«Hello, friend. Hello, friend? That’s lame. What I’m about to tell you is top secret, a conspiracy bigger than all of us. There’s a powerful group of people out there that are secretly running the world. I’m talking about the guys no one knows about, the guys that are invisible, the top 1% of the top 1%, the guys that play God without permission»[1] – són les paraules que ressonaran avui a mitjanit arreu del món, i en honor seu publico aquest escrit que va començar com un espai privat d’expressió lliure. Ara el trec a la llum a mode d’explicació de les raons que m’han portat a la dur a terme aquests actes, de la mateixa manera que Humbert Humbert publicava les seves memòries amb “Lolita” per exposar els seus motius. 

He evitat tota concreció, no us podrà distreure el meu nom, d’on venia ni a quina ciutat vaig aterrar, doncs el que estic a punt d’explicar-vos no es redueix a individus o nacionalitats, sinó que parla de la formació d’uns ideals a partir de fonts que ens han acompanyat en les nostres vides des de fa més d’un segle i que jo únicament he recollit amb un sol objectiu: alliberar-nos.

1 SETEMBRE 2026. Cinquè dia des de la meva arribada a la ciutat i he decidit començar aquest escrit. Ha estat una recomanació de les meves companyes de pis, elles també ho van fer quan van aterrar aquí i diuen que serà una manera d’organitzar el bombardeig d’impressions que m’ataca cada dia. De moment, la vida a la ciutat no és tan interessant com esperava, la meva experiència ha consistit bàsicament en desempaquetar, muntar mobles d’Ikea, comprar més mobles d’Ikea, muntar-los i sotmetre’m a presentacions incòmodes més properes a un interrogatori que a una salutació amistosa. L’únic fet destacable ha estat el “descobriment” de l’antic company o companya de pis al que he substituït. Sí, les cometes són necessàries perquè desconec totalment la seva identitat.

El descobriment ha tingut lloc aquest matí. Recollíem les restes de la regular festa dels divendres quan he trobat una col·lecció de DVDs que clarament no era de cap de les meves actuals companyes. L’única resposta que he obtingut a les meves preguntes han estat mirades sornegueres i ulls en blanc, així que he extret les meves pròpies conclusions. La persona misteriosa devia ser una gran amant del cinema, possiblement autodidacta – basant-me en les anotacions que hi ha dins de cada caràtula –, i imagino que membre d’algun grup antisistema que es reunia clandestinament els dissabtes a mitjanit. No és que en tingui proves, però és el que s’espera d’una persona així.

Tenint en compte la gran quantitat de temps lliure que tinc, crec que començaré a mirar les pel·lícules, si més no, per passar l’estona.

DECONSTRUCCIÓ

• És horrible. Si els humans no confien els uns en els altres, aquest planeta podria ser l’Infern.
• Això és cert. El món és una mena d’Infern.
• No! Jo confio en els humans. No vull que aquest lloc sigui l’Infern.
• Cridar no ajuda. Pensa-hi. D’entre aquestes tres, quina història és més creïble?
• Ni idea.
• Al final, és impossible entendre les coses que els humans fem.[2]

10 SETEMBRE 2026. Avui he vist la primera pel·lícula. He seguit la numeració establerta per aquesta persona que segons una nota “és indispensable seguir per aconseguir la deconstrucció dels valors i pensaments que ens han estat imposats per la societat i arribar a un estat de lucidesa”.

“L’avventura” de Michelangelo Antonioni ha exterminat la poca fe en la humanitat que restava amagada en un racó de la meva ànima. Al principi no entenia els personatges, on era el seu costat “humà”? Però m’he adonat que no es tracta de personatges mal desenvolupats, sinó que Antonioni retrata la societat que l’envolta, una burgesia buida i egocèntrica. Som nosaltres mateixos, contagiats d’individualisme i narcisisme, més preocupats per allò que ens afecta directament que per la resta de persones que ens acompanyen en aquest món.

Ahir, de camí a casa als voltants del migdia vaig sentir una noia cridar desesperadament. Venia d’algun apartament impossible de detectar entre els blocs de pisos incomptables. Els carrers a petar, gent asseguda a les terrasses, i l’única reacció que vaig detectar va ser la meva. Tothom seguia caminant, mirada fixa al terra, pas decidit i sordesa voluntària. Avui, un periodista cobria sense esma la notícia sota el titular de “Mare i fills moren a mans del pare sota els efectes de l’alcohol” acompanyat d’una fotografia de la família somrient enmig d’un camp de margarides. Mentre les autoritats es dediquen a fer això del que tant bé s’encarreguen que és fer justícia, jo no em puc treure del cap l’expressió de la dona i els fills. Crideu a testimonis, intenteu treure alguna conclusió objectiva al temple de Rashomon, fins i tot podeu invocar l’esperit de les víctimes, però això no tornarà les vides que ja han estat arravatades sota la indiferència de la humanitat. I després, intenteu tapar-ho, amagar allò que no us agrada mostrar de les vostres societats ideals i sedeu-nos amb imatges de camps de margarides, promeses de futur i falses preocupacions socials.

