“I have love in me the likes of which you can scarcely imagine and rage the likes of which you would not believe. If I cannot satisfy the one, I will indulge the other.” deia la Criatura en el film Mary Shelley’s Frankenstein (K. Branagh, 1994). Costa imaginar, malgrat que la pel·lícula va estrenar-se fa pocs anys, que en un film de terror actual el personatge que encarna el Maligne reciti un discurs de rerefons tan profund. Acostumats als efectes especials i als ensurts replets de vísceres, la concepció del cinema d’horror ha canviat radicalment durant les últimes dècades. Provoca un cert desencant veure com un gènere que gaudí del màxim prestigi durant uns anys, que féu ressonar crits i plors dins les sales de cinema, s’ha convertit en una categoria dedicada a les masses que sovint no reparen en la qualitat, relat i interpretacions de la pel·lícula.

La representació del Mal, d’allò dolent i esfereïdor, és el nucli central de tot film d’horror, és l’ítem que ha encimbellat i desprestigiat el gènere al llarg de la història. Aquest article pretén oferir al lector un panorama general de les diverses representacions del Mal en la història del cinema de terror a través de la relació de conceptes, amb un esperit crític.

La importància de les històries

El cinema sempre s’ha nodrit de relats literaris, configurant així personatges amb una rica profunditat psicològica. Aquest vessant aplicat al cinema de terror donà pas a una sèrie de films que es caracteritzaren per un tipus d’horror romàntic, fantàstic, teatral i gòtic, que es creà a partir d’obres com Frankenstein; or, The Modern Prometheus (M. Shelley, 1818) o Dracula (B. Stoker, 1897), a més a més dels contes d’autors com Edgar A. Poe.

Les adaptacions d’aquestes novel·les al cinema de terror propiciaren la seva instauració com a gènere i el portaren al màxim èxit durant la dècada de 1930 amb la productora Universal, amb films com Dracula (T. Browning, 1930), Frankenstein (J. Whale, 1931) o The Mummy (K. Freund, 1932). En aquestes pel·lícules, el Mal era encarnat per un ésser visible: un monstre amb característiques, cos i veu propis. Basats en la teatralitat, aquests personatges es configuraven a partir d’uns moviments, maquillatge i vestuari exagerats i reconeixibles, però gràcies al rerefons novel·lístic, tots ells posseïen una profunditat sentimental que els feia humans: l’amor, l’odi, la venjança, l’enyorança, la nostàlgia, etc. Per tant, podríem parlar d’una adaptació humanitzada del Maligne. Humanitat és allò que veiem a la ja citada Frankenstein quan el Monstre juga innocentment amb la petita Maria, llançant margarides al riu, o a la seva seqüela, The Bride of Frankenstein (J. Whale, 1935), recordant l’encisadora imatge del Monstre agafant per primer cop la mà de la seva núvia, acariciant-la suaument mentre es miren als ulls l’un a l’altra.

Aquesta representació figurativa es reprengué durant els anys 50 i 60, en els quals els directors Terence Fisher (juntament amb la productora Hammer) i Roger Corman, delectaren el públic des de dues perspectives diferents: Fisher tornant a adaptar la majoria de clàssics dels anys 30, Corman filmant els contes i poemes d’Edgar A. Poe. En ambdós casos, les representacions del Maligne eren igualment teatrals i visiblement fictícies, configurades a partir d’actors concrets, però s’introduïren nous elements: violència, erotisme i més acció i efectes especials, aportant un cert toc de ciència-ficció. En el cas dels films de Fisher, cristal·litzen en la imatge de Peter Cushing amb una creu de plata, corrent àvidament rere un Christopher Lee emmarcat per una capa onejant i sang sortint dels seus ullals a Dracula (1958), mentre una música accelerada provoca un nerviosisme creixent en el públic. Per contra, en les pel·lícules de Roger Corman s’emana una sensació tenebrosa recorrent els opulents castells presentats, en els quals un Vincent Price dolgut amaga una esfereïdora història que oscil·la entre tortures medievals i l’amor perdut d’una sensual dona.

