Els darrers mesos, amb la recent aprovació de la Llei del Només sí és sí i la posterior modificació, el consentiment ha estat al centre del debat públic. Més enllà de les diverses reformes rellevants que ha incorporat la llei, la introducció de la manca de consentiment com a eix central de la regulació dels delictes de violència sexual ha estat molt polèmica, cosa que ha generat la proliferació de tota classe de falsedats: que si es vulnera la presumpció d’innocència, que si caldrà firmar un contracte abans de tenir relacions, que si costa molt de provar, etc.

Ara bé, la realitat és molt diferent, i és que el Tribunal Suprem sempre ha considerat la falta de consentiment com a un requisit per a apreciar els delictes sexuals. Així doncs, quan el Codi Penal estableix que només hi haurà consentiment quan aquest s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin la clara voluntat de la persona, el que fa és introduir una fórmula oberta que ja es prenia en consideració en l'àmbit jurisprudencial en termes molt similars.

“El fet de no consentir un contacte sexual es pot manifestar de moltes formes diferents.”

Sí que és cert que la valoració d’aquestes circumstàncies ha anat evolucionant al llarg del temps i que les exigències d’un comportament concret per part de la persona agredida han anat disminuint. Així, mentre que fa uns quants anys la manifestació verbal de la manca de consentiment era clau per a apreciar-ne la no existència; actualment l’Alt Tribunal defensa que la no admissió del contacte sexual pot inferir-se mitjançant actes, gestos o expressions, verbals o no, gestuals o situacionals, que caldrà valorar conjuntament amb les circumstàncies concretes. En altres paraules: el fet de no consentir un contacte sexual es pot manifestar de moltes formes diferents.

D’aquesta manera, es preserva la presumpció d’innocència, però a la vegada s’admet que la declaració de la víctima, com a prova única, és suficient per a condemnar sempre que el Tribunal motivi les raons per les quals, en aquell cas concret, li atorga plena credibilitat.

Aquesta evolució no deixa de ser una manifestació de la importància que la perspectiva de gènere va guanyant, cada cop més, en l’àmbit juridicopenal. Cal vigilar, però, en la valoració de la prova en el cas concret. L’aportació d’aquesta perspectiva ha de permetre incloure el gènere com a variable explicativa clau que ens faciliti identificar situacions de desigualtat, analitzar-les des d’una visió no estereotipada i interpretar-les sense paràmetres sexistes relatius a la gravetat de la violència i al silenci com a forma de consentiment.

“La perspectiva de gènere va guanyant importància en l’àmbit juridicopenal.”

Per aterrar-ho una mica a un cas recent conegut per tothom: el petó de Rubiales a Jennifer Hermoso. Una anàlisi de la situació des de la perspectiva de gènere ens permet, des d’un inici, concloure que, tot i que no hi hagi una negació verbal del consentiment i que ella no oposi resistència en cap moment; el fet que ell fos el president, superior seu jeràrquicament, i que l’agressió es produís de forma tan inesperada, fora de context i en un espai extremadament exposat, genera un clima poc procliu a oposar alguna resistència o a manifestar cap mena de reacció. Tanmateix, la posició corporal d’ella, la immobilització de la cara per part d’ell i el rol de poder que ell exerceix —en general i en aquella situació en concret—, entre altres circumstàncies, poden considerar-se com a gestos i manifestacions que ens permeten excloure el consentiment. Així doncs, el silenci i la manca de resistència, per si sols, no poden entendre’s automàticament com a consentiment. 

En definitiva, la perspectiva de gènere ens ha de permetre identificar situacions coactives, climes de violència o rols de poder que puguin incidir de forma directa en el comportament de la víctima i prevenir la presa de decisions judicials injustes i esbiaixades en termes de gènere.