Si alguna disciplina em va fascinar com a estudiant de Ciències Polítiques a la UPF és la geopolítica. Quan vaig començar la Universitat no era conscient que, com a voluntària de l’ONG Acció Solidària i Logística (ASL), portava convivint amb la geoestratègia els més de deu anys que feia que hi participava.

Ja fa un parell d’anys, vam decidir tornar a endinsar-nos en el món de les refugiades, i aquest cop vam anar a parar a Bòsnia. Un Estat polvorí i sense cap contrabalanç institucional malgrat totes les crisis que ha estat patint al llarg de la seva història. Després d’aconseguir la independència de Iugoslàvia l’any 1992, l’11 de juliol del 1995, sota la “protecció” de les Nacions Unides i tres anys de setge més tard, el poble d’Srebenica va caure en mans de les tropes sèrbies. 8.372 homes van ser assassinats durant els dies següents, i començà l’èxode de milers d’ells per les muntanyes. Aquella va ser la matança més gran a Europa després de la II Guerra Mundial. Acabada la guerra i arran dels Acords de Dayton, el país quedà partit en dues grans regions: la República Srpska i la Federació croatobosniana.

"Bòsnia, un Estat polvorí i sense cap contrabalanç institucional malgrat totes les crisis que ha estat patint al llarg de la seva història."

Un cop acabada la guerra, es va establir que el govern de Bòsnia estigués format per tres autoritats, una de cada país (Bòsnia, Sèrbia i Croàcia), les quals van fent rotació cada sis mesos. I, en conseqüència, es roda d’ideologia, d’afinitat política i religiosa…; de polítiques socials, econòmiques i educatives totalment contràries.

Personas esperando la cola para comer en el campo. Foto de @Eddie.

S’estima que hi ha unes 8.000 persones refugiades al llarg de tot el país, a les quals se li sumen, per una banda, els desplaçats interns i, per l’altra, més de 2.000 persones en game (trànsit), dormint i vivint als carrers, habitatges i fàbriques abandonades després de la guerra. Aquestes persones en moviment (PoM) pateixen violència policial en intentar traspassar les fronteres europees per arribar, principalment, a Espanya, Alemanya i Itàlia. Poden trigar des de dies a anys fins que aconsegueixen continuar el seu camí cap endavant.

La nostra tasca a l’ONG Acció Solidària i Logística

Nosaltres teníem, senzillament, la idea d’anar a ajudar a les persones refugiades, donant menjar i roba a tots aquells homes que estan en game.

Està clar, però, que quan marxes cap a un país a ajudar, l’últim que t’esperes a la frontera és haver d’amagar el que vas a fer-hi –sí, ometre que vas a ajudar– i que la primera conversa que tindràs serà sobre les detencions dels voluntaris i voluntàries o la repressió policial, tant cap a la tasca com cap a totes aquelles PoM.

Eva Brescó (al mig) en el magatzem de la ciutat de Bihać, a Bòsnia. Allà s'hi preparen les donacions de roba, medicaments, calçat i aliments, com ara les bosses amb espècies i sal que preparen en el moment de la fotografia.

Som conscients que com a cooperants hem de respectar el lloc on anem i que si el que pretenem és canviar el sistema legal o el funcionament d’un país no és aquest el camí. És cert que no és el primer cop que ens trobem amb una realitat allunyada de la nostra. No ets benvingut, perquè protes escrit al front “cooperant”.

ASL és una ONG petita, i som conscients de les nostres limitacions, així com de les dificultats inherents a les estructures establertes. No obstant això, sabem que podem millorar la vida d’una persona i la dels que l’envolten. Vam arribar a Bòsnia amb aquella simple idea al cap, i la realitat amb la qual ens vam topar, com quasi sempre, ens va donar dues bufetades a la cara. Una, per la impossibilitat d’aportar alguna cosa de manera tranquil·la i legal; i, l’altra, per haver de reestructurar el camí que ja havíem iniciat.

Amb ganes i amb contradiccions

Les ganes mai no han faltat; el temps, sovint, sí. Però, al final, el que acaba pesant més és la primera part. Actualment, hem reestructurat la idea inicial i estem fent passos per emprendre el nostre propi projecte. El traçat d’entrada i de construcció és viable i legal. Se’ns permet treballar amb totes aquelles persones que s’han establert dins dels camps. Rectifico i especifico: se’ns permet treballar només amb totes aquelles persones que s’han establert dins dels camps. I a les que estan en trànsit, com se les ajuda? Com se les alimenta?

Cada vegada que parlem del tema, no podem evitar que ens passin pel cap totes aquelles contradiccions legals i d’emergència humanitària que es troben sobre el terreny.

Podrem treballar algun dia de manera natural, allà? Fer com si res? Ara que ja explicarem a la frontera què venim a fer i caminarem mentre portem escrit al front “cooperants”, serem capaços de fer la feina amb tranquil·litat? Si més no, pel que fa a la tranquil·litat mental, no ho crec.

I jo em pregunto, encara: no és legal formar part d’una organització que proporciona aliments a gent necessitada? No és legal donar menjar…? No hauria de ser contrari als Drets Humans l’aprovació d’aquestes mesures i actuacions per ser antagòniques, no al Dret, sinó a l’ésser humà?

"Ara a ASL se’ns permet treballar amb aquelles persones que s’han establert dins dels camps. Però, i a les que estan en trànsit, com se les ajuda?"

T’envaeix un sentiment que et diu que t’estàs deixant molt més a fora. Que t’estàs aferrant al camí fàcil. Una creença racional de saber que fas el que pots i que el teu pots beneficia més que no fer res. Un sentiment contradictori per acceptar o per no oposar-se a l’establert, allò que no hauria de ser respectat. Allò que no hauria d’estar succeint. Un traçat que ens fa còmplices d’una realitat inhumana. Allò que, ara que en som conscients de primera mà, no podrem oblidar.

Que el dia de demà hi tornarem, i ells encara seran allà. Aquells qui simplement fugen. Els qui dormen al carrer, els qui no poden rebre menjar. Els qui no marxen voluntàriament de les seves llars, sinó obligats. Per necessitat. I per necessitat també jo abaixaré el cap, avergonyida, per no saber-ho fer d’una altra manera, per ser-ne còmplice. Potser calmaré la meva ànsia quan alguna tarda vagi al supermercat a comprar sopar i doni una bossa a alguna d’aquelles mirades anònimes, i em somrigui. Aquell dia, el meu cor dormirà una mica més càlidament, però quan m’aixequi l’endemà tornaran totes les contradiccions. Unes contradiccions que només oblidaré quan vegi que allò que estem fent és útil. I això consola, almenys de moment.