Sinopsi

És el cinema modern una evolució natural que procedeix del classicisme? O, per contra, es tracta d'una construcció, d'una invenció pactada entre crítics i cineastes, al voltant de les acaballes dels anys cinquanta, per donar continuïtat a les formes del cinema americà per altres camins? Pot ser que, entre els primers integrants de Cahiers du Cinéma, de Jean-Luc Godard a François Truffaut, i autors ja tan conscients de si mateixos com ara Ingmar Bergman o Michelangelo Antonioni, decidissin que s'havia d'actuar d'alguna manera perquè el manierisme de la postguerra no es dissolgués en el no-res. I pot ser que aquesta voluntat de rescat hagi continuat en el temps fins els nostres dies, passant de Vincente Minnelli o Leo McCarey a Alain Resnais, i després a Wim Wenders, i a José Luis Guerín, i a Bruno Dumont, d'entre molts altres. De tots ells es parla en aquest llibre que pretén posar en dubte la narració històrica del cinema transmesa fins el moment per deixar pas a nous camins zigzaguejants, que es bifurquen i s'entrecreuen.