La representació figurativa-literària no es reprengué fins la dècada de 1990, en la qual Kenneth Branagh (adaptant Frankenstein) i Francis Ford Coppola (adaptant Dracula el 1992) intentaren reproduir de la manera més fidel possible les novel·les de terror gòtic citades. Es torna a apostar per una representació exagerada i visible dels personatges, però deixant de banda el seu costat més maligne i presentant-los com a àngels caiguts, ambigus; amb una faceta totalment tràgica i dramàtica, humana, obsessiva i vulnerable, on l’amor juga un paper important.

L’estètica del Mal

Un altre ítem que ajudà a guanyar fama al cinema de terror dels anys 30 fou l’estètica tan característica que es desenvolupà per cadascun dels seus personatges, estètica que, en molts casos, continua essent la utilitzada avui en dia.

Cal comentar, però, que la representació del Mal com a concepció estilística i estètica s’inicià i popularitzà durant els anys 20, gràcies a l’Expressionisme Alemany. Els personatges i decorats eren concebuts com a obres pictòriques que havien de servir per a una funció primordial: alimentar les inquietuds i fantasies de l’espectador, espantar-lo amb imatges delirants que podrien provenir d’una ment embogida. Aquesta estètica de malson [1] es fonamentava en contrastades i tenebroses ombres que recorrien cada racó de les construccions decoratives, en punxes i angles aguts que remetien a les dents d’una ferotge bèstia, en personatges foscos que vagament recordaven a un ésser humà sota la gran quantitat de maquillatge que deformava les seves faccions, convertint-los en criatures que podrien formar part de les pinturas negras de Francisco de Goya.

Dos dels films més paradigmàtics d’aquesta concepció de l’estètica com a cim d’una pel·lícula d’horror són Das Kabinett des Doktor Caligari (R. Wiene, 1919) i Der Golem, Wie er in die Welt kam (C. Boese i P. Wegener, 1920). Aquestes obres desenvolupen tot un univers de decorats i personatges per tal de submergir a l’espectador en les seves esfereïdores històries, provocant que ens situem en un món on la imaginació i les tenebres ho dominen tot. Les representacions dels caràcters que canalitzen el Maligne (el Dr. Caligari i el sonàmbul Cesare, per una banda, i la criatura de fang Golem, per l’altra) estan caracteritzades per una gran solidesa estilística que les ancora al film com els pilars que sostenen tot el pes dels relats. D’expressius ulls i moviments encarcarats, sortits de les boires nocturnes mudats amb vestimentes fosques, de cara pàl·lida i deformada, aquests personatges semblen talment una pintura expressionista o barroca. Cal comentar que, en ambdós casos, també és existent una psicologia i història de fons sòlides. Gràcies a aquest període, el cinema de terror és avui en dia reconegut per la seva particular estètica macabra, encarnada en els seus malvats principals. 

On és el monstre?

Si fins ara hem parlat de com l’estètica imaginativa i la materialització física del Maligne en el cinema de terror van marcar diverses dècades i cicles, cal comentar l’altre gran vessant de representació, el que iniciaren el productor Val Lewton i el director Jacques Tourneur: el Mal com a entitat invisible, camuflada; suggerents ombres i sons  misteriosos que ens introdueixen en la inquietud que pot provocar un ambient quotidià. És així com films de sèrie B com Cat People (J. Tourneur, 1942) o I Walked with a Zombie (J. Tourneur, 1943) s’alçaren com a retrats ombrívols d’una realitat amagada. En el cas del segon film mencionat, podem veure un perfecte exemple de com un tema paradigmàtic de la visibilitat carnal del monstre, els zombies, s’acaba transformant en un relat ritual, abordant la forma del no-mort com a misteri sobrenatural no explícit, com a idea o creença viva gràcies a ombres ancestrals que confonen realitat amb somni en un entorn pessimista d’esclavatge amb protagonistes amb problemes mundans. Això provocava que l’espectador, inquiet, mirés al seu voltant constantment i que cada petit cruixit, ombra o forma poc definida es convertís en un món abstracte d’horror contemporani.