LUCIDESA

Choose life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players, and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol and dental insurance. Choose fixed-interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisure wear and matching luggage. Choose a three piece suit on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who the fuck you are on a Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing, spirit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pissing your last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked up brats you spawned to replace yourself. Choose your future. Choose life… but why would I want to do a thing like that?[3]

25 SETEMBRE 2026. He continuat amb el visionat del llegat de l’ex-company o companya de pis, i després de les mentides de “Rashomon”, l’ambició tòxica de “Citizen Kane” i la revelació del vertader american way of life de “American Beauty” se suposa que he d’haver assolit la meva deconstrucció. Aquest estat d’escepticisme total ha resultat en la voluntat d’alienació respecte la humanitat, fins arribar al punt que evito sortir de la meva habitació quan les meves companyes ronden pel pis. Encara no he aconseguit excusar-me de les festes dels divendres, però són passables sota l’efecte d’algunes substàncies tòxiques el nom de les quals seria inútil anomenar aquí, doncs no és el tema que ens ocupa.

En canvi, sí m’agradaria dedicar una petita reflexió a la pel·lícula que segueix “American Beauty” en el recorregut cinematogràfic: “A Clockwork Orange”, de Stanley Kubrick. El meu guia en aquest viatge anota que no acostuma a ser partidari de les fantasies distòpiques, però que sap reconèixer una obra d’art quan se li presenta, la qual, segons ell, “sempre serà una obra que reflecteixi la societat i utilitzi la fantasia com a filtre per escapar la censura i obrir-se a un públic més ampli, aconseguint endinsar-se dins les ments inconscients per mostrar-los la realitat”. Analitzem quins són els principals temes que tracta la pel·lícula: violència, corrupció, desigualtat de classes, deshumanització... injustícia en general. I ara, mirem el món que cadascun de nosaltres hem contribuït a crear, i us tractaré de mentiders si em dieu que no hi detecteu tots els problemes que he citat.

Obriu els ulls, escolliu la pastilla vermella: ens controlen, dominen les nostres ments i les omplen d’ideals falsos. I he de reconèixer el seu gran talent en fer-ho, perquè durant anys ens han fet creure que el capitalisme ens salvaria del gran monstre, l’extermina-consciències provinent de l’Est, l’ombra devoradora del comunisme soviètic. Però no, senyors i senyores, mai deixeu de témer els governs dictatorials, però tampoc confieu en aquells que han aconseguit fer-se sentir més i contaminar les nostres ments. Efectivament, nosaltres hem contribuït en la expansió massiva del capitalisme, però ara és el moment de contestar als incrèduls quan ens preguntin què és el que tant ens decep de la societat: Is it that we collectively thought that Steve Jobs was a great man even when we knew he made billions off the backs of children? Or maybe it’s that it feels like all our heroes are counterfeit; the world itself is just one big hoax: spamming each other with our burning commentary of bullshit masquerading as insight, our social media faking as intimacy. Or is it that we voted for this? Not with our rigged elections, but with our things, our property, our money. I’m not saying anything new. We all know why we do this, not because the Hunger Games books make us happy, but because we want to be sedated. Because it’s painful not to pretend, because we’re cowards.[4]

2 OCTUBRE 2026. Ha passat una setmana des de l’última vegada que vaig escriure en aquest document, el qual sobrepassa infinitament els objectius d’un diari personal. M’he vist obligada a recuperar el contacte social al ser ingressada a un hospital. Tots em consideren dement, ho veig en les mirades que intercanvien quan creuen que el mono interfereix en la meva lucidesa i en el riure que se’ls escapa quan els dic que em persegueixen. Efectivament, l’endemà d’escriure les últimes paraules abans de les presents anotacions vaig citar-me amb el meu subministrador i al tornar em vaig trobar tota l’habitació remoguda. Els preocupo massa poc a les meves companyes, així que elles van quedar immediatament descartades. El primer que vaig fer va ser obrir l’ordinador. Tot i que aparentment estava intacte, vaig copiar aquest document en un CD, vaig desmuntar la torre i vaig cremar la memòria. Segons m’han explicat, em vaig desmaiar enmig del carrer quan em dirigia a buscar-ne un altre.

No dormo des que estic aquí, no m’atreveixo a tancar els ulls. With insomnia nothing is real, everything is far away, everything is a copy of a copy of a copy[5]. Almenys les meves companyes m’han escoltat per una vegada: m’han comprat un ordinador nou i m’han portat la col·lecció de DVDs, així que “Die Welle”, “Black Mirror”, “Trainspotting” i “Requiem for a Dream” m’han acompanyat durant aquestes nits solitàries. La banda sonora de la pel·lícula de Darren Aronofsky sembla haver-se apropiat de la meva consciència, ocupant els meus pensaments dia i nit i provocant-me una migranya permanent.

