L’exposició Quina humanitat? està plantejada com un interrogant. Però com a pregunta retòrica que no espera resposta. A l’inici de l’itinerari, Joan Sales també es pregunta sobre el destí de la humanitat en un fragment d’Incerta glòria (1956) quan diu: “Pobra humanitat, ¿Com podrà mai ser futura? Sempre serà present, atroçment present”. En altres paraules, aquesta nova proposta del MNAC posa l’èmfasi en la condició humana més longeva, la guerra, i l’impacte en el present i el futur de la humanitat. Per tal de posar l’accent en la duresa dels conflictes bèl·lics, la mostra, que compta amb el voltant de cent obres, aborda la producció artística d’entre el 1940 i el 1966 relacionada amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. L’exposició es podrà veure fins a l’11 de febrer de 2024 i està comissariada pel doctor en Història de l’Art i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Àlex Mitrani.

Aquesta crisi humanitària no va trigar a plasmar-se en el món de l’art, en representar la humanitat mutilada, arruïnada, massacrada amb la intenció de mostrar, difondre i denunciar tantes experiències traumàtiques anònimes. De fet, tal i com diu Joan Oliveras al catàleg de l’exposició, “l’art també té una funció catàrtica i ens ajuda a entendre situacions traumàtiques, a assumir-les i a imaginar-ne la sortida”. A part d’això, aquesta exposició ens recorda que no hi ha ni vencedors ni vençuts, sinó víctimes que, lluny de ser silenciades o oblidades, cal recordar mitjançant l’art en totes les seves formes i així dignificar la seva experiència. La organització de l’itinerari s’ha ordenat en 8 grans àmbits: la figura humana després de la guerra (1940-1966); el desastre; el lloc de la víctima; el monstre i el sant; de la dissolució al ressorgiment; l’exili interior; de la nostàlgia primitiva a l’esperança i els nous debats.

"La nova proposta del MNAC posa l’èmfasi en la condició humana més longeva, la guerra, i l’impacte en el present i el futur de la humanitat."

El context de la Segona Guerra Mundial, moment en què es produeixen les primeres obres de l’exposició, va ser un conflicte que va marcar un abans i un després crucial a la història mundial per l’abast, la tecnificació, l'organització i les víctimes del conflicte. A la primera secció, en destaca El desastre (1942) de Maria Helena Vieira Da Silva, una obra estrident, irregular i vertiginosa que impacta com l’obra Nens sense nom (1963) de Modest Cuixart, una composició traumàtica feta a partir d’un collage de nines destrossades sobre una tela. Després de l’esclat de la guerra, les obres representen la brutalitat i la turbulència dels efectes del conflicte, tal i com se’ns mostra a la figura Europa (1953) de Josep Maria Subirachs que reflecteix el cos d’una dona desfigurada i dolorida de tanta guerra, una figura rugosa i aspre però de carn i ossos que ha quedat ferida amb unes seqüeles de per vida. La vida humana es va convertir en cendra i silenci.

Juana Francés. Silenci, 1953. Colección Studiolo Candela A. Soldevila

Evidentment, l’horror de la guerra va produir una crisi que va generar la necessitat d’entendre el futur de l’existència humana mitjançant la religió. Així ho representa el Crist d’Alba de Tormes (1954) d’Antoni Clavé, una representació de Crist mort. Aquest fet també ens permet mirar més enllà de la realitat i creure que del no-res també en pot sorgir la vida. Per exemple, a l’obra Homuncle (1960) de Manolo Millares, s’hi representa una figura humana agredida i martiritzada com un Crist a la creu que evoca directament la mort. Però inclús després de tot el dolor, la mort i la desesperança, sempre hi ha un raig de llum, com el que entra per la finestra de l’obra La presó (1950) de Joan Ponç per a que surti de la presó mental i física que comporta una guerra. Aquest fet obre un fil d’esperança a les generacions futures. Després de la tragèdia, cal refer el món en la precarietat, l’exili, la soledat i la injustícia ara en un nou món sota una visió més democràtica que no pot garantir, però, que es torni a repetir. Tal i com diu Primo Levi a Vivir para contar. Escribir después de Auschwitz (2010) “todas las técnicas, una vez se han descubierto, cobran vida propia, en estado de potencia, a la espera de la ocasión que las convierta en acto”.

Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), doncs, ens transporta al passat per replantejar el present i fomentar el diàleg i el debat. Els grans enfrontaments, l’escalada de tensió, les armes de destrucció massiva... són encara el denominador comú de les notícies actuals, com la guerra d’Ucraïna o la recent i alhora llarga guerra entre Israel i Palestina, que són igual d’inexplicables des del punt de vista humanístic que els conflictes del segle XX representats en aquesta exposició. Cal, doncs, fugir dels particularismes a l’hora d'interpretar aquests conflictes perquè es tracta d’experiències col·lectives de les quals tots en som víctimes directament o indirecta. En definitiva, el progrés no ens ha fet millors persones sinó que ens ha dut a perfeccionar la nostra tècnica destructiva.

"L'exposició ens transporta al passat per replantejar el present i fomentar el diàleg i el debat."

Per a saber-ne més sobre l’exposició, s’ha recollit en un catàleg totes les obres exposades acompanyades per uns textos introductoris que es poden consultar al final. A més, des de l’11 de novembre fins el 10 de febrer es poden reservar visites guiades a càrrec dels professionals del museu per a aprofundir en la interpretació i contextualització de les obres. Així mateix hi ha diverses activitats i taules rodones que es poden consultar a l’apartat d’Activitats del web del MNAC.