Aquesta perspectiva portà al cinema cap a noves vies de desenvolupament on el Maligne s’encarnava de manera no explícita en els llocs més inesperats: i quin lloc és més inesperat que dins els mateixos protagonistes? El Mal adoptà la forma de la part més cruel i psicòtica d’una persona, aquella meitat obscura que tothom posseeix en el seu interior, capaç dels actes més sàdics i deplorables. Aquesta part maligna s’amagava darrere de personatges amb rostres angelicals, però que sovint carregaven amb una biografia difícil impregnada de traumes i repressions, desenvolupant aquesta dualitat com si es tractés d’un Jekyll i Hyde on és impossible distingir l’un de l’altre. El realisme inherent en aquest tipus de representacions, puix en definitiva són els monstres que crea la nostra ment debatent-se entre allò correcte i allò plaent, es cristal·litza en films com The Night of the Hunter (C. Laughton, 1955), Psycho (A. Hitchcock, 1960) o Repulsion (R. Polanski, 1965), on tant el reverend Powell, com el tímid Norman Bates o la bella Carole, respectivament, no són qui creiem. Els dimonis interiors s’apropien dels humans, el Mal es disfressa i s’amaga en els llocs més recòndits de l’ànima; simfonia de bogeria que en moltes ocasions encara conserva les ombres misterioses de Tourneur i destil·la crítica social d’una civilització d’escassos valors morals.

Modernitat i violència

Ja ben entrada la modernitat cinematogràfica, la representació del Mal sucumbí a la concepció diàfana de la qual hem parlat abans, però aquest cop desembocant en un nou imaginari: en la creació d’atmosferes pertorbadores que tenen el seu origen en els foscos i profunds boscos americans, en catàstrofes i apocalipsis en comunitats rurals, en creences supersticioses; però, sobretot, el Maligne es manifestà en la por cap al desconegut, cap a elements dels quals no sospitem, reflectint les tensions polítiques, econòmiques i socials, sovint des d’una postura crítica. En el film The Birds (A. Hitchcock, 1963) el Mal s’amaga sota uns éssers que fins llavors crèiem innocents: els ocells. En cap moment s’explica per què els animals ataquen, el perquè del clima d’apocalipsi en la petita comunitat de Bodega Bay; la inquietud provocada en l’espectador va in crescendo a mesura que s’adona que cap d’aquells atacs té explicació. El terror es trasllada a la quotidianitat: ningú pensa que la inicial història romàntica que se’ns presenta derivarà cap a l’horror, on tots els conflictes familiars sortiran a la llum; la vida dels personatges és envaïda per un desencant total de la realitat, on ja res té explicació, on un dia qualsevol es pot convertir en un brutal malson.

Aquesta concepció del Mal com a element desconegut i símptoma dels canvis sociològics s’extremà al film Alien (R. Scott, 1979). Tot i que en la pel·lícula el Maligne s’encarna de manera explícita en el destructiu extraterrestre, no és casual que mai se’ns el mostri completament ni que en cap moment s’expliqui com s’ha engendrat. El seu físic es va revelant esporàdicament i, amb l’espai desolat que es recrea, una realitat no massa llunyana on l’home contempla la Lluna com un lloc de treball, un cop més ens trobem amb la creació d’una atmosfera completament singular: un paratge solitari i d’on és impossible escapar, una claustrofòbia hiperbòlica, en aquest cas aconseguida gràcies a la hibridació de terror i ciència-ficció.

