Mercè Rodoreda va néixer el 10 d'octubre de l'any 1908. Una centúria i quinze anys més tard, l'escriptora catalana amb més projecció del darrer segle continua aplegant adeptes i aixecant passions, fins al punt d'haver-se convertit en un fenomen de la cultura pop del país.

Que els llibres d'un autor esdevinguin clàssics pot succeir per diversos motius: per la rellevància epocal dels plantejaments de l'obra, per l'aura gairebé mística de l'autor que els escriu o bé perquè retraten la condició humana —vicis i virtuts— de tal manera que el temps no marceix l'obra, sinó que l'eleva. En el cas de Rodoreda, més enllà de la simpatia (o indiferència) que pugui despertar el personatge, és el nostre deure preguntar-nos per què els seus llibres continuen interpel·lant tants lectors i saltant generacions sense perdre vigència.

"L'elixir rodoredià que m'encisava era una manera concreta d'entendre l'individu i la comunitat que no deixava de ser una inquietud política."

Quan vaig entrar a la Universitat Pompeu Fabra per cursar el Grau en Humanitats, Rodoreda em sonava pel parell de lectures prescriptives amb què m'havia topat al Batxillerat; un descobriment prematur que m'havia deixat amb una sensació estranya. Aloma i La plaça del Diamant m'havien atrapat, però —possiblement perquè tenia el fil de la tradició incomplet i escapçat— no era capaç d'explicar què m'hi lligava. Intuïa un cert vel de transcendència en aquests llibres on certs companys tan sols veien històries d'amor, una obsessió per les flors o bé trames de drama històric. Tanmateix, no va ser fins a les classes de literatura catalana de la universitat que impartia la crítica literària Marina Porras que vaig entendre quin era l'elixir rodoredià que m'encisava: una manera concreta d'entendre l'individu i la comunitat que, dit en altres termes, no deixava de ser una inquietud política.

D'aquesta sospita en va néixer el meu TFG i, posteriorment, la recerca que enguany ha estat premiada per la Fundació Rodoreda. A través de La mort i la primavera, una de les obres segurament menys canòniques de l'autora que Club Editor recupera l'any 2017 coincidint amb el clímax del Procés, vaig voler explorar com operen els mecanismes de poder en la ficció rodorediana. Fonamentalment, això va consistir a analitzar quin tractament reben nocions com ara el càstig o la dissidència en aquesta novel·la amb l'ajuda de la tradició filosòfica occidental. Sota la supervisió i acompanyament de la professora Maria Dasca, em vaig endinsar en una comunitat regida per un règim autoritari; un poble fictici oprimit a través de rituals irracionals, dèries mortuòries i llegendes amenaçadores. Travar aquest fil va ser possible perquè La mort i la primavera, obra pòstuma de l'any 1986, forma part de la narrativa tardana de l'autora; obres més hermètiques que les de joventut, escrites durant la maduresa i enmig d'un exili interior que no va acabar de pair mai.

"Rodoreda avui és un símbol de compromís cívic insubornable amb la llengua i amb el país."

La trajectòria vital de Rodoreda és prou coneguda, però és important de dir —de fet, ho explica ella mateixa en correspondència epistolar i entrevistes— que el seu vincle amb el país va ser també un dels motors de les seves obres. Avui, els lectors podem connectar en part amb els llibres de Rodoreda perquè expliquen una part de la nostra història i de qui som, tenen una concreció local que els fa universals. Igual que la nissaga de Mirall trencat, els lectors ens podem reconèixer en un auge i un declivi que va més enllà d'un llibre, d'unes conjuntures d'època i d'una senyora enjoiada amb talent per l'escriptura. Rodoreda avui és un símbol de compromís cívic insubornable amb la llengua i amb el país, i la gràcia és que tan sols ens cal obrir un llibre seu per entendre-ho.

Bonus track: Si us voleu introduir en l'univers literari de Rodoreda —obra, mite i figura— podeu fer-ho a través del quadre que en fa Marina Porras a Al mig de la vida, jo (2023, Penguin Llibres) o amb el Retrat de Mercè Rodoreda (2022, Empúries) de Mercè Ibarz.