12 OCTUBRE 2026. Portava uns dies sense escriure, no em sento segura amb tanta vigilància. Devoro més pel·lícules que mai i l’insomni sembla propiciar la meva lucidesa, però ja és hora de sortir d’aquí, de deixar d’estar a les mans d’un equip uniformat. I don’t like the idea that I’m not in control of my life[6]. He decidit que marxaré al canvi de torn nocturn, però abans he vist una última pel·lícula: “Jubilee” de Dereck Jarman. El meu guia havia deixat una nota amagada a la caràtula: “Si no vols que el teu moviment revolucionari es converteixi en un mite com el punk, és hora de repartir pastilles vermelles”.

DESTRUCCIÓ

• People should not be afraid of their governments, governments should be afraid of their people.
• And you’re going to make that happen by blowing up a building?
• The building is a symbol, as is the act of destroying it. Symbols are given power by people. Alone, a symbol is meaningless, but with enough people, blowing up a building can change the world.[7]

20 OCTUBRE 2026. Per què acceptem viure en societat? Una societat que ens controla tenint-nos presos dins el Matrix, una societat que ens té treballant d’oficis que odiem per comprar coses que no necessitem, una societat que es deixa manipular a través de les noves tecnologies, una societat que té por a no ser controlada. Per què ens terroritza la llibertat? Per què ens neguem a veure com s’apropien d’allò que Hobbes ja exposà al segle XVII i que Rosseau anomenaria Pacte Social? Han propagat la por, la por a allò desconegut, a l’Estat de Naturalesa i ens han obligat a cedir la nostra llibertat a canvi de “seguretat”, una seguretat que no s’aplica a tots per igual.

Ens proclamem ateus però no som tan diferents de les religions. How about the racist, sexist, phobia soup we’ve all been drowning in because of Him? And I’m not just talking about Jesus, I’m talking about all organized religion, exclusive groups created to manage control, a dealer getting people hooked on the drug of hope, his followers nothing but addicts who want their hit of bullshit to keep their dopamine of ignorance, addicts afraid to believe the truth: that there’s no order, there’s no power, that all religions are just metastasizing mind worms meant to divide us so it’s easier to rule us by the charlatans that want to run us. All we are to them are paying fanboys of their poorly written sci-fi franchise. People think their worship is some key to happiness, that’s just how he owns you.[8]

No cal que esperem l’Übermensch de Nietzsche per desfer-nos d’aquesta opressió moral; ni un Neo, ni un V, ni un Tyler Durden, ni un Mr Robot. Ho podem fer nosaltres, treballant en comú, ensenyant-nos els uns als altres, sense líders ni guies. Ni el meu propi guia tenia la valentia suficient per portar a la pràctica el que li havia ensenyat la seva col·lecció d’antisistema frustrat.

4 NOVEMBRE 2026. Demà, 5 de novembre – Remember, remember, the 5th of November[9] – de 2026, espero que les restes de Fritz Lang s’emocionin al veure la seva fantasia distòpica realitzada. Des de la meva fugida de l’hospital he aconseguit reunir un grup de gent arreu del món aprofitant les xarxes socials i fent trobades i videoconferències clandestines. Sóc conscient de les llacunes d’aquest escrit, però és millor no explicar els mètodes que hem utilitzat per no facilitar la nostra identificació. L’important és que les televisions han estat piratejades i durant tot el dia de demà emetran una programació especial que reunirà totes les pel·lícules de la col·lecció.

El cinema ha portat a les imatges la revolució que des de la literatura ja s’advertia. Aldous Huxley i George Orwell passen el llegat a Fritz Lang, Stanley Kubrick, David Fincher i centenars més de cineastes que encara em queden per descobrir. Ens han portat al llenguatge audiovisual – el que més real ens sembla – allò que ens havien distribuït com a fantasia, fins i tot ens ho han subministrat setmanalment en forma de sèries. I nosaltres no ho hem sabut aplicar, ho hem vulgaritzat, hem utilitzat les seves frases com a peus de foto a les nostres xarxes socials i ens hem disfressat d’herois a les festes de Halloween perquè ens semblaven éssers fantàstics. Però ara estem lúcids. Sortirem a l’exterior, desafiarem les lleis del Matrix, farem explotar l’skyline de New York i el Parlament de Londres i cridarem sota la pluja de Rashomon mentre ens desemmascarem al compàs de la “Novena Simfonia” de Ludwig Van. Potser morirem demà, potser sobreviurem a la lluita, però mentre sota les nostres màscares hi hagi més que carn, mentre hi hagi uns ideals, per molt que ens disparin, aquests ideals sobreviuran.

Mentrestant, fins que no arribi mitjanit, contemplaré aquesta ciutat anònima banyada en un blau com el de les profunditats de l’oceà i hi capbussaré la meva ment ansiosa per ser alliberada.

Where is my mind?

Where is my mind?

Where is my mind?

Way out in the water

see it swimmin’…[10]