La diplomàcia és, indiscutiblement, un àmbit dominat pels homes: les dones només representen un 13% d’alts càrrecs diplomàtics1 (com a ambaixadores o plenipotenciàries) en els països membre del Consell d’Europa, tot i la seva creixent presència en els gabinets i les posicions tècniques. Fins i tot a Catalunya, el vuitè país més feminista de la UE segons l’índex d’igualtat de gènere del 2022, 2 només un 26% dels representants a l’exterior són dones3.  Aquestes dades, posades en context, són encara més desconcertants: donat que a Catalunya un 60% dels estudiants de carreres en política, relacions internacionals o dret s’identifiquen amb el gènere femení. Aquesta ràtio tan dispar ens convida a fer una pausa i a reflexionar sobre l’statu quo, que ens porta a una pregunta òbvia: on som totes aquestes graduades en política, dret i relacions internacionals?

La resposta és senzilla: hi som, però no se’ns veu. Com s’ha esmentat prèviament, la presència de dones en posicions tècniques i de coordinació està a l’alça: intèrprets, 4 conselleres o assistents parlamentàries. Resumint, tot l’equip que dona suport als ambaixadors (o en el cas de Catalunya, delegats), tasques molt rellevants per al desenvolupament de les activitats diplomàtiques, però que sovint són invisibilitzades. 5 Per tant: no, no són les nostres cares les que es veuen plasmades representant nacions o signant tractats històrics; no obstant això, som presents durant tot el procés diplomàtic.

Aquest fet, malauradament, no és un fenomen nou: durant la llarga història de les pràctiques diplomàtiques, les dones sempre hi han estat presents. Simplement, els nostres rols no eren formalitzats i, per tant, rarament reconeguts. En aquest sentit, una nova disciplina d’estudi ha emergit en els últims anys, la qual combina la història de la diplomàcia amb els estudis de gènere, per demostrar que la diplomàcia i les dones sempre han anat de la mà, des del seu mateix començament. 6 I, certament, la història de la diplomàcia no pot comprendre’s al complet sense tenir en compte figures tan rellevants com la de Caterina d’Aragó, la qual, tan d’hora com al 1508, va ser nomenada com una de les primeres ambaixadores d’Europa. O la duquessa d’Orleans, la qual, a la segona meitat del segle XVII, va representar Lluís XIV en la formulació del Tractat secret de Dover. 7 

A mesura que la diplomàcia i els seus càrrecs van formalitzar-se, les figures femenines van relegar-se a segona línia, tot i que mai van desaparèixer: ja al segle XVII, les mullers dels ambaixadors de cada nació s’anomenaven de manera informal ambassadrices, fent referència als seus rols en l’establiment de relacions diplomàtiques a l’estranger, tot i que aquesta posició no era reconeguda formalment. 8 A través del desenvolupament de la història de la diplomàcia amb una perspectiva de gènere, s’està desmuntant progressivament el gran mite: la diplomàcia mai ha estat un afer purament masculí, i les dones sempre hi han mantingut un rol capdavanter, encara que a l’ombra. 

Actualment, ens trobem en una paradoxa semblant: els indicadors existents no afronten la presència real de les dones en el món de la diplomàcia. És cert que som una minoria en els càrrecs directius (i hem de continuar treballant per trencar aquest sostre de vidre). No obstant això, la falta de reconeixement de la nostra presència en molts altres aspectes de l’àmbit diplomàtic contribueix a la mateixa idea que ens impossibilita arribar a posicions d’alta responsabilitat, i per tant a la visibilitat. Aquesta fal·làcia no només discrepa de les dades històriques que ens consten, sinó que contribueix a l’alienació de les dones de les altes esferes diplomàtiques. 

Cal recordar que la diplomàcia és també, i sempre ha estat, un afer de dones. No únicament per afavorir la memòria històrica i reconèixer totes les figures femenines que han contribuït al sistema internacional tal com el coneixem, sinó per canviar com projectem el futur de la nostra societat: la manera com pensem el nostre passat afecta les nostres perspectives de futur. Certament, cal continuar lluitant per incrementar la presència de dones en alts càrrecs diplomàtics. No obstant això, aquesta lluita dependrà del reconeixement de totes aquelles dones que cada dia contribueixen al manteniment de la comunitat internacional a través de les diverses ocupacions invisibilitzades que conformen l’ampli camp de la diplomàcia. 

Article escrit per la Sara Cardona, ambaixadora UNICAT de la UPF.

[1] Achieving Balanced Participation of Women and Men in Political and Public Decision-Making: A Gender Equality and Democratic Requirement, 2017.

[2] Generalitat de Catalunya, 2022.

[3] Delegacions del Govern a l’exterior, Gencat.

[4] Marianacci, 2015.

[5] McLaughlin, 2018

[6] Pohlig, 2021.

[7] Crowe & Hamilton, 2018.

[8] Pohlig, 2021