la convivència entre tres generacions... La pel·lícula es basa en això; moments, mirades furtives, somriures, caminars en travelling... Per aquest motiu els diàlegs no són massa importants dins la trama, el que busca el director és transmetre’ns una sensació de llibertat, arribant a pensar que pot passar qualsevol cosa. Però aquesta llibertat en la pel·lícula està contraposada amb la guerra d’Algèria, el motiu pel qual els protagonistes hauran de deixar de ser lliures junts. La guerra, doncs, es presenta a la joventut com a la clara barrera per arribar a la felicitat, i és el que crec que fa que la pel·lícula no sigui una simple història de tres nois joves folls, sinó que tingui també com a transfons la situació de França d’aquelles dècades.

Aquesta espontaneïtat i bellesa se’ns presenta a cada una de les escenes de la pel·lícula. Ja en la primera escena en què en Michel es reuneix amb les dues joves podem identificar-nos o bé amb alguna d’elles, que són noies reals, que riuen, que són ingènues, que pretenen viure la vida tal i com es presenti, o bé amb en Michel, un noi real que simplement vol divertir-se i aprofitar la seva joventut. Aquesta idea segueix present en els nostres temps, sent una de les clares bases de la “vida juvenil”. Tot i que a vegades no sigui vista amb bons ulls, és una idea que ens atrau però que ens és menyspreable a la vegada, ja que, a vegades, busquem seduir a algú merament per diversió. Això és el que condueix el fil narratiu de la pel·lícula, ja que les dues noies seran seduïdes gradualment per en Michel, que no sabrà a quina triar. Reafirmant, doncs, la idea que té la joventut de “divertir-se”, on els sentiments acaben supeditats pel plaer.

En el moment en què les dues noies viatgen a Còrsega per trobar-se amb en Michel ja veiem la clara “obsessió” que senten pel jove, i és allà on creixerà la recent desentesa entre les dues amigues, impotents davant de l’enamorament del mateix noi que no fa més que aprofitar la situació. Veiem travellings en llocs impressionants i dins del cotxe, plans dels personatges dormint a l’aire lliure, la joventut gaudint del mar i del bon temps de l’estiu... L’espontaneïtat davant de la magnificència de la natura i la joventut. Aquest viatge, doncs, suposa el moment més idíl·lic de la pel·lícula, paisatges preciosos convivint amb escenes belles amb un regust a tristesa i malenconia, provocada pel fet que els personatges saben que aquest viatge no durarà gaire més per la marxa d’en Michel al servei militar.  

Aquest sentiment de tristesa és el que em va semblar més real i espontani de la pel·lícula, mai sabrem si aquests personatges es retrobaran o no. No existien telèfons, ni internet, no podien mantenir el contacte per trobar-se de nou quan en Michel acabés el seu servei. I aquesta és per mi l’essència de la pel·lícula, la realitat que transmet el moment efímer en què les dues noies comparteixen a contracor els últims moments amb en Michel, afrontant una separació clara i bonica ideada en diferents plans d’elles acomiadant-se amb un mocador del seu fugaç amant, sense saber si el tornaran a veure o no.

La pel·lícula presenta una clara bellesa natural, tant pels paisatges com per la magnífica fotografia. Tot això juntament amb la fluïdesa del muntatge, l’espontaneïtat i la felicitat total dels personatges ens expressa els sentiments de la joventut francesa dels seixanta, basant-se en la diversió i les ganes de viure desenfrenadament, tenint com a contrapunt la fugacitat del temps. En definitiva, és una oda a l’amor lliure i a la llibertat tan narrativa com escenogràfica, volent accentuar que la  joventut, com és obvi, sempre acaba. I aquella diversió despreocupada també.