Si hi ha un element present a Alien i The Birds que serà el fil conductor de la representació del Mal fins a l’actualitat, és la violència en els atacs del Maligne i l’encaminament cap a un tipus de terror psicològic. Si bé és cert que l’erotisme i la sang sempre havien estat presents en el cinema d’horror, cal especificar que eren utilitzats com a elements de context. Cap a finals dels 70, la majoria de produccions ja s’apropaven al gore i l’slasher, on la violència és l’única motivació de la història i la suposada encarnació del Mal acaben essent esperits o assassins que vagament es poden diferenciar els uns dels altres. És el gust per la morbositat explícita, el sadisme i la transgressió dels límits ètics el que mou el gènere d’horror. Ja iniciada la tendència amb films com The Texas Chainsaw Massacre (T. Hooper, 1974), la por s’encamina cap a una quotidianitat (sovint la dels adolescents nord-americans) que s’embrutarà de vísceres i fets paranormals. El Maligne pot ser qualsevol cosa: un veí, familiar, o fins i tot un objecte; productes de la realitat més crua. Se’ns retraten ambients malsans amb un cert to documental on els rius de sang no tarden a regar la terra, provocant un terrible malestar en l’espectador. Així s’inauguraran diverses pel·lícules que confinaran interminables sagues, cada cop apostant més per la visibilització de la violència física i el trastorn psicològic.

Conclusió: Cap a on anem?

Si bé és cert que durant la dècada de 1990 s’experimentà un canvi en la representació del Maligne, tornant al terreny de la concepció de la mort com a ésser omnipresent d’una manera més gòtica o fantasmal, de suspens, en films com Sleepy Hollow (T. Burton, 1999), The Sixth Sense (M.N. Shyamalan, 1999) o The Others (A. Amenábar, 2001), és notable que fins als nostres dies la representació que ha perdurat més és la del Mal com a ésser sàdic, en un format de fals documental o casos veritables, com a Saw (J. Wan, 2004), Paranormal Activity (O. Peli, 2007) o The Conjuring (J. Wan, 2013). Ja no són personatges concrets allò que ens espanta, sinó fets paranormals situats en la més pura realitat, allunyats ja de tota la fantasia de la qual el gènere va gaudir en una època. La profunditat del relat i personatges s’abandona enfront dels aclaparadors efectes especials que poden aconseguir-ho “tot”. “Tot” menys que el gènere no sigui un simple objecte d’entreteniment per adolescents avorrits o de burla pels crítics cinematogràfics que comenten la seva decadència i mecanismes inefectius.

Pocs films d’avui en dia transmeten històries realment terrorífiques o ens mostren aquell amor per les criatures turmentades que anteriorment regnà. Són excepcions The Woman in Black (J. Watkins, 2012), Mama (A. Muschietti, 2013) i Crimson Peak (G. Del Toro, 2015), les quals ens donen una esperança d’altres maneres de representació del Mal sense l’excessiu imaginari de sang i fetge que ja estem cansats de veure, mostrant-nos unes històries treballades, una estètica perfilada i uns personatges que són el llegat del gran horror gòtic.

Cap a on s’encamina el cinema de terror? Entre un rutinari jardí visceral encara es veuen espurnes lluminoses que ens indiquen un possible ressorgiment del gènere, representacions del Maligne en les quals encara podem reconèixer un paradís perdut.

Bibliografia

ANGULO, Natalia. “La evolución del cine de terror”, El Cine en la Sombra, http://www.elcineenlasombra.com/la-evolucion-del-cine-de-terror/, 05-06-2017

GÓMEZ RIVERO, Ángel. Drácula versus Frankenstein, Ediciones Jaguar, Madrid, 2006.

PADILLA, America. “Evolución del miedo colectivo y cine de terror”, Calíope Magazine, http://caliopemagazine.com/ocio-ocio/cineytv/evolucion-del-miedo-colectivo-y-cine-de-terror/, 05-06-2017

PEDRERO SANTOS, Juan Andrés. Terror Cinema, Calamar Ediciones, Madrid, 2008. 

SERRANO GALÁN, Carlos. “Orígenes (y evolución) del cine de terror”, Revista Fantastique, http://revistafantastique.com/origenes-y-evolucion-del-cine-de-terror/, 05-06-2017

Notes

[1]PEDRERO SANTOS, Juan Andrés. Terror Cinema, Calamar Ediciones, Madrid, 2008, pàg